50 anys d'"Aladdin Sane"

Tot el que David Bowie havia fet fins aleshores portava cap aquí. Tot el que va fer des d'aleshores partia d'aquí. Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"Aladdin Sane" (1973), la tercera obra capital que el Duc Blanc va lliurar de forma consecutiva, conclusió lògica (però no pas previsible) de la línia evolutiva traçada pels ja essencials "Hunky Dory" (1971) i "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972). Si aquests dos àlbums havien consolidat el de Brixton a l'avantguarda de la revolució glam, el que ens ocupa directament encapsulava tot allò que aquest moviment aspirava a ser i alhora situava el seu autor a la casella de sortida de tot allò que se'n derivaria.

"Aladdin Sane" va ser la primera resposta de Bowie al reconeixement massiu que li havia arribat de cop i volta arran de la irrupció televisada de Ziggy Stardust a les llars del Regne Unit. Un àlbum compost a la carretera durant la conquesta d'uns Estats Units als quals el britànic sempre havia contemplat amb admiració i que per fi deixaven de resistir-se als seus encants. Una reflexió calidoscòpica sobre les bondats i les contradiccions de la fama. Un tractat de rock'n'roll urgent i corrosiu –el factor glam-, però també una col·lecció de cançons de naturalesa atrevida i amb vocació d'himnes –el visionari lliure d'etiquetes que havia passat de seguir tendències a dictar-les ell mateix-.

Produït novament per Ken Scott, el disc es va gravar a mig camí de Londres i Nova York durant la gira de presentació de Ziggy Stardust –un arc conceptual que Bowie enterraria definitivament en qüestió de mesos, per cert- amb els Spiders from Mars –Mick Ronson (guitarra), Trevor Bolder (baix) i Mick Woodmansey (bateria)- reforçats pel piano polièdric de Mike Garson. Un nord-americà foguejat en l'àmbit del jazz més avançat, que va atorgar nous matisos al so de la banda. No s'entendria sense la seva mà –i sense el seu solo a priori impossible- la peça que titula l'àlbum, cinc minuts que eleven el conjunt de l'obra i arriben a connectar amb el Bowie jazzístic de "Blackstar" (2016).

És sens dubte la joia de la corona d'un repertori on predomina el rock'n'roll d'alta tensió elèctrica –el batec bodiddleyà de l'eterna "Panic in Detroit", aquell "Watch that Man" que comença apuntant als estadis però de seguida desemboca a les mateixes clavegueres on uns emergents New York Dolls reciclaven les essències stonianes amb forma de dards protopunk-. Un cançoner que alterna l'èpica crepuscular de "Time" amb el rhythm & blues genuïnament britànic d'un "The Jean Genie" que mira als Yardbirds sense dissimular, i que es despenja amb una lectura gairebé futurista de "Let's Spend the Night Together", el clàssic dels Rolling Stones. Mirar enrere per caminar sempre endavant, una cosa que a Bowie solia donar-se-li molt bé.

Set anys sense Bowie

David Bowie (1947-2016).

Venim de commemorar, durant tot el 2022, el cinquantenari d'un any que va ser tan prolífic com meteòric i tan revolucionari com decisiu per a David Bowie. Un exercici, el 1972, en què el de Brixton va situar-se a l'avantguarda del glam i va marcar un abans i un després a la història del rock amb la publicació del canònic "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" –també amb la seva icònica aparició televisiva interpretant "Starman" al Top of the Pops de la BBC-.

Però és que a sobre va donar l'empenta definitiva a les trajectòries de Mott The Hoople i Lou Reed amb les seves aportacions a "All the Young Dudes" i "Transformer", que de seguida s'ha dit. Aquest 2023 commemorarem un altre cinquantenari de pes, el de dues obres igualment notables com són "Aladdin Sane" i el disc de versions "Pin Ups" –i el de "Raw Power" d'Iggy Pop amb els Stooges, on també va deixar empremta-. Mentrestant, avui toca recordar-lo en el setè aniversari del seu traspàs. David Robert Jones va morir el 10 de gener de 2016. Però David Bowie, la seva creació, segueix ben viva.

