Jim Gordon (1945-2023)

JIM GORDON
(1945-2023)

La biografia de Jim Gordon és tan fascinant en el terreny musical com tràgica en el personal. Bateria de bateries, va tocar literalment amb tothom i el seu nom figura en incomptables obres capitals de la música del segle XX. Després va venir la davallada als inferns. La malaltia mental, un tabú aleshores i encara avui, que en el seu cas va culminar amb una condemna per haver mort la seva mare a sang freda durant un episodi d'esquizofrènia. Corria l'any 1984 quan va ingressar a presó –els fets havien passat l'exercici anterior-, on passaria la resta dels seus dies i on ha mort a l'edat de 77 anys.

La seva entrada a la crònica negra va ser també el final d'una carrera tan aclaparadora com inabastable, que enllaça la Wrecking Crew i els Beach Boys –va tocar a les sessions de "Pet Sounds" (1966) i "Smiley Smile" (1967), entre d'altres- amb Carly Simon –"No Secrets" (1972)-, els Byrds –va marcar el ritme d'aquell "Wasn't Born to Follow" inclòs a "The Notorious Byrd Brothers" (1968)- amb Jackson Browne –"The Pretender" (1968)-, Crosby, Stills & Nash –el debut homònim de 1969- amb Elliott Murphy –"Lost Generation" (1975)-, i Joan Baez –"Diamonds & Rust" (1975)- amb George Harrison –"All Things Must Pass" (1970)-, per citar-ne tan sols uns quants –la llista no s'acabaria mai, i és de les que fan caure de cul-.

Menció a part mereix la seva militància a Derek and The Dominos, aquell grup que va formar Eric Clapton amb excomponents de Delaney & Bonnie –entre ells el mateix Gordon, també Bobby Whitlock (veu i teclat) i Carl Radle (baix), augmentats a l'estudi per tot un Duane Allman (guitarra)-, i que fins a un cert punt era el seu primer projecte solista. Un combo de durada efímera que va facturar un dels artefactes més incontestables del rock dels 70, aquell "Layla and Other Assorted Love Songs" (1970) la peça titular del qual –coescrita per qui ens ocupa- no requereix cap més presentació. Que torni a sonar a la seva memòria. I que després soni tota la resta. Va passar el que va passar, sí, però el llegat de Jim Gordon és el que és.

El noble art dels àlbums de versions

Los Lobos saluden la ciutat de Los Angeles.

Els discos de versions. Aquells artefactes de vegades aplaudits, d'altres incompresos, que poden fer-se amb més o menys gràcia però en tot cas solen revelar una part essencial de la naturalesa i el discurs de qui els signa: els referents i les influències que han marcat el camí d'un determinat grup o artista i l'han portat a ser qui és. M'agradaria fixar-me avui en quatre àlbums de versions que han vist la llum durant els darrers mesos, facturats per bandes que poca cosa tenen a veure entre elles però que efectivament han posat el seu adn al descobert tot portant al seu terreny una sèrie de composicions alienes molt ben triades.

Comencem parlant del cas més recent, el d'uns Deep Purple que han lliurat el seu primer àlbum de material aliè més de cinc dècades després d'haver-se donat a conèixer, justament, amb una versió del "Hush" de Joe South. "Turning to Crime" (2021), es titula, i serveix als britànics per fer-se seus tota una sèrie de clàssics de Love, Huey "Piano" Smith –un "Rockin' Pneumonia and the Boogie Woogie Flu" amb cita inclosa a "Smoke on the Water"-, The Yardbirds o Little Feat. Sorprenen especialment tries com "Watching the River Flow" (Bob Dylan) o "The Battle of New Orleans" (Johnny Horton), i es treuen pràcticament mig segle de sobre amb la refrescant i vital lectura del "Jenny Take a Ride!" de Mitch Ryder i els Detroit Wheels. El so d'una banda passant-so de fàbula.

També semblaven passar-s'ho bé, i de quina manera, Los Lobos durant la gravació de "Native Sons" (2021). A diferència dels britànics, els californians, com a banda gairebé paradigmàtica d'allò que s'anomena música mestissa, sí que havien amanit els seus repertoris amb abundant material aliè al llarg dels anys –tota una generació va arribar a descobrir el catàleg de Ritchie Valens a través seu-. En aquest cas fan un tribut a la seva ciutat, Los Angeles, mitjançant una selecció de peces que ressonen a tot allò que hi ha entre els turons de Hollywood, les platges de Venice i Santa Monica, i la inabastable conurbació que s'estén per South Central i East L.A. Clàssics dels Beach Boys, Jackson Browne o Buffalo Springfield, també tries menys evidents de gent com The Midniters o The Jaguars, donant forma a un conjunt tan coherent com consistent. Tant de bo tingui una segona part.

