Peter Yarrow (1938-2025)

Ha mort Peter Yarrow de Peter, Paul and Mary, aquell trio que va acostar el folk de Pete Seeger i Woody Guthrie (també el de Bob Dylan) a tot un públic que possiblement no hi hauria arribat de cap altra manera. La cara més amable del revival folk, va dir algú. Una veu compromesa en un moment en què les cançons potser no van salvar el món, però van fer que passessin coses. També l'home que va cedir la seva guitarra acústica a Dylan i el va convèncer perquè sortís a fer un parell de bisos, quan aquest tot just acabava d'electrificar-se a Newport.

"Do you still love rock and roll?"

WILCO

Festival de la Porta Ferrada

Guíxols Arena, Sant Feliu de Guíxols

14 d'agost de 2023

Passen els anys –les dècades- i segueix tenint quelcom de catàrtic escoltar a Wilco interpretant en directe "Misunderstood", la peça que obria el llunyà –i canònic- "Being There" (1996). Sobretot aquell moment en què Jeff Tweedy canta amb insistència "Do you still love rock and roll?". Un vers que al seu dia podia sonar a declaració de principis, i que més d'un quart de segle després es manifesta gairebé com una prova de vida. La d'una banda que en tot aquest temps ha deixat enrere etiquetes com la de country alternatiu per passar a abanderar el rock més genuïnament nord-americà en ple segle XXI. Però també la del seu públic, el mateix que segueix responent de forma fervorosa cada cop que el cantant formula des de l'escenari la pregunta de torn.

Els de Chicago van actuar la nit passada al Festival de la Porta Ferrada en el marc d'una gira europea prèvia a la publicació del que serà el seu tretzè àlbum d'estudi. Un "Cousin" que tenen previst publicar a finals del mes vinent i del qual ja avançaven setmanes enrere una peça, "Evicted", que conjuga ganxo melòdic amb aquelles atmosferes tardorenques marca de la casa. Una llàstima que ahir es quedés fora d'un repertori altrament ben triat, i tan equilibrat com ho permet el present creatiu d'un conjunt que porta una bona temporada sense lliurar cap clàssic però tampoc ha fet mai un mal disc –per ser justos, no se li pot demanar a un grup que facturi cada dos o tres anys un "Summerteeth" (1996) o un "A Ghost Is Born" (2004), ja no diguem un "Yankee Hotel Foxtrot" (2002)-.

Van fer els honors amb la subtil cadència de "Handshake Drugs" abans d'encadenar tres dels grans reclams de "Cruel Country" (2022) –el seu treball més recent i la seva obra més rodona des de "The Whole Love" (2011), com a mínim-. La fragilitat d'un "Story to Tell" que va evocar per moments les formes més crepusculars del John Lennon solista, el folk boirós d'"I Am My Mother", i el polsegós country rock d'una peça titular on Tweedy carrega sense miraments contra l'Amèrica de Trump –o la de Biden, on sobre el terreny no han pas canviat tantes coses-. I van acabar-se de posar el respectable a la butxaca amb un "I Am Trying to Break Your Heart" culminat amb una orgia sonora on Nels Cline es va tornar a revelar com el contrapunt explorador a l'aguda sensibilitat pop de Tweedy –un equilibri que en gran mesura ve a definir l'essència de Wilco-.

Els plàcids passatges folk pop de "Hints" –nova cita a "Cruel Country", i una de les perles més absolutes del repertori recent dels nord-americans- i "If I Ever Was a Child" van deixar pas als repunts primaverals de la mccartneyana "Hummingbird" i al crescendo elèctric de la citada "Misunderstood". Va ser aquesta última el punt d'inflexió d'un passi que a partir d'aquell moment va augmentar revolucions, ja fos des de les àrides atmosferes de "Bird Without a Tail / Base of My Skull", amb la bufetada power pop de la pretèrita "Box Full of Letters" –única cita de la nit al debut del grup, "A.M." (1995)-, amb les dinàmiques ballables de "Heavy Metal Drummer", o amb un "Jesus, Etc." de deliciós regust soul –cortesia de l'orgue de Mikael Jorgensen-.

Dèiem al principi que "Misunderstood" manté inalterable el seu potencial catàrtic per molts anys que passin. I tres quarts del mateix es podria dir d'un "Impossible Germany" –única cita a "Sky Blue Sky" (2007)- que segueix desfermant un dels moments climàtics de qualsevol concert de Wilco. Aquell on Nels Cline es referma com un dels guitarristes elèctrics més importants de les passades quatre dècades amb un solo absolutament gloriós, dels que no admeten cap mena de dubte ni de comparació. Ignoro com van sonar l'any passat a Barcelona sense ell –baixa d'última hora per covid-, però em sembla just suggerir que la seva absència bé podria haver motivat el retorn de, com a mínim, una part de l'import de les entrades.

En tanda de bisos van alternar el folk gran reserva de "California Stars" –un dels textos de Woody Guthrie que Tweedy i companyia havien musicat al seu dia de la mà amb Billy Bragg- amb el pop terminal de "Red-Eyed and Blue" i el rock greixós d'"I Got You (At the End of the Century)", abans d'enfilar les àcides coordenades krautrock d'"Spiders (Kidsmoke)". Deu hipnòtics minuts de viatge psicodèlic cap a l'infinit, com a final apoteòsic de dues hores de repertori que van tornar a assenyalar Wilco com una de les bandes capitals del rock contemporani. Potser no tornin a lliurar mai més cap "Yankee Hotel Foxtrot", però el seu llegat és ben viu i el seu directe segueix essent incontestable.

Sis dècades de "The Freewheelin' Bob Dylan"

Em vaig comprar la meva còpia de "The Freewheelin' Bob Dylan" en una disqueria del Soho novaiorquès que avui ja no deu existir. Era a poques cantonades de la cruïlla de Jones Street i el carrer 4, on Bob Dylan havia estat fotografiat moltes dècades abans amb qui aleshores era la seva parella, Suze Rotolo, caminant sota el fred hivern de la Big Apple. Una de les postals més genuïnes d'una Nova York que es va esvair ja fa molt de temps, també una de les caràtules més icòniques de la història de la música enregistrada. La del segon àlbum de Dylan, publicat tal dia com avui de 1963, fa justament 60 anys.

Obra capital amb totes les lletres, parlem del disc on Dylan va acabar de trobar la seva veu –és una forma de parlar, tenint en compte els cops de timó que faria en anys posteriors i fins a data d'avui a nivell discursiu- després d'aquella carta de presentació que havia estat "Bob Dylan" (1962). El plàstic amb què es va situar a l'avantguarda de l'òrbita folk, alhora que va començar a marcar distàncies amb una escena a la qual li devia pràcticament tot però se li començava a fer cada cop més petita –d'aquí a la injecció elèctrica que canviaria per sempre més la història de la música tan sols hi van dos anys-.

"The Freewheelin' Bob Dylan" és el disc de "Blowin' in the Wind", un dels pilars de l'era daurada de la cançó protesta però sobretot un dels himnes més universals que mai s'han arribat a cantar. Una peça espiritual, com el seu autor la va definir anys més tard, que justament partia de la melodia de "No More Auction Block", una vella cançó afroamericana que el mateix Dylan solia tocar als cafès de Greenwich Village –de quan això que avui anomenem plagiar era una pràctica habitual en l'art de fer música, sobretot si parlem de música popular... i de cançons de tres o quatre acords-. Una sèrie de preguntes retòriques, tan vigents avui com aleshores. I una resposta que, com l'etern misteri de Dylan, mai s'acaba de revelar. Molt probablement, la cançó més important del segle XX –amb permís de "Like a Rolling Stone"... que venia de "La Bamba"-.

Però el segon àlbum de Dylan també és el disc de la preciosa "Girl from the North Country", de la majestuosa "Don't Think Twice, It's All Right", de l'eterna "I Shall Be Free" i de tres cants pacifistes de la mida de "Masters of War", "A Hard Rain's A-Gonna Fall" i "Talkin' World War III Blues" –que, com "Talkin' New York", inclosa a "Bob Dylan", bevia dels talkin' blues de Woody Guthrie-. I de la tradicional "Corrina, Corrina", l'única peça del disc que no portava la signatura del de Duluth i la primera sessió que va fer acompanyat per una banda –res a veure, encara, amb l'esclat elèctric que donaria peu a registres com el folk rock-. Produïa novament John Hammond, amb assistència d'un Tom Wilson amb qui Dylan començaria molt aviat a créixer fins a límits insospitats a l'estudi.

20 anys sense Joe Strummer

Joe Strummer (1952-2002).

Es commemoren avui 20 anys de la mort de Joe Strummer. El fill de diplomàtic que va acabar ensenyant a diverses generacions a viure més enllà de la norma. El rocker d'arrel que també escoltava a Woody Guthrie, i que amb el pas dels anys es va deixar seduir per tota mena de ritmes, arribant a definir un discurs tan global com personal. El portaveu de la revolució punk que va saber-hi veure més enllà del nihilisme per facturar obres tan transcendents com perdurables. L'heroi de milions de persones que va preferir esquivar els radars i viure en un discret segon pla, en lloc d'esdevenir una caricatura d'ell mateix. El vocalista dels 101ers i l'ànima de The Clash. També l'etern rebel que va comandar els Mescaleros al mateix temps que s'asseia amb tot un Johnny Cash a versionar un clàssic de Bob Marley, aquell "Redemption Song" que tots dos van veure publicat ja de forma pòstuma –a la caixa "Unearthed" (2003), que repassa l'etapa American de l'Home de Negre-. La seva figura, la seva obra i el seu missatge segueixen vigents.

55 anys sense Woody Guthrie

Woody Guthrie (1912-1967) amb la seva màquina de matar feixistes.

Avui fa 55 anys que va morir Woody Guthrie, nom cabdal del folk i la música d'arrel nord-americana, influència bàsica de Dylan, Springsteen, Joe Strummer, Billy Bragg i tants altres. Guthrie va traspassar el 3 d'octubre de 1967 en un hospital de Nova York, però la seva música i el seu missatge no han deixat mai de ressonar i d'influir noves generacions. I figures com la seva segueixen essent més necessàries que mai quan el fantasma del feixisme al qual ell es va oposar frontalment torna a treure el cap, ja sigui en recomptes electorals des d'Itàlia fins al Brasil, amb discursos que qüestionen drets que han trigat dècades (segles) a ser conquerits, o amb polítiques que deshumanitzen aquelles persones migrants que tan sols busquen una vida digna. Tinguem-lo present, avui i sempre.

Sis dècades de "Bob Dylan"

En un principi semblava un deixeble més o menys avantatjat de Woody Guthrie al Greenwich Village de principis dels 60, però contra tot pronòstic va acabar esdevenint per mèrits propis la veu de tota una generació –condició de la qual ell mateix va abominar- i un dels artistes més influents del segle XX. Es commemoren avui sis dècades de la publicació de l'àlbum de debut homònim de Bob Dylan. Un notable exercici de folk i blues primitiu en sintonia amb el seu temps, sens dubte fascinant tot i que encara lluny de les fites que assoliria el seu autor en anys immediatament posteriors.

Quan Dylan va entrar a gravar el disc als estudis de Columbia a Nova York el 20 de novembre de 1961, venia de treballar com a harmonicista de sessió amb Carolyn Hester i Harry Belafonte aquella mateixa tardor –el "Midnight Special" de Belafonte, editat a principis de 1962, conté la primera gavació mai publicada del de Minnesota-. Havia estat durant les seves sessions amb Hester quan havia conegut John Hammond, productor, crític i caçatalents que de seguida va quedar captivat per aquell jove del Midwest. El contracte discogràfic i la gravació d'un disc a títol propi eren tan sols qüestió de temps.

Amb el mateix Hammond a les tasques de producció, Dylan va necessitar tan sols dos dies per completar la gravació d'un treball on s'acompanyava únicament de la seva guitarra i la seva harmònica, que sintonitzava plenament amb el folk de l'època i on bona part del repertori eren versions de peces tradicionals i de clàssics del blues que el de Duluth pràcticament revitalitzava sense perdre mai de vista les essències –atenció al lament espiritual d'"In My Time of Dyin'" i a la força amb què esbudella "Fixin' to Die" -. Tan sols dues pistes de l'àlbum eren composicions pròpies, "Song to Woody", homenatge al mateix Guthrie, i "Talkin' New York", que bevia directament del repertori del d'Oklahoma –amb cites gens subtils a "Pretty Boy Floyd" o "Talking Dust Bowl Blues"-.

"Bob Dylan" (1962), l'àlbum, era a priori un producte més del boom del folk que es va registrar al Greenwich Village entre finals dels 50 i principis dels 60. A la pràctica, però, va esdevenir el punt de partida d'una trajectòria essencial com poques. Un àlbum que va tenir poc ressò al seu dia i que no sol citar-se entre les obres més imprescindibles del seu autor –cosa comprensible quan un ha arribat a signar "Highway 61 Revisited" (1965), "Blonde on Blonde" (1966), "Blood on the Tracks" (1975) o "Modern Times" (2006)-, però que ja posava les bases de tota la resta. Les sis dècades que el separen de "Rough and Rowdy Ways" (2020), pràcticament expliquen la història de la música del nostre temps.

Brighton 64 - "Más de lo mismo" (2022)

Els aniversaris rodons solen servir per passar revista a tot el quilometratge acumulat, però també són bones ocasions per fer un pas endavant de forma decidida. Brighton 64 fan totes dues coses a "Más de lo mismo" (2022, BCore), l'àlbum amb què celebren el seu 40è aniversari. Vuit revisions de clàssics de totes les èpoques del grup, una versió d'una peça que els va marcar durant els seus inicis –"Metadona" de Los Pistones- i, atenció, dues composicions noves de trinca que auguren a la històrica banda barcelonina un pròsper futur a curt termini.

Comencem parlant de les novetats, dos autèntics dards de precisió que conjuguen l'aguda sensibilitat pop marca de la casa amb les formes més urgents i directes del rock'n'roll. La primera és "Al final del huracán", una injecció d'energia positiva més necessària que mai en aquests temps d'incertesa, i una invitació a recuperar tot el temps perdut en un hipotètic món post-pandèmic. La segona és "La guitarra es mi fusil", un crit d'alerta contra l'ascens de l'extrema dreta amb ritme implacable i cites a referents tan compromesos socialment com Woody Guthrie, Kortatu, Billy Bragg, els Housemartins o The Clash.

I els clàssics? Doncs òbviament no hi són tots els que podria haver-hi, però tots els que hi són gaudeixen d'una segona joventut sense renunciar a les seves essències. Començant per aquell "En mi ciudad" que al seu dia es va quedar en un calaix –els germans Gil el van recuperar anys més tard amb Matamala-, culminant amb l'eterna "La Casa de la Bomba", que rebaixa revolucions i s'aproxima a les refrescants aigües del soul i el boogaloo –i incorpora al final la sempre oportuna "Haz el amor", adaptació del "Walking the Dog" de Rufus Thomas-, i passant per la versió en català de "Barcelona Blues" o la maduresa en el millor sentit de "Conflicto con tu ayer". Més del mateix, i tant que sí, però que bé que sona i que bé que segueix entrant.

La deshumanització, primer pas cap a la barbàrie

Woody Guthrie.

Per més que m'hi esforci, no puc arribar a entendre què pot passar pel cap d'una persona, posem per cas un militar espanyol de servei a la frontera amb el Marroc, que llença al mar una altra persona, posem per cas un migrant que prova de traspassar aquesta línia divisòria, artificial com totes, com si es tractés d'un drap brut o d'una andròmina que ja no serveix. Ho sento, però no ho entenc.

Puc mig entendre que un polític doni l'ordre des de la distància, la seguretat i la impermeabilitat d'un despatx. Però no puc entendre que algú que tingui consciència de la seva pròpia humanitat sigui capaç d'executar-la pel simple fet que forma part de la seva feina –la banalitat del mal segons Hannah Arendt vindria a ser això-. I tampoc puc entendre que una imatge com aquesta no hagi motivat una onada d'indignació de les que fan caure governs –potser si això hagués passat amb un govern de dretes, aleshores sí, oi?-.

Vaig llegir fa un parell de dies un manifest que es referia a la deshumanització de l'altre com a primer pas cap a la barbàrie. Deshumanitzar. Parlar de 6.000 migrants, o de 8.000, o dels que sigui, obviant que darrere cada xifra hi ha una vida, una història, uns somnis, una persona. Reduir-ho tot a la fredor de les xifres, primer pas cap a la barbàrie de qui és capaç de llençar aquesta vida, aquesta història, aquests somnis, aquesta persona, a les escombraries... o al mar.

