Max Richter saluda la Declaració Universal dels Drets Humans

Max Richter.

Vivim temps foscos en què la mateixa Declaració Universal dels Drets Humans és constantment posada en qüestió, si no directament vulnerada. No tan sols des de l'extrema dreta o des d'estats i institucions amb tics autoritaris, no tan sols des d'aquells que aprofiten crisis com la present per carregar-se allò que d'altres van trigar dècades o fins i tot segles a construir, sinó també des dels sectors més hiperventilats d'una societat benpensant i políticament correcta, que constantment s'omple la boca de drets però participa de judicis mediàtics i lògiques binàries de bons i dolents que sovint xoquen frontalment amb principis com el de la presumpció d'innocència –aquelles imputacions per delictes sexuals o de corrupció, que certa opinió pública tendeix a confondre amb declaracions de culpabilitat-

Per això és d'agrair que artistes com Max Richter reivindiquin la Declaració i ens recordin tot allò que significa. El pianista alemany ha dedicat un àlbum sencer a saludar i celebrar un document que va venir a tancar un dels capítols més foscos de la història de la humanitat, i la vigència del qual hauríem de tenir sempre present. "Voices" (2020) són una cinquantena de pistes repartides en dos discos, que alternen passatges instrumentals de caràcter minimalista amb composicions on tot un seguit de veus convidades reciten els diversos articles de la Declaració Universal dels Drets Humans sobre el piano de Richter, i els contextualitzen en el món contemporani.

Escoltin-lo al web de Max Richter.