I si uns reten homenatge a la seva ciutat, d'altres opten per fer un tribut a un àlbum sencer. És el cas de Tedeschi Trucks Band, que van sumar esforços amb Trey Anastasio de Phish per regravar en directe, de dalt a baix i a la seva manera el clàssic "Layla and Other Assorted Love Songs" (1970) de Derek and The Dominos, poc després que se'n commemorés el 50è aniversari. El resultat, titulat "Layla Revisited (Live at Lockn')" (2021), és fidel a l'original però alhora aporta prou matisos perquè l'escolta resulti qualsevol cosa menys previsible. No oblidem que Derek Trucks –sí, el nom de pila li ve d'on li ve-, més enllà de la connexió amb la nissaga familiar i musical de Duane Allman, va arribar a tocar part d'aquest repertori amb el mateix Clapton ara fa poc més d'una dècada. El disc entra prou bé, i quan finalment sona la peça titular un només pot desitjar haver estat entre els afortunats que van poder assistir al concert de torn.

Ja per anar acabant, el que possiblement sigui el cas més sorprenent de tots. Mayhem fent versions de punk rock. Una afirmació que hauria sonat a provocació, fins i tot a heretgia, fa cosa de tres dècades, però que avui és una realitat de les que desafien tabús, trenquen esquemes i esborren falsos mites. Sí, la banda més icònica del black metal norueg també porta el punk al seu adn –al marge de la crònica negra i de les connotacions paganes, l'escena que es va desenvolupar a Noruega durant la primera meitat dels 90 bevia directament de l'ètica punk-. No han fet un disc sencer de versions, sinó un doble ep, "Atavistic Black Disorder / Kommando" (2021), la segona meitat del qual consta d'originals de Discharge, Dead Kennedys, Rudimentary Peni i Ramones –un "Commando" realment sorprenent-. La fina línia que pot arribar a separar el punk rock més animal del metal extrem més bàsic i visceral.

50 anys sense Duane Allman

Duane Allman (1946-1971).

La dels Allman Brothers és una de les poques bandes consolidades que han sabut sobreposar-se a la pèrdua d'un dels seus elements clau sense arribar mai a fer un pas en fals. Ho certifiquen les gairebé quatre dècades de trajectòria que van seguir la mort del genial i irrepetible Duane Allman, tal dia com avui de fa cinc dècades. Però no es pot negar que encara a data d'avui segueixen menjant a part els primers àlbums del grup, el debut homònim de 1969, el seu successor, "Idlewild South" (1970), i el definitiu plàstic en directe "At Fillmore East" (1971) –podem afegir a la llista "Eat a Peach" (1972), disc pòstum amb pistes en directe gravades durant els mateixos concerts del Fillmore-.

Són obres que no tan sols van encetar una de les nissagues musicals més grans de tots els temps, la de The Allman Brothers Band, també van posar els fonaments a partir del qual s'han edificat gèneres sencers que van del southern rock a allò que s'anomenen jam bands. La màxima expressió d'un geni que ja abans havia brillat com a guitarrista de sessió –impagables les seves aportacions al "Hey Jude" (1969) de Wilson Pickett, començant per l'estratofèric solo de la peça titular, i la seva slide acabant d'arrodonir una de les composicions ja de per si més rodones d'Eric Clapton, "Layla" de Derek and The Dominos- i al capdavant dels mai prou reivindicats Hour Glass –ja amb el seu germà, Gregg Allman-. Mig segle sense un dels guitarristes més grans i genuïns de la història.

Mig segle d'"All Things Must Pass"

Ara sí, parem màquines. "All Things Must Pass" fa 50 anys. Mig segle del que probablement sigui l'àlbum més rodó i definitiu que mai hagi lliurat un exBeatle. L'obra magna de George Harrison i, fins a un cert punt, la continuació lògica d'"Abbey Road" (1969). El plàstic en qüestió no era el debut en solitari de Harrison –prèviament havia publicat "Wonderwall Music" (1968) i "Electronic Sound" (1969)-, però sí que era el primer treball on explorava pel seu propi compte el seu potencial com a compositor pop. Un potencial que s'havia posat de manifest en obres dels Fab Four com el citat "Abbey Road", i que desembocava tal dia com avui de 1970 en un monumental triple àlbum que figura per mèrits propis entre els títols més destacats de la història del rock.

Part del repertori, de fet, datava de l'última etapa dels Beatles. Peces com "Isn't It a Pity" o la peça titular havien estat descartades per la banda mare i Harrison va fer bé de reaprofitar-les. Hi ha qui diu, de fet, que la publicació d'"All Things Must Pass" no tan sols deixava en evidència els excompanys de Harrison sinó tot allò que s'havien deixat perdre Lennon i McCartney al no comptar-lo com a part essencial del motor creatiu del quartet. Parlem de dues majestuoses balades folk rock que no haurien desentonat a "Abbey Road", com tampoc ho haurien fet aquells esclats de colorista rock psicodèlic que eren "Wah Wah" i "What Is Life".