Mig segle d'"Starman" al Top of the Pops

Bowie traspassa la quarta paret des d'un plató de la BBC.

De quan una actuació musical en un plató televisiu podia marcar un abans i un després. Avui fa 50 anys que David Bowie va aparèixer al programa Top of the Pops de la BBC, caracteritzat com a Ziggy Stardust i interpretant "Starman" amb els seus Spiders from Mars –Mick Ronson (guitarra), Trevor Bolder (baix), Mick Woodmansey (bateria) i Robin Lumley (teclat)-.

Si la publicació setmanes abans de "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972) havia estat la consagració de Bowie com un dels artistes capdavanters de l'era glam, la interpretació del single principal de l'àlbum en qüestió a la televisió va suposar el moment en què el de Brixton va esdevenir una estrella.

Va ser el periodista David Hepworth qui anys més tard va afirmar en un article al diari The Guardian que el moment exacte en què Bowie havia esdevingut una estrella, havia estat cantant concretament el vers "I had to phone someone so I picked on you" mentre mirava i assenyalava a càmera. Ziggy Stardust traspassant la quarta paret, ni més ni menys.

Legions d'adolescents britànics es van sentir interpel·lats des de l'altra banda dels seus televisors. Havien trobat el seu referent generacional, alguns fins i tot el seu model a seguir a l'hora de fer música ells mateixos –de Morrissey a Robert Smith, de Dave Gahan a Siouxsie Sioux i de Boy George a Noel Gallagher-.

L'actuació de Bowie i els Spiders al Top of the Pops es va emetre el 6 de juliol de 1972, però s'havia enregistrat el dia abans. La banda havia fet playback sobre una versió d'"Starman" gravada el 29 de juny als mateixos estudis de la BBC, i Bowie havia cantat la cançó en directe. El single havia sortit a la venda el 28 d'abril d'aquell mateix any com a avançament de l'àlbum definitiu de l'era glam.

Mojo: Glam Nuggets

L'edició de juliol de Mojo també es suma a la commemoració del 50è aniversari de "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972). Ho fa amb David Bowie a la portada i dedicant 15 pàgines a explicar tot allò que encara pugui quedar per explicar de la seva obra mestra. També amb un suculent recopilatori de perles glam, oportunament titulat "Glam Nuggets", on no figura el Duc Blanc però sí Mick Ronson i Dana Gillespie. Rareses d'Sparks, Suzi Quatro o els New York Dolls. Noms de culte a reivindicar com els de Hammersmith Gorillas o Hollywood Brats. I delícies subterrànies a (re)descobrir com Gumbo, Shakane, Rock Rebellion o The Damned (no els de Dave Vanian i companyia).

50 anys de Ziggy Stardust

Més que l'obra definitiva de l'era glam, un dels discos capitals de la història del rock i un dels pilars de la cultura pop de tots els temps. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972), el cinquè àlbum d'estudi de David Bowie i el treball que va situar-lo a l'avantguarda de la revolució glam, a la graella de sortida del punk i tots els seus derivats, i a la mateixa alçada de tots aquells referents a qui portava gairebé una dècada provant d'emular. Si la carrera de Bowie havia estat fins aleshores una successió d'inicis en fals, Ziggy Stardust venia a confirmar la promesa d'un "Hunky Dory" (1971) publicat tan sols mig any abans, on el de Brixton havia trobat per fi la seva pròpia veu. S'havia acabat seguir tendències, a partir d'aquell moment seria ell qui les dictés.

