Hi ha discos que són fruit d'un moment determinat i d'altres que, a més, tenen prou vocació per esdevenir perdurables molt més enllà del moment en qüestió. Entre aquests últims s'hi troba el debut en solitari d'Albert Gil, guitarrista i membre fundador dels essencials Brighton 64, a qui també havíem pogut escoltar en bandes com Brigatones, Matamala, Rivolta, Malice o Chest. Un "Plena Fragmentorum Cofini" (2021, Chesapik) que signa com a Albert Gil aka Rudemod –l'alter ego amb el qual ja portava més d'una dècada amenitzant selectes vetllades melòmanes tot fent les funcions de disc jockey-.
Es presenta Gil pel seu compte amb un àlbum que és fruit del confinament d'ara fa gairebé dos anys, que es va concebre en quarantena i que es va gravar durant el mateix 2020 mentre els efectes de la coronacrisi encara eren lluny de començar a remetre. Ell mateix s'encarrega de pràcticament tots els instruments, amb excepció del baix i la bateria, que van a càrrec de David Abadía –l'última incorporació a les files de Brighton 64-, qui també es va situar als controls durant el procés de gravació. A tot això cal sumar col·laboracions puntuals de vells coneguts com Javier Sun, Pablo Jiménez o Ricky Gil, germà i etern company de viatge de Rudemod.
Musicalment, el disc revela aquells vessants del ventall estilístic d'Albert Gil que fins ara potser es podien intuir però no sempre es feien evidents ni sortien a la llum. Segueixen predominant aquella sensibilitat pop i aquella immediatesa que han tendit a definir la banda mare, però entren en joc també tota una sèrie de matisos que apunten en múltiples direccions. I és justament aquesta riquesa estilística un dels grans arguments a favor del disc. L'altre, no cal dir-ho, són les cançons. Perles pop que efectivament es van concebre com a reacció al coronavirus i a tot allò que aquest ha comportat, però que seguiran brillant per elles mateixes a mida que passin els anys.
Comença a ritme de dinàmic power pop amb un "Aquel deseo que un día formulé" que no hauria desentonat al repertori de Chest, i segueix amb un "Pequeñas cosas" que podria haver format part dels darrers discos de Brighton. "Camp de mines desactivat" i "Hablar por hablar" són exercicis de pop madur en el millor sentit, i "La séptima vida del gato" és una nocturna balada que pot arribar a recordar les formes d'un Leonard Cohen. Que tot plegat pugui conviure amb l'esperit ié-ié nostrat de "Mal educat", el rock robust de "Malalt", l'accent jamaicà de "Cançó de protesta" o fins i tot una dinàmica lectura del "Coristes i numismàtics" de Sisa, il·lustra l'obertura de mires d'un dels grans artesans del format cançó a casa nostra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada