50 anys d'"Emerson, Lake & Palmer"

Emerson, Lake & Palmer havien començat a reclamar terreny amb la seva aplaudida actuació al festival de Wight de 1970. Tres dels instrumentistes més ben considerats del rock britànic de l'època, units com a paradigma d'allò que en l'actualitat anomenaríem supergrup. Keith Emerson (The Nice) als teclats, Greg Lake (King Crimson) al baix, a la guitarra i a la veu principal, i Carl Palmer (The Crazy World of Arthur Brown, Atomic Rooster) a la bateria. I un discurs que va contribuir a obrir el rock a les possibilitats de l'electrònica –els sintetitzadors d'Emerson van fer escola- tot redefinint la música progressiva i, de passada, fent dels seus responsables una de les bandes més mastodòntiques de la dècada dels 70 tant a nivell de xifres com d'uns muntatges escènics que no solien deixar ningú indiferent.

Tal dia com avui de fa 50 anys va veure la llum el seu disc de debut homònim –"Emerson, Lake & Palmer" (1970)-. Sis peces que conjuguen el rock robust i rocallós de la inicial "The Barbarian" –a la seva estructura hi ressonen Black Sabbath i els primers King Crimson- amb el jazz i la música clàssica –ambdós gèneres es donen la mà a "Take a Pebble", amb un apassionant diàleg entre el piano d'Emerson i les baquetes de Palmer-, i la psicodèlia més lliure i passada de voltes –els set còsmics minuts de "Tank"-. Per al final van deixar la que esdevindria una de les seves composicions més reconegudes, "Lucky Man", un expansiu exercici de folk rock culminat amb un dels solos de Moog més essencials de la història del rock. Una carta de presentació de les que marquen època, i una llegenda que tot just acabava de començar.