Em sembla un error atribuir a Catalunya o a Espanya (als respectius governs, s'entén) els desastres dels ajuts als autònoms o dels ERTOS impagats. Més enllà dels errors de gestió (i del fet que ambdós governs estan integrats bàsicament per gent de partit amb mentalitat funcionarial, amb tot el que això comporta), crec que tant un episodi com l'altre tornen a posar de manifest la cara menys amable (parlant de forma gairebé eufemística) d'un sistema que es fonamenta justament en la desigualtat i en la precarietat d'aquells que al final del dia ens acabarem barallant per una miserable almoina mentre a les altes esferes no els cal reparar en despeses.
El problema, em temo, és que som nosaltres mateixos (com a societat però també com a individus) qui legitima aquest sistema cada cop que mirem cap a un altre costat quan els problemes dels altres no van amb nosaltres. Vull dir, quan podem fondre'ns no sé quants bitllets en una nit de festa o marxar de vacances a l'estranger és perquè ens ho hem guanyat i tot està en ordre, mentre quan no ens surten els números és perquè el sistema està podrit i els de dalt són una colla de lladres. Ja se sap, la responsabilitat col·lectiva (parlant d'eufemismes) és aquella entelèquia que per norma general mai solem practicar i que tan sols tendim a invocar quan veiem les dents del llop. Com a mostra, tot el que hem arribat a veure durant aquests vuit mesos de paranoia covídica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada