50 anys del comiat de Ziggy Stardust

Bowie arribant al Hammersmith Odeon, avui fa 50 anys.

Hi havia rumors de tota mena i gairebé per a tots els gustos. Hi havia fins i tot qui estava convençut que David Bowie s'arribaria a suïcidar a l'escenari aquella mateixa nit. Finalment no va passar cap desgràcia i tot va quedar en un concert històric, que no és poc. Es commemoren avui 50 anys de l'última actuació que va fer el de Brixton posant-se a la pell de Ziggy Stardust, aquell alienígena que ell mateix havia creat un any abans al totèmic "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972), canònic disc conceptual i obra capital de l'era glam.

Bowie va tancar aquella etapa el 3 de juliol de 1973 a l'escenari del Hammersmith Odeon londinenc. No va ser un adeu a l'estètica glam –en qüestió de mesos publicaria el disc de versions "Pin Ups" (1973)-, però sí la cerimònia de comiat de Ziggy Stardust i de tot allò que portava implícit el seu concepte, també dels Spiders from Mars que fins aleshores havien estat la seva banda d'acompanyament –Mick Ronson (guitarra), Trevor Bolder (baix) i Mick Woodmansey (bateria)-. D.A. Pennebaker en va rodar un documental que no va veure la llum fins al 1979 sota el títol de "Ziggy Stardust: The Motion Picture". El 1983 se'n va publicar la banda sonora amb forma de disc en directe.

50 anys d'"Aladdin Sane"

Tot el que David Bowie havia fet fins aleshores portava cap aquí. Tot el que va fer des d'aleshores partia d'aquí. Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"Aladdin Sane" (1973), la tercera obra capital que el Duc Blanc va lliurar de forma consecutiva, conclusió lògica (però no pas previsible) de la línia evolutiva traçada pels ja essencials "Hunky Dory" (1971) i "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972). Si aquests dos àlbums havien consolidat el de Brixton a l'avantguarda de la revolució glam, el que ens ocupa directament encapsulava tot allò que aquest moviment aspirava a ser i alhora situava el seu autor a la casella de sortida de tot allò que se'n derivaria.

"Aladdin Sane" va ser la primera resposta de Bowie al reconeixement massiu que li havia arribat de cop i volta arran de la irrupció televisada de Ziggy Stardust a les llars del Regne Unit. Un àlbum compost a la carretera durant la conquesta d'uns Estats Units als quals el britànic sempre havia contemplat amb admiració i que per fi deixaven de resistir-se als seus encants. Una reflexió calidoscòpica sobre les bondats i les contradiccions de la fama. Un tractat de rock'n'roll urgent i corrosiu –el factor glam-, però també una col·lecció de cançons de naturalesa atrevida i amb vocació d'himnes –el visionari lliure d'etiquetes que havia passat de seguir tendències a dictar-les ell mateix-.

Produït novament per Ken Scott, el disc es va gravar a mig camí de Londres i Nova York durant la gira de presentació de Ziggy Stardust –un arc conceptual que Bowie enterraria definitivament en qüestió de mesos, per cert- amb els Spiders from Mars –Mick Ronson (guitarra), Trevor Bolder (baix) i Mick Woodmansey (bateria)- reforçats pel piano polièdric de Mike Garson. Un nord-americà foguejat en l'àmbit del jazz més avançat, que va atorgar nous matisos al so de la banda. No s'entendria sense la seva mà –i sense el seu solo a priori impossible- la peça que titula l'àlbum, cinc minuts que eleven el conjunt de l'obra i arriben a connectar amb el Bowie jazzístic de "Blackstar" (2016).

És sens dubte la joia de la corona d'un repertori on predomina el rock'n'roll d'alta tensió elèctrica –el batec bodiddleyà de l'eterna "Panic in Detroit", aquell "Watch that Man" que comença apuntant als estadis però de seguida desemboca a les mateixes clavegueres on uns emergents New York Dolls reciclaven les essències stonianes amb forma de dards protopunk-. Un cançoner que alterna l'èpica crepuscular de "Time" amb el rhythm & blues genuïnament britànic d'un "The Jean Genie" que mira als Yardbirds sense dissimular, i que es despenja amb una lectura gairebé futurista de "Let's Spend the Night Together", el clàssic dels Rolling Stones. Mirar enrere per caminar sempre endavant, una cosa que a Bowie solia donar-se-li molt bé.

