De "Chantilly Lace" a "White Lightnin'", 63 anys sense el Big Bopper

J.P. Richardson aka The Big Bopper (1930-1959).

Es commemoren avui 63 anys de l'accident d'aviació del 3 de febrer de 1959 a Clear Lake, Iowa, que va acabar amb les vides de Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper. The Day the Music Died, o la primera gran tragèdia de la història del rock'n'roll. A tots tres els tindrem presents un any més durant aquesta data, però enguany ens centrarem en el tercer. Jiles Perry "J.P." Richardson, el Bopper. El menys reivindicat d'aquella santíssima trinitat que va esdevenir per sempre més llegenda sota una gèlida nit hivernal del Midwest.

El Bopper tenia 28 anys al moment de la seva mort. Era jove, però considerablement més gran que Holly (22) i Valens (17). No presumia de l'aguda sensibilitat pop del primer, considerat com un dels arquitectes de la música de les passades sis dècades i mitja. Tampoc disposava del nervi adolescent del segon, molt més que el primer exponent del rock llatí, un dels precursors del rock de garatge. Hi ha qui diu que no es trobaria a l'altar on es troba de no haver-se enfilat en aquell avió. Jo crec que la història ha estat injusta amb ell, i que la seva obra bé mereix ser reivindicada per mèrits propis.

Texà com Holly, el Big Bopper és recordat sobretot per dues cançons que van arribar a escalfar incomptables pistes de ball durant la segona meitat dels 50. La primera, "Chantilly Lace", el desvergonyit relat en primera persona d'un jove que es proposa seduir una noia per telèfon. Un senzill publicat l'agost de 1958, que havia portat el seu autor fins a les més altes esferes del flamant rock'n'roll pocs mesos abans de la tragèdia. La segona, "White Lightnin'", la història d'un habitant de Carolina del Nord que es dedicava a destil·lar una beguda espirituosa –el White Lightnin' titular- de forma clandestina en una remota zona muntanyosa.

Richardson en va fer la seva pròpia gravació poc abans de morir, però va ser a través de la veu d'un jove George Jones que la peça en qüestió va esdevenir un dels primers punts de trobada del country i el rock'n'roll. La seva versió va veure la llum el 9 de febrer d'aquell mateix 1959, tan sols sis dies després de la mort del Bopper, i va suposar el seu primer número 1 a les llistes d'èxits. La carrera del futur Rolls Royce del Country s'enlairava de cop quan tot just s'acabava de tallar en sec la trajectòria vital de l'autor de la cançó que li canviaria la vida. A destacar també el solo de piano que s'hi marcava el recentment traspassat Hargus "Pig" Robbins.

Avui és 3 de febrer. Passen els anys i les dècades, però Buddy Holly, Ritchie Valens i també el Big Bopper segueixen ben presents. Que soni la música i que no falti un bon got de White Lightnin' a la memòria de tots tres. I a la de George Jones. I a la de Hargus "Pig" Robbins.