El cert és que les cançons de Ziggy Stardust s'havien escrit pràcticament al mateix temps que les de "Hunky Dory", però Bowie va fer bé deixant-les reposar uns mesos. D'aquesta manera, el que en un principi havia de ser una col·lecció de píndoles de rock'n'roll de naturalesa subterrània i vocació massiva, va acabar seqüenciant-se com una obra conceptual que explicava una història amb principi i final –algunes lletres es van reescriure a l'últim moment-. La d'un alienígena androgin i bisexual –Ziggy, un personatge inspirat en figures com les de Vince Taylor, Iggy Pop o The Legendary Stardust Cowboy- que arribava a un planeta a punt de col·lapsar –la Terra, evidentment- per salvar-lo a ritme, sí, de rock'n'roll. A partir d'aquí, Bowie explorava conceptes com la fama –i el culte que hi ha al seu voltant-, l'excés o les sexualitats no normatives. Si tot plegat els sembla més actual que mai a aquestes alçades, pensin que el disc es va publicar mentre a Espanya encara es condemnaven els opositors al règim a mort per garrot vil.

Produït per Ken Scott –aleshores ja un aliat clau de Bowie, al costat del qual s'havia consolidat com un dels grans productors de la seva generació-, i amb els recentment rebatejats Spiders from Mars –Mick Ronson (guitarra), Trevor Bolder (baix) i Mick Woodmansey (bateria)- refermant-se com una de les bandes d'acompanyament més sòlides de tots els temps, Ziggy Stardust és l'àlbum de peces com "Five Years", "Soul Love", "Moonage Daydream", "Lady Stardust", "Hang on to Yourself" o aquell gran final amb la deliciosa decadència de "Rock'n'Roll Suicide". Pistes que no tan sols funcionaven per elles mateixes al marge del conjunt, sinó que encara avui es troben entre el més notable del catàleg de Bowie –que ja és dir-.

Títols a destacar? Tots i cada un, però posats a triar-ne tres podríem començar per la mateixa "Ziggy Stardust" i la forma com pràcticament encapsula tot el rock dels 70 en un univers de fantasia –de quan la música pop convidava a cultivar la imaginació, i el rock era l'últim refugi contra tots els mals-. També el rock'n'roll corrosiu de "Suffragette City" –amb referència lírica a "A Clockwork Orange" (1971) d'Stanley Kubrick, estrenada mesos abans-. I per descomptat "Starman", una de les joies més brillants del repertori de Bowie, publicada prèviament com a single i immortalitzada poques setmanes després en una apoteòsica actuació al Top of the Pops. L'anunci de l'arribada del protagonista, amb una melodia, un ritme i uns arranjaments que eren folk, pop, psicodèlia i rock, i alhora anaven més enllà de tot això.

I després hi havia la caràtula, icònica com poques. Bowie, caracteritzat com a Ziggy Stardust, fotografiat al portal d'una pelleteria de Heddon Street. La instantània es va captar al cor de Londres –a escassos metres de Piccadilly Circus-, però la imatge evocava més aviat un carreró perdut en algun indret remot de l'extraradi de la capital britànica. El rock'n'roll entès com a sinònim de perill. I el futur Duc Blanc a punt de conquerir el món d'una vegada per totes, començant per la ciutat que l'havia vist néixer, créixer i formar-se. Si T.Rex havien definit el glam durant els dos anys anteriors, Bowie en va esdevenir per mèrits propis el màxim exponent i ambaixador a escala global. Fins al punt que l'etiqueta se li va fer petita en qüestió d'anys, a mida que el seu geni i el seu talent anessin desafiant tota mena de límits i convencions. Avui fa 50 anys va començar una nova era –i ningú ha dit que s'hagi acabat-.

Ziggy Stardust segons The Birkins

The Birkins.

Bonic homenatge a David Bowie, el que s'han marcat The Birkins al seu darrer disc. Ni més ni menys que dues lectures senceres del totèmic "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972). La primera amb el suport de convidats com Julián Maeso, Ken Stringfellow, Paco Loco o Jonathan Donahue (Mercury Rev), i la segona pel seu propi compte. Sempre respectant les essències del repertori però transportant-lo cap a l'univers propi i intransferible de la banda canària. Un plàstic doble oportunament titulat "You Are Not Alone" (2019, El Genio Equivocado), en referència a la lletra de "Rock'n'Roll Suicide", però també a tota la munió d'artistes que s'han aplegat per retre tribut al Duc Blanc. Molt més que un simple divertiment, una delícia sonora executada amb gust i ofici.