50 anys de "Transformer"

Mig segle passejant pel costat més salvatge de la vida. Tal dia com avui de 1972, fa exactament 50 anys, Lou Reed va lliurar "Transformer". El seu segon àlbum en solitari, l'obra que va donar l'impuls definitiu a una carrera que fins aleshores semblava condemnada a no enlairar-se, i per damunt de tot la celebració del vessant més decadent, corrosiu i excessiu de l'era glam. Producció de David Bowie, que segellava d'aquesta manera un any absolutament meteòric –venia de publicar "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars", d'interpretar "Starman" al Top of the Pops i de cedir "All the Young Dudes" a uns Mott The Hoople que també li acabarien devent part de la seva carrera- i rescatava el novaiorquès tal com posteriorment ho faria amb Iggy Pop.

Gravat durant l'agost d'aquell mateix 1972 als londinencs estudis Trident, "Transformer" es va beneficiar d'una nòmina de músics de sessió on destacava la presència d'habituals de l'òrbita de Bowie com Mick Ronson, a la guitarra i al piano, o un Trevor Bolder que es feia càrrec de la trompeta i deixava el baix a les mans del veterà Herbie Flowers. Reed hi aportava aquella actitud tan seva, a mig camí de la timidesa i la mala llet, i sobretot una col·lecció majúscula de cançons entre les quals ja figuraven alguns dels seus clàssics més canònics. Per exemple, el rock'n'roll subterrani –i deliciosament sleazy- de la inicial "Vicious" o el tènue preciosisme de "Satellite of Love", composta durant els seus últims mesos al capdavant de la Velvet Underground.

Menció a part mereixen, és clar, "Perfect Day" i "Walk on the Wild Side". La primera podria ser perfectament una de les cançons més boniques de la història, postal d'una Nova York tardorenca a partir d'uns versos tan universals com la declaració de qui ha passat el millor dia de la seva vida al costat de la persona a la qual estima. "Walk on the Wild Side", com indica el seu títol, en podria ser el revers. Un passeig per uns baixos fons poblats per transvestits, gigolós, ionquis, camells i totes aquelles criatures de la nit que solen incomodar les ments més benpensants de cada casa. Tot plegat, al ritme gairebé jazzístic que marcava el contrabaix de Flowers i amanit amb els irresistibles cors del trio vocal Thunderthighs. Absolutament icònica, també, la fotografia de la caràtula, obra de Mick Rock.

Mig segle d'"Starman" al Top of the Pops

Bowie traspassa la quarta paret des d'un plató de la BBC.

De quan una actuació musical en un plató televisiu podia marcar un abans i un després. Avui fa 50 anys que David Bowie va aparèixer al programa Top of the Pops de la BBC, caracteritzat com a Ziggy Stardust i interpretant "Starman" amb els seus Spiders from Mars –Mick Ronson (guitarra), Trevor Bolder (baix), Mick Woodmansey (bateria) i Robin Lumley (teclat)-.

Si la publicació setmanes abans de "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972) havia estat la consagració de Bowie com un dels artistes capdavanters de l'era glam, la interpretació del single principal de l'àlbum en qüestió a la televisió va suposar el moment en què el de Brixton va esdevenir una estrella.

Va ser el periodista David Hepworth qui anys més tard va afirmar en un article al diari The Guardian que el moment exacte en què Bowie havia esdevingut una estrella, havia estat cantant concretament el vers "I had to phone someone so I picked on you" mentre mirava i assenyalava a càmera. Ziggy Stardust traspassant la quarta paret, ni més ni menys.