L'any 1948, un avió es va estavellar a prop de la localitat californiana de Los Gatos. A l'accident hi van morir 32 persones, la totalitat dels ocupants de l'aeronau. Descomptant la tripulació, la majoria eren migrants mexicans que tornaven a casa després de treballar com a temporers als Estats Units, la resta eren més migrants en situació irregular a qui el departament d'Immigració nord-americà estava deportant. Una trentena de migrants morts, van destacar els titulars de l'època. Una vegada més, les xifres, la deshumanització.

Com a resposta, Woody Guthrie va compondre aquell mateix any una cançó titulada "Deportee (Plane Wreck at Los Gatos)", on es referia a aquell accident i on va donar noms com Rosalita, Jesús o María a les persones que hi havia darrere d'aquelles xifres. Donant-los noms, Guthrie va tornar a humanitzar aquells migrants, i la seva cançó va esdevenir un clàssic de la música folk. Una vacuna contra l'odi que ha arribat fins als nostres dies a través de veus com les d'Odetta, Joan Baez, Bob Dylan, Bruce Springsteen, Billy Bragg o The Highwaymen.

A favor de Pablo Hasél

Woody Guthrie amb la seva màquina de matar feixistes.

El gran Woody Guthrie amb la seva màquina de matar feixistes. Per unes vacances a Abu Dabi i un compte corrent a Suïssa, a veure qui serà el cínic que sabrà fer passar la llegendària enganxina de la seva guitarra –la del "This Machine Kills Fascists"- per delicte d'odi.

Morrissey desitjant la mort de Margaret Thatcher des de la lletra d'una cançó –"Margaret on the Guillotine"-. Regne Unit, any 1988. Prèviament, l'exvocalista dels Smiths havia lamentat públicament que l'aleshores Primera Ministra britànica hagués sobreviscut a un atemptat de l'IRA. Va per tots aquells altaveus de la dreta més casposa que pretenen justificar l'empresonament de qui simplement es dedica a fer cançons.

Seguim amb Morrissey. Dubto que a la reialesa britànica li fes molta gràcia la caràtula de "Low in High School" (2017), però aquí la tenim. Un contundent "Axe the Monarchy" que es pot llegir ben gran al cartell sostingut per un infant a les portes del mateix palau de Buckingham –a l'altra mà hi té una destral-. Va per tots aquells que pretenen limitar i condicionar la llibertat d'expressió en aquesta democràcia d'estar per casa que és l'Estat espanyol.

I finalment, tornem a recordar què cantava la recentment traspassada Anne Feeney a la inequívocament titulada cançó "Have You Been to Jail for Justice?": "You law abiding citizens / Come listen to this song / Laws are made by people / And people can be wrong / Once unions were against the law / But slavery was fine / Women were denied the vote / While children worked the mine / The more you study history / The less you can deny it / A rotten law stays on the books / 'Til folks with guts defy it!".

Res més a afegir. Tan sols que les mostres d'art compromès que ha pogut ser expressat sense censura en països del nostre entorn són infinites. I que ningú hauria d'anar a la presó per expressar allò que pensa ni per cantar, rapejar, tuitejar, escriure o dibuixar. I que no es pot tolerar l'empresonament de Pablo Hasél. Perquè quan es tanca algú a la presó per les seves idees, s'hi tanca a tota una societat. Perquè demà pot ser qualsevol de nosaltres. Per això no podem callar.

Billy Bragg & Wilco: "All You Fascists"

Bragg, segon per l'esquerra, amb Wilco - Foto Ken Schles.

Mai és mal moment per recordar la unió de Billy Bragg amb Wilco. El cantautor punk de Barking i la banda de Chicago posant música a tot un seguit de textos fins aleshores inèdits de Woody Guthrie. Com a resultat, dos plàstics que van veure la llum amb el títol genèric de "Mermaid Avenue", un primer volum el 1998 i la seva continuació al cap de dos anys -el 2012 es van reeditar de forma conjunta amb abundant material extra-. Era al segon disc on figurava una peça que em sembla especialment indicada per a una jornada de ressaca post-electoral amb resultats com a mínim inquietants. "All You Fascists", un rock'n'roll directe com un cop de puny a la cara on Bragg amplificava aquests inequívocs versos de Guthrie amb el suport d'uns Wilco en pleníssima forma: "All you fascists are bound to lose / You fascists are bound to lose / You fascists are bound to lose / You're bound to lose, you fascists / Are bound to lose". Mai és mal moment per recordar la unió del britànic i els nord-americans, deia. Avui, més que mai, que soni ben fort.