Adéu a J.D. Souther i Billy Edd Wheeler

J.D. Souther

Ha mort J.D. Souther, figura de pes del country rock i el soft rock més genuïnament californians. Coautor d'algunes de les peces més reconeixibles dels catàlegs dels Eagles i Linda Ronstadt, també va brillar pel seu compte amb perles com aquest "You're Only Lonely".

També ha mort Billy Edd Wheeler, veterà del country i del folk, coautor de peces com aquest "Jackson" que la gran majoria hem conegut de la mà de Johnny Cash i June Carter. També porten la seva firma "High Flying Bird" i "Coward of the County", popularitzades per Judy Henske i Kenny Rogers respectivament.

Discos publicats l'octubre de 1973

Suzi Quatro.

Va començar fort, en termes discogràfics, el mes d'octubre de 1973. El dia 1, avui fa 50 anys, va veure la llum el 19è àlbum d'Elvis Presley, "Raised on Rock / For Ol' Times Sake", gravat als estudis d'Stax a Memphis –part de les sessions es van dur a terme a la mansió del cantant a Palm Springs- amb personal de la casa com Donald "Duck" Dunn (baix) i vells coneguts com James Burton (guitarra). La cançó "Raised on Rock" és un sòlid homenatge a la música que el mateix Presley havia popularitzat gairebé dues dècades abans. Altres reclams del disc són "Are You Sincere" i la crepuscular balada country "For Ol' Times Sake", original de Tony Joe White.

El mateix 1 d'octubre de 1973 va ser la data en què Linda Ronstadt va publicar "Don't Cry Now", un nou pas endavant en la seva consolidació com una de les grans veus de la seva generació en l'àmbit de la música country. La va assistir a l'estudi la reialesa del country rock. Sneaky Pete Kleinow, Herb Pedersen, Chris Ethridge, Glenn Frey i J.D. Souther, entre d'altres, van participar a les sessions de gravació –Souther també és acreditat com a productor- d'un àlbum compost sobretot de versions. A destacar "Silver Threads and Golden Needles", enregistrada originalment per Wanda Jackson, i "Desperado", d'uns Eagles que havien començat a alçar el vol durant les sessions de l'àlbum homònim publicat per la d'Arizona a principis de 1972.

El mes d'octubre de 1973 –les dates exactes no estan clares- també van sortir els debuts en solitari de Rick Derringer i Suzi Quatro, titulats "All American Boy" i "Suzy Quatro" respectivament. El primer venia de donar-se a conèixer amb els McCoys i amb els germans Johnny i Edgar Winter, i ho va petar amb "Rock and Roll, Hoochie Koo", robust exercici de blues rock d'alt voltatge que el seu autor havia gravat prèviament amb el citat Johnny Winter. També reclamen atenció títols com "Joy Ride" o "Cheap Tequila". La de Detroit, instal·lada aleshores a Londres, va facturar un dels artefactes més frescos de l'era glam, amb pistes tan inequívoques com "48 Crash" o l'atòmica lectura d'"All Shook Up", d'Elvis Presley. No figurava a l'àlbum el massiu single "Can the Can", publicat mesos abans.

Randy Meisner (1946-2023)

RANDY MEISNER
(1946-2023)

La casualitat va voler que de la gravació d'un disc notable n'acabés sortint una de les bandes més grans de tots els temps. Glenn Frey, Don Henley, Bernie Leadon i Randy Meisner no van arribar a tocar plegats durant l'enregistrament de l'àlbum homònim de Linda Ronstadt (1972), però el fet de coincidir a l'estudi com a músics de sessió –i els ànims de la mateixa cantant- els van portar a formar el seu propi grup. Es van batejar com a Eagles i la resta va ser història.

Meisner, baixista, va gravar els cinc primers treballs de la banda, començant amb el debut homònim de 1972 –on va cantar la preciosa "Most of Us Are Sad"- i deixant la formació per esgotament un cop lliurat el mastodòntic i totèmic "Hotel California" (1976). Una de les seves aportacions més reconegudes al catàleg dels californians va ser "Take It to the Limit", peça que va coescriure i cantar a "One of These Nights" (1975), el seu quart àlbum, també un dels grans èxits del grup en termes comercials.