Legions d'adolescents britànics es van sentir interpel·lats des de l'altra banda dels seus televisors. Havien trobat el seu referent generacional, alguns fins i tot el seu model a seguir a l'hora de fer música ells mateixos –de Morrissey a Robert Smith, de Dave Gahan a Siouxsie Sioux i de Boy George a Noel Gallagher-.

L'actuació de Bowie i els Spiders al Top of the Pops es va emetre el 6 de juliol de 1972, però s'havia enregistrat el dia abans. La banda havia fet playback sobre una versió d'"Starman" gravada el 29 de juny als mateixos estudis de la BBC, i Bowie havia cantat la cançó en directe. El single havia sortit a la venda el 28 d'abril d'aquell mateix any com a avançament de l'àlbum definitiu de l'era glam.

50 anys de Ziggy Stardust

Més que l'obra definitiva de l'era glam, un dels discos capitals de la història del rock i un dels pilars de la cultura pop de tots els temps. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972), el cinquè àlbum d'estudi de David Bowie i el treball que va situar-lo a l'avantguarda de la revolució glam, a la graella de sortida del punk i tots els seus derivats, i a la mateixa alçada de tots aquells referents a qui portava gairebé una dècada provant d'emular. Si la carrera de Bowie havia estat fins aleshores una successió d'inicis en fals, Ziggy Stardust venia a confirmar la promesa d'un "Hunky Dory" (1971) publicat tan sols mig any abans, on el de Brixton havia trobat per fi la seva pròpia veu. S'havia acabat seguir tendències, a partir d'aquell moment seria ell qui les dictés.

El cert és que les cançons de Ziggy Stardust s'havien escrit pràcticament al mateix temps que les de "Hunky Dory", però Bowie va fer bé deixant-les reposar uns mesos. D'aquesta manera, el que en un principi havia de ser una col·lecció de píndoles de rock'n'roll de naturalesa subterrània i vocació massiva, va acabar seqüenciant-se com una obra conceptual que explicava una història amb principi i final –algunes lletres es van reescriure a l'últim moment-. La d'un alienígena androgin i bisexual –Ziggy, un personatge inspirat en figures com les de Vince Taylor, Iggy Pop o The Legendary Stardust Cowboy- que arribava a un planeta a punt de col·lapsar –la Terra, evidentment- per salvar-lo a ritme, sí, de rock'n'roll. A partir d'aquí, Bowie explorava conceptes com la fama –i el culte que hi ha al seu voltant-, l'excés o les sexualitats no normatives. Si tot plegat els sembla més actual que mai a aquestes alçades, pensin que el disc es va publicar mentre a Espanya encara es condemnaven els opositors al règim a mort per garrot vil.

Produït per Ken Scott –aleshores ja un aliat clau de Bowie, al costat del qual s'havia consolidat com un dels grans productors de la seva generació-, i amb els recentment rebatejats Spiders from Mars –Mick Ronson (guitarra), Trevor Bolder (baix) i Mick Woodmansey (bateria)- refermant-se com una de les bandes d'acompanyament més sòlides de tots els temps, Ziggy Stardust és l'àlbum de peces com "Five Years", "Soul Love", "Moonage Daydream", "Lady Stardust", "Hang on to Yourself" o aquell gran final amb la deliciosa decadència de "Rock'n'Roll Suicide". Pistes que no tan sols funcionaven per elles mateixes al marge del conjunt, sinó que encara avui es troben entre el més notable del catàleg de Bowie –que ja és dir-.

Títols a destacar? Tots i cada un, però posats a triar-ne tres podríem començar per la mateixa "Ziggy Stardust" i la forma com pràcticament encapsula tot el rock dels 70 en un univers de fantasia –de quan la música pop convidava a cultivar la imaginació, i el rock era l'últim refugi contra tots els mals-. També el rock'n'roll corrosiu de "Suffragette City" –amb referència lírica a "A Clockwork Orange" (1971) d'Stanley Kubrick, estrenada mesos abans-. I per descomptat "Starman", una de les joies més brillants del repertori de Bowie, publicada prèviament com a single i immortalitzada poques setmanes després en una apoteòsica actuació al Top of the Pops. L'anunci de l'arribada del protagonista, amb una melodia, un ritme i uns arranjaments que eren folk, pop, psicodèlia i rock, i alhora anaven més enllà de tot això.