Per no parlar, és clar, de la joia de la corona del plàstic, "My Sweet Lord", un cant al misticisme oriental que va conquerir les llistes d'èxits de mig món i va fer dialogar un senyor riff d'slide guitar amb una contagiosa base pop sobre una dinàmica base folk rock –obviarem les acusacions de plagi de l'entorn de les Chiffons-. I després hi havia la connexió Bob Dylan. Aquell "If Not for You" que el de Duluth havia compost i publicat un mes abans a "New Morning". I l'inicial "I'd Have You Anytime" que Dylan i Harrison havien segellat a quatre mans el 1968 durant el retir d'ambdós a Woodstock –una càlida balada folk que hauria encaixat als discos de l'era country del propi Dylan-.

"All Things Must Pass" es va enregistrar als estudis Abbey Road, Trident i Apple de Londres, amb un Phil Spector als controls que va aplicar la seva tècnica del Wall of Sound per engrandir encara més unes composicions que ja havien sortit superlatives de fàbrica. Van acompanyar Harrison a l'estudi vells coneguts de l'òrbita Beatle com Ringo Starr (bateria), Klaus Voormann (baix) o Billy Preston (teclats). També Eric Clapton (guitarra), Bobby Whitlock (teclats) i Jim Gordon (bateria), que paral·lelament a la gravació del disc donaven forma a Derek and The Dominos. I altres pesos pesants com Gary Wright (teclats), Pete Ham (guitarra), Peter Frampton (guitarra), Bobby Keys (saxo) o Gary Brooker (teclats). Molt recomanable l'edició ampliada que es va publicar l'any 2001 amb una sorprenent relectura de "My Sweet Lord".

I una menció a part per la caràtula. Harrison assegut als jardins del seu domicili a Friar Park, fotografiat per Barry Feinstein i envoltat per tres estàtues de gnoms que, diuen les males llengües, volien representar els tres Beatles restants en un moment en què Harrison els era a punt de passar la mà per la cara en termes creatius. En blanc i negre a la versió original, es va imprimir en color a la citada reedició de 2001, que també va incorporar versions 'actualitzades' de la mateixa fotografia on l'entorn bucòlic inicial quedava progressivament sepultat per blocs de pisos, viaductes, fàbriques i altres obres com a símbol de l'efecte de la mà de l'home sobre la natura. A saber què hi hauria aparegut de publicar-se en ple 2020...

50 anys de "Layla"

Hi va arribar a haver qui es referia a Eric Clapton com a divinitat a través de pintades anònimes a les parets dels carrers de Londres, però a finals dels 60 el guitarrista britànic desitjava qualsevol cosa menys sentir-se idolatrat. Just després de la seva breu experiència en aquell paradigmàtic supergrup que havia esdevingut Blind Faith, Clapton es va dedicar a mantenir-se en un segon pla, primer com a acompanyant de Delaney & Bonnie i posteriorment en el marc de Derek and The Dominos.

Un projecte, aquest últim, que ell mateix va impulsar amb tres excomponents del grup de Delaney & Bonnie: Bobby Whitlock (veu i teclat), Carl Radle (baix) i Jim Gordon (bateria). El nom de la formació no deixava de ser una maniobra del propi Clapton per poder preservar el seu anonimat i dedicar-se a la música sense haver de pensar en les pressions de la fama. Que els primers moviments de la banda fossin actuacions en clubs i locals d'aforament reduït, il·lustra fins a quin punt necessitava el guitarrista passar pàgina d'un passat massiu amb bandes com Cream o els propis Blind Faith.

Publicat tal dia com avui de fa cinc dècades, "Layla and Other Assorted Love Songs" (1970) va esdevenir l'únic disc d'estudi del combo. Àlbum doble enregistrat a Miami amb Tom Dowd als controls i el reforç de tot un Duane Allman a l'slide guitar, el plàstic alternava originals de Clapton i Whitlock amb estàndards com "Nobody Knows You When You're Down and Out" (Jimmy Cox), "Key to the Higwhay" o "Little Wing" (Jimi Hendrix). El material propi combinava els ressons country rock d'"I Looked Away" amb l'ascendència blues de títols com "Bell Bottom Blues", peça que Clapton encara sol tocar en directe.

Menció a part mereix la totèmica peça titular, "Layla". Set minuts que arrencaven amb un dels riffs és icònics de la història de la guitarra elèctrica, i culminaven amb una hipnòtica i expansiva jam a tres bandes entre Clapton, Whitlock i un Allman que segellava un dels seus grans moments com a músic de sessió. La declaració d'amor de Clapton a Pattie Boyd, aleshores encara esposa de George Harrison –posteriorment la seva esposa-, a ritme d'elèctric i dinàmic blues rock. I un clàssic incontestable de la història de la música pop. 

Aplaudit d'entrada per la crítica, el disc va obtenir inicialment una rebuda més aviat freda per part del públic si bé aquesta situació s'aniria redreçant en anys posteriors, sobretot a mida que la trajectòria solista de Clapton anés prenent forma. Quan "Layla", la cançó, va escalar fins al capdamunt de les llistes britàniques i nord-americanes el 1972, la banda ja s'havia dissolt enmig de fortes tensions internes. Pel que fa a "Layla", el disc, és contemplat avui com un dels pilars de la discografia de Clapton.