Abans dels Eagles, Meisner havia estat un dels fundadors de Poco, arribant a gravar únicament "Pickin' Up the Pieces" (1969) –desavinences amb la resta de components, que havien exclòs bona part de les seves pistes de la mescla final, van precipitar la seva sortida del grup-. També havia format part de la Stone Canyon Band de Ricky Nelson a principis de la dècada dels 70. Després dels Eagles va seguir tocant pel seu compte. Ens ha deixat a l'edat de 77 anys.

Tom Leadon (1952-2023)

TOM LEADON
(1952-2023)

Abans dels Heartbreakers hi va haver Mudcrutch. La banda de country rock on solien militar Tom Petty, Mike Campbell i Benmont Tench prèviament al canvi de plans que els acabaria transportant fins a les més altes esferes de la música nord-americana. El grup de Florida que se'n va anar a buscar fortuna a Los Angeles en plena eclosió del southern rock. Tom Leadon en va ser un dels guitarristes originals, juntament amb Campbell.

Va deixar la formació el 1972 per traslladar-se justament a Los Angeles, bastant abans que la resta es decidís a fer el salt i seguint els passos del seu germà, Bernie Leadon (The Flying Burrito Brothers, Eagles). Va arribar a tocar amb Linda Ronsadt –i els mateixos Eagles van gravar una composició seva, "Hollywood Waltz"-. Arran de la seva marxa, Petty va canviar definitivament el baix per la guitarra rítmica –la sortida del cantant original, Jim Lenahan, també el va animar a ser la veu solista-.

Leadon va acabar fent de professor de guitarra a Nashville, allunyat dels grans focus fins que Petty va decidir reactivar Mudcrutch el 2007. A partir d'aleshores el grup va gravar dos àlbums, "Mudcrutch" (2008) i "Mudcrutch II" (2016), que valen molt més que el seu pes en or. Del primer és just destacar-ne ara mateix la preciosa "Queen of the Go-Go Girls", original del propi Leadon, que ens ha deixat a l'edat de 70 anys.

David Lindley (1944-2023)

DAVID LINDLEY
(1944-2023)

Palau de la Música, Barcelona, 22 de març de 2006. Jackson Browne i David Lindley són a punt d'acabar l'últim concert d'una gira per l'Estat espanyol que els ha presentat a tots dos com a duet –fins aleshores, Lindley havia estat un dels col·laboradors més o menys habituals de Browne tant a l'estudi com a l'escenari-. Comencen la tanda de bisos amb "Stay", el clàssic de Maurice Williams & The Zodiacs, que enllaçaran amb "Love Is Strange", de Mickey & Sylvia. Totes dues peces són també habituals del repertori de Browne, i Lindley sol jugar-hi un paper crucial.

Aquesta nit no serà menys. Arribada la segona estrofa d'"Stay", un Lindley que tot just havia fet 62 anys el dia anterior comença a cantar-la amb aquell falset plusquamperfet tan seu, sense forçar la veu i encara amb tota la tendresa i la serenor d'un nen, malgrat les sis dècades vitals que suma a l'esquena. Tot plegat esdevé un dels moments més emocionants del concert –aquest fragment d'una actuació a Los Conciertos de Radio 3 és de pocs anys després i destil·la la mateixa màgia-, també la reafirmació de Lindley com aquell etern secundari que hauria merescut estar molt més sovint en un primer pla.

El multiinstrumentista s'havia donat a conèixer durant la segona meitat dels 60 a les files dels psicodèlics Kaleidoscope –els nord-americans-. Durant la dècada posterior va començar a acompanyar a Graham Nash, Linda Ronstadt, Warren Zevon, Ry Cooder i el mateix Browne, entre d'altres. Alguns li tornarien favors tot donant-li un cop de mà quan a partir dels 80 impulsés la seva pròpia trajectòria solista, que va alternar actuacions i enregistraments pel seu compte amb aquell refrescant projecte de mestissatge musical que va esdevenir El Rayo-X. Lindley ens ha deixat a l'edat de 78 anys. Una gran pèrdua per a un món on cada cop en queden menys com ell.