I després hi havia la caràtula, icònica com poques. Bowie, caracteritzat com a Ziggy Stardust, fotografiat al portal d'una pelleteria de Heddon Street. La instantània es va captar al cor de Londres –a escassos metres de Piccadilly Circus-, però la imatge evocava més aviat un carreró perdut en algun indret remot de l'extraradi de la capital britànica. El rock'n'roll entès com a sinònim de perill. I el futur Duc Blanc a punt de conquerir el món d'una vegada per totes, començant per la ciutat que l'havia vist néixer, créixer i formar-se. Si T.Rex havien definit el glam durant els dos anys anteriors, Bowie en va esdevenir per mèrits propis el màxim exponent i ambaixador a escala global. Fins al punt que l'etiqueta se li va fer petita en qüestió d'anys, a mida que el seu geni i el seu talent anessin desafiant tota mena de límits i convencions. Avui fa 50 anys va començar una nova era –i ningú ha dit que s'hagi acabat-.

50 anys de "Hunky Dory"

Edició espanyola en vinil de la primera obra mestra de Bowie.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Hunky Dory", el quart àlbum de David Bowie i l'enlairament definitiu de la seva carrera després de diversos inicis que mai havien acabat d'arribar a bon port malgrat apuntar molt més que maneres. Un plàstic on el folk i el rock de guitarres amb què el de Brixton havia fet la transició dels 60 als 70 deixaven pas a un pop d'autor de tall sofisticat i vocacionalment avançat al seu temps, amb el piano com a fil conductor i una lírica d'allò més afinada, fruit de la primera experiència del futur Duc Blanc girant pels Estats Units però també de la seva determinació de deixar empremta.

Publicat el 17 de desembre de 1971, "Hunky Dory" va ser l'àlbum on Bowie va deixar de seguir corrents subterranis per començar a determinar ell mateix la crònica pop d'una dècada, la dels 70, que pràcticament es pot explicar a partir de l'evolució de la seva obra. Parlem d'un disc que comença amb "Changes", una cançó que és des del propi títol la declaració de principis de qui defuig a qualsevol preu la repetició entesa com a monotonia, i que acaba amb el misteri psicodèlic de "The Bewlay Brothers", on l'alter ego de David Jones sembla voler convocar per últim cop tot allò que havia estat fent fins aleshores.

Entre l'una i l'altra, el pop plusquamperfet d'"Oh! You Pretty Things" –diu la llegenda que el títol és un homenatge a una de les bandes preferides de Bowie, els Pretty Things, òbviament- i les inequívocament titulades "Andy Warhol" i "Song for Bob Dylan". Cants als seus referents nord-americans als quals cal sumar "Queen Bitch", dedicada a Lou Reed amb un riff de guitarra i una urgència desbocada que anticipaven l'etapa glam que el britànic era a punt d'estrenar. I és clar, l'eterna i majestuosa "Life on Mars?", paròdia del "My Way" de Paul Anka –adaptació anglosaxona del "Comme d'habitude" de Claude François, que Bowie ja havia traduït anteriorment- que acabaria esdevenint una de les peces més transcendentals i essencials de tot el repertori del seu autor.

"Hunky Dory" també va suposar l'inici de l'aliança de Bowie amb el productor Ken Scott –que prenia el relleu de Tony Visconti als controls- i la consolidació d'una banda –la que esdevindria The Spiders from Mars- que seria essencial per entendre el seu renovat discurs: Mick Ronson (guitarra), Trevor Bolder (baix) i Mick Woodmansey (bateria), als quals es va afegir a l'estudi Rick Wakeman, de Yes, al piano –no és anecdòtica la seva presència quan aquest instrument jugava un paper clau al llarg de tot el disc-. L'inici d'una meteòrica escalada que culminaria mesos més tard amb la gestació del monumental "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972). Però d'això ja en parlarem un altre dia.