50 anys de "Desperado"

Havien debutat un any abans amb un àlbum homònim que els havia servit com a notable carta de presentació i els havia catapultat fins a l'avantguarda del country rock. En un context com aquell, el segon disc dels Eagles havia de ser el de la consolidació. I al seu moment només ho va ser a mitges, però el temps li acabaria donant la raó. En termes comercials no va funcionar tan bé com el seu predecessor –els dies de l'èxit massiu encara trigarien una mica a arribar-, però en termes artístics va suposar un gran pas endavant.

D'entrada, perquè s'hi va estrenar el binomi compositiu que formarien a partir d'aleshores Glenn Frey i Don Henley –Bernie Leadon i Randy Meisner també componien, però en menor mesura; en l'autoria d'algunes peces també hi va contribuir el seu bon amic Jackson Browne-. Però sobretot per la forma com el discurs de la banda va eixamplar horitzons sense desviar-se de les seves coordenades fundacionals. Es commemoren avui cinc dècades de la publicació de "Desperado" (1973), una obra que al seu dia va generar alguns dubtes però avui es contempla com un clàssic essencial.

Gravat novament a Londres amb Glyn Johns a la producció, es tracta d'un disc conceptual amb el vell Far West com a fil conductor. Tot i això, cada una de les seves cançons es pot entendre perfectament fora d'aquell context. Un àlbum que s'obre amb la majestuosa balada fronterera "Doolin-Dalton", inspirada en la banda d'outlaws del mateix nom, i on el dinàmic bluegrass de "Twenty-One" alterna amb el rock'n'roll elèctric d'"Out of Control" i els aires southern rock d'"Outlaw Man". A destacar també la crepuscular peça que titula el disc i la plàcida "Tequila Sunrise", dos dels pilars més absoluts de tot el repertori dels Eagles.

50 anys d'"Eagles"

Pot costar de creure a aquestes alçades, però el primer cop que Glyn Johns va veure els Eagles en directe, a finals de 1971 en el marc d'una residència en un club de Boulder, Colorado, no el van impressionar. David Geffen havia fitxat el grup mesos abans pel segell que acabava de fundar, Asylum, i per petició expressa dels músics estava provant de convèncer el productor i tècnic de so britànic –que venia de treballar amb noms de primer ordre com els Stones o els Who- perquè produís el seu primer disc. Aquella nit a Colorado va rebutjar l'oferta, deia que la banda encara no era prou madura, i van haver de passar algunes setmanes abans que la formació acabés convencent Johns durant una audició en un estudi de Los Angeles.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"Eagles" (1972), l'àlbum. El debut homònim d'una de les bandes més massives de tots els temps, també un dels referents més icònics i alhora discutits d'allò que es va anomenar country rock –icònics perquè van popularitzar el gènere com cap altre dels seus exponents, discutits perquè les mentalitats més puristes mai van digerir el seu èxit en termes comercials-. Glenn Frey, Don Henley, Bernie Leadon i Randy Meisner havien coincidit per primer cop justament durant la gravació d'un altre clàssic del country rock, l'àlbum homònim de Linda Ronstadt, publicat a principis d'aquell mateix any. Els dos primers ja formaven part de la banda d'acompanyament de la d'Arizona. Els dos últims hi van participar com a músics de sessió. Tots quatre van acabar formant un grup animats per la mateixa Ronstadt.

El que ningú s'esperava, era que aquell projecte a priori paral·lel acabaria esdevenint un dels noms capitals de la història del rock. Un cop convençut Johns, se'ls va emportar fins als Olympic Studios de Londres, on es va gestar el plàstic que ens ocupa. Sí, una obra essencial del country rock i tot un exponent del California Sound, es va gravar en ple mes de febrer de 1972 a la freda i plujosa Albion. Tant és. L'àlbum evoca des del minut zero aquelles carreteres infinites que tant poden endinsar-se en les profunditats del desert californià com banyar-se en la brisa estiuenca de la costa del Pacífic. Tres de les seves pistes, l'eterna "Take It Easy" –coescrita per Frey amb Jackson Browne, que al cap d'un any en va editar la seva pròpia versió-, la misteriosa "Witchy Woman" i la càlida "Peaceful Easy Feeling", són clàssics absoluts del repertori del grup –i de la música pop-. La resta del disc –amb peces tan destacables com "Chug All Night", "Most of Us Are Sad" o "Take the Devil"- es manté a l'alçada.

