50 anys de "Pink Moon"

"His first two albums haven't sold a shit. But, if we carry on releasing them, then maybe one day someone authoritative will stop, listen properly and agree with us. Then maybe a lot more people will get to hear Nick Drake's incredible songs and guitar playing". És el text promocional de "Pink Moon" (1972), el tercer àlbum de Nick Drake, publicat avui fa 50 anys. El va escriure l'aleshores cap de premsa d'Island Records, David Sandison. I més enllà d'una inequívoca declaració de principis, suposa a hores d'ara el testimoni d'uns temps en què les coses es podien fer i es feien d'una altra manera. A la indústria del disc i en tants altres àmbits. De quan la perspectiva d'una carrera a llarg termini solia ser una aposta més temptadora que no pas l'enèsim producte de temporada.

El cert és que Drake era un músic difícil en termes mercantils. La seva negativa a tocar en directe, derivada d'una timidesa extrema, feia encara més complicat promocionar uns discos que la crítica va saludar de forma entusiasta però el públic no va arribar descobrir fins que ja va ser massa tard. Com a mostra la peça titular d'aquest "Pink Moon", que gairebé tres dècades després de publicar-se va ser utilitzada en un anunci de cotxes com qui no volia la cosa. Fora de context, va esdevenir un dels títols més reconeixibles del catàleg de Drake a les portes del segle XXI, arribant a eclipsar momentàniament un cançoner on també figuren joies com "Place to Be", "Things Behind the Sun", "Know", "Parasite" o "From the Morning", per citar-ne tan sols algunes de l'àlbum que ens ocupa.

"Pink Moon" va ser el primer treball que Drake va gravar sense el suport de cap músic extern. Totes les pistes les va interpretar en solitari –també va tocar el solo de piano afegit a la mescla final de la peça titular-, amb John Wood als controls prenent el relleu de Joe Boyd. El resultat és un disc de naturalesa més orgànica que els seus prodecessors, on el xiuxiueig vocal del britànic i l'eterna malenconia de les seves cançons es manifesten més properes que mai. Un àlbum que més d'una veu autoritzada ha assenyalat com la seva obra mestra, i que una vegada més va convèncer la crítica però no va arribar al gran públic. Dos anys i mig més tard vindria el fatal desenllaç. Hi ha qui afirma que el disc era premonitori de tot plegat. En tot cas, una de les obres més precioses i influents del folk de les passades cinc dècades.