50 anys d'"Eagles"

Pot costar de creure a aquestes alçades, però el primer cop que Glyn Johns va veure els Eagles en directe, a finals de 1971 en el marc d'una residència en un club de Boulder, Colorado, no el van impressionar. David Geffen havia fitxat el grup mesos abans pel segell que acabava de fundar, Asylum, i per petició expressa dels músics estava provant de convèncer el productor i tècnic de so britànic –que venia de treballar amb noms de primer ordre com els Stones o els Who- perquè produís el seu primer disc. Aquella nit a Colorado va rebutjar l'oferta, deia que la banda encara no era prou madura, i van haver de passar algunes setmanes abans que la formació acabés convencent Johns durant una audició en un estudi de Los Angeles.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"Eagles" (1972), l'àlbum. El debut homònim d'una de les bandes més massives de tots els temps, també un dels referents més icònics i alhora discutits d'allò que es va anomenar country rock –icònics perquè van popularitzar el gènere com cap altre dels seus exponents, discutits perquè les mentalitats més puristes mai van digerir el seu èxit en termes comercials-. Glenn Frey, Don Henley, Bernie Leadon i Randy Meisner havien coincidit per primer cop justament durant la gravació d'un altre clàssic del country rock, l'àlbum homònim de Linda Ronstadt, publicat a principis d'aquell mateix any. Els dos primers ja formaven part de la banda d'acompanyament de la d'Arizona. Els dos últims hi van participar com a músics de sessió. Tots quatre van acabar formant un grup animats per la mateixa Ronstadt.

El que ningú s'esperava, era que aquell projecte a priori paral·lel acabaria esdevenint un dels noms capitals de la història del rock. Un cop convençut Johns, se'ls va emportar fins als Olympic Studios de Londres, on es va gestar el plàstic que ens ocupa. Sí, una obra essencial del country rock i tot un exponent del California Sound, es va gravar en ple mes de febrer de 1972 a la freda i plujosa Albion. Tant és. L'àlbum evoca des del minut zero aquelles carreteres infinites que tant poden endinsar-se en les profunditats del desert californià com banyar-se en la brisa estiuenca de la costa del Pacífic. Tres de les seves pistes, l'eterna "Take It Easy" –coescrita per Frey amb Jackson Browne, que al cap d'un any en va editar la seva pròpia versió-, la misteriosa "Witchy Woman" i la càlida "Peaceful Easy Feeling", són clàssics absoluts del repertori del grup –i de la música pop-. La resta del disc –amb peces tan destacables com "Chug All Night", "Most of Us Are Sad" o "Take the Devil"- es manté a l'alçada.

Paul Siebel (1937-2022)

PAUL SIEBEL
(1937-2022)

Cal mirar els crèdits dels discos que tenim a les mans –sí, sempre és més desitjable tenir-los a les mans que no pas en un disc dur o en una plataforma d'streaming-. D'aquesta manera, entre d'altres coses, podem conèixer els noms dels autors de les cançons que escoltem. Penso, és clar, en aquells casos en què l'artista titular és intèrpret però no pas autor del repertori o d'una peça en concret. Una cançó com "Louise", per exemple, l'hem pogut escoltar de veus com les de Linda Ronstadt, Jerry Jeff Walker o Bonnie Raitt.

El seu autor, Paul Siebel, no sol ser tan anomenat malgrat haver-la gravat primer al seu àlbum de debut, "Woodsmoke and Oranges" (1970), un exercici de folk i country que s'avançava en certa mesura a això que hem acabat anomenant Americana. Altres peces de Siebel van ser gravades per figures com Emmylou Harris, Waylon Jennings o els Flying Burrito Brothers. El 1971 va publicar un segon disc, "Jack-Knife Gypsy". Després va patir una depressió que el va mantenir allunyat del negoci musical, on ja tan sols tornaria de forma esporàdica. Ens ha deixat a l'edat de 84 anys.

Mig segle de "Harvest"

El disc de vinil, una d'aquelles eines que et permeten seguir gaudint de la música dels teus autors preferits, fins i tot quan aquests han decidit retirar la seva obra d'aquella plataforma d'streaming on et pensaves que hi era tot però resulta que no, tal com ha fet recentment Neil Young. Sigui com sigui, es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Harvest" (1972), una de les obres més essencials del catàleg del canadenc, també de la història del rock i la música pop. Segurament, qualsevol superlatiu que se li pugui aplicar es quedaria curt.

És "Harvest" el disc més definitiu del seu autor? Això és discutible i podria donar per més d'un debat, però del que no hi ha cap dubte és que es tracta d'un dels seus treballs més inspirats i alhora populars, principal porta d'entrada a la seva discografia per a diverses generacions de melòmans, també d'una col·lecció de cançons que d'una manera o d'una altra cobreixen bona part dels registres que Young s'ha fet seus al llarg dels anys, del folk rock orgànic que domina la majoria del plàstic a una electricitat rockera que sol associar-se més aviat amb els seus discos al capdavant de Crazy Horse, passant és clar pels terrenys més fràgils i confessionals.

Enregistrat a Nashville amb el suport instrumental dels Stray Gators –Ben Keith (steel guitar), Tim Drummond (baix), Kenny Buttrey (bateria) i un Jack Nitzsche (piano i arranjaments orquestrals) amb qui Young no va acabar massa bé-, l'àlbum va comptar amb la participació de vells coneguts com David Crosby, Stephen Stills, Graham Nash, James Taylor o Linda Ronstadt als cors –també de l'Orquestra Simfònica de Londres en els passatges orquestrals arranjats per Nitzsche-, entre d'altres.

I el repertori, és clar, és simplement immaculat. Començant per la inicial "Out on the Weekend", la fugida de la gran ciutat com a metàfora d'un canvi de cicle vital, i pel country crepuscular de la peça titular. "A Man Needs a Maid" i "There's a World" presenten el vessant més pop de Young –reforçat per les orquestracions de Nitzsche-. "Heart of Gold" és amb tota probabilitat la peça més coneguda de l'àlbum –i possiblement del catàleg del canadenc-, un dels grans clàssics de tots els temps. I "Are You Ready for the Country?" és un pantanós exercici de country blues que es capbussa de ple en incomptables dècades de tradició musical nord-americana.

La cara b comença amb "Old Man", un cant emotiu a l'experiència vital i al respecte envers aquells que sumen més trajectòria que un mateix. "Alabama", enrabiat exercici rocker que carrega sense miraments contra determinats estereotips del Sud dels Estats Units, va encendre els ànims d'uns aleshores desconeguts Lynyrd Skynyrd a qui el mateix Young acabaria donant la raó amb el pas del temps –la resposta dels de Jacksonville va ser la celebradíssima "Sweet Home Alabama", publicada dos anys després-.

La tèrbola "The Needle and the Damage Done", gravada en directe a la UCLA, s'inspira en l'addicció a l'heroïna de Danny Whitten, guitarrista de Crazy Horse, que moriria a finals d'aquell mateix any d'una desafortunada combinació de medicaments i alcohol. I "Words (Between the Lines of Age)" tanca l'àlbum per la porta gran amb un èpic crescendo instrumental marca de la casa. Un dels punts més àlgids d'una obra inqüestionable, també un d'aquells clàssics que encara avui solen generar moments climàtics als concerts de Neil Young –ho vam poder comprovar ara fa prop de sis anys al Poble Espanyol barceloní-.

50 anys de "Linda Ronstadt"

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de l'àlbum homònim de Linda Ronstadt. El tercer elapé que la vocalista de Tucson, Arizona, signava amb el seu nom, i un treball que hauria merescut una sort millor en termes comercials. Un plàstic que s'obria amb una càlida lectura de "Rock Me on the Water", original de Jackson Browne –qui aquell mateix mes de gener de 1972 en publicava la seva pròpia versió al seu debut homònim-, i on figuraven oportunes revisions en clau contemporània de clàssics del country com "Crazy Arms" (Ray Price), "I Still Miss Someone" (Johnny Cash) o "I Fall to Pieces" (Patsy Cline).

Considerat com un exponent del primer country rock, "Linda Ronstadt", l'àlbum, destaca també per ser el primer treball on toquen tots els components de la formació original dels Eagles. Glenn Frey i Don Henley ja formaven part de la banda d'acompanyament de Ronstadt des d'abans de començar les sessions de gravació del disc, i Bernie Leadon i Randy Meisner van participar en aquelles mateixes sessions com a músics de sessió. No van arribar a coincidir tots quatre en cap de les deu pistes de l'àlbum, però un cop completat l'enregistrament –i animats en part per la pròpia Ronstadt- van formar el que esdevindria un dels grups més massius de la història del rock.