50 anys d'"A Nod Is As Good As a Wink... to a Blind Horse"

Una banda de bar amb totes les lletres, fins al punt que als seus concerts solia haver-hi una autèntica barra de bar a l'escenari perquè als components del grup no els faltés de res mentre ho donaven literalment tot. La cosa pot sonar estranya en uns temps en què certs ajuntaments fan signar als artistes que actuen als seus municipis una sèrie de clàusules en virtut de les quals han de renunciar a interpretar cap obra o composició que pugui incitar al consum d'alcohol, però cinc dècades enrere una banda com els Faces ho tenia tot per fer història tot celebrant les pulsions més essencials del més genuí rock'n'roll.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"A Nod Is As Good As a Wink... to a Blind Horse" (1971), el seu tercer àlbum i amb tota probabilitat el plàstic més rodó de tot el seu catàleg. Nou cançons on la corrosiva guitarra de Ronnie Wood dialogava amb la veu tot terreny de Rod Stewart sobre la base sempre sòlida que aportaven els exSmall Faces Ronnie Lane –qui també s'encarregava de la veu solista en tres cançons-, Ian McLagan i Kenney Jones. Un repertori ideal per fer vessar cervesa fresca sobre una pista de fusta o per degustar les bondats de l'alcohol de més alta graduació en un pub dels d'abans. Una festa de cap a peus en el millor sentit.

Producció de Glyn Johns, i un treball majúscul a tots els efectes que es va beneficiar en termes mercantils del sobtat èxit d'Stewart en solitari. En tot cas, una obra amb caràcter definitiu on no hi sobra ni hi falta de res. Parlem de l'àlbum d'aquella immortal "Stay with Me" que segueix entrant com un bon Jack Daniel's directe a la gola. De l'inici incontestable amb el blues monolític de "Judy's Farm", i del frenètic final amb aquell "That's All You Need" que deixa enrere tota possible comparació amb els Stones per anticipar-se ben bé dues dècades als Black Crowes. També del soul a contrallum de "Love Lives Here" i del crepuscular country rock de "Debris".

Cinc dècades d'un clàssic amb totes les lletres, ni més ni menys. I no se m'acut millor manera de celebrar-les que gaudir del moment amb un bon whiskey a la mà i el disc sencer sonant a tota castanya. És de justícia en un dia com avui.

50 anys de "Who's Next"

Són moltes, potser fins i tot la gran majoria, les veus auoritzades que solen assenyalar "Who's Next" (1971) com el millor disc de The Who. Una afirmació que sempre fa de mal dir, més encara parlant d'un catàleg tan monumental com el del quartet londinenc, però que en tot cas pot sostenir-se en base a arguments tan sòlids i inequívocs com "Baba O'Riley", "Bargain", "Behind Blue Eyes", "Going Mobile" o "Won't Get Fooled Again", cinc dels títols que conformen l'àlbum, també cinc pilars del catàleg de Pete Townshend, Roger Daltrey, John Entwistle i Keith Moon. Una de les obres capitals de la història del rock? Sense cap mena de dubte.

Publicat tal dia com avui de fa mig segle, "Who's Next" marca un dels punts àlgids de la trajectòria de The Who, però també és fruit d'un episodi que hauria pogut acabar en desastre. Les arrels de l'àlbum es troben al projecte Lifehouse, una obra conceptual amb què Townshend volia portar un pas més enllà l'arc discursiu de "Tommy" (1969). Influït per corrents religiosos com el sufisme i per les tesis de mestres espirituals com Meher Baba, el guitarrista es va proposar captar l'essència del seu públic a través del so. Des del principi va tenir clar que els sintetitzadors havien de jugar un paper clau en tot aquest procés, i així es pot escoltar en pistes com "Baba O'Riley" o "Won't Get Fooled Again", que més enllà de ser clàssics absoluts del rock assenyalen el seu autor com un pioner mai prou reivindicat en l'àmbit de la música electrònica.

El problema de Lifehouse era la seva complexitat, fins al punt que ningú excepte el mateix Townshend va semblar acabar d'entendre de què anava tot plegat i el projecte va quedar arxivat. L'impacte que això va tenir en la moral de Townshend gairebé mereixeria un capítol a part. Sigui com sigui, el grup va decidir aprofitar part del material ja compost, prescindir de l'arc conceptual i presentar-lo com una sèrie de cançons independents les unes de les altres. Les van gravar als estudis Olympic de Londres amb Glyn Johns a la producció, i el resultat va ser aquesta obra amb caràcter definitiu que avui celebra cinc dècades. La fotografia de la caràtula –obra d'Ethan Russell-, amb la banda havent orinat en un pilar de ciment en una explotació minera, va ferir certes sensibilitats a l'època i amb el pas del temps ha esdevingut una icona de la cultura pop.

50 anys de "Let It Be"

"Let It Be" (1970) havia d'haver estat el successor del White Album (1968), però no va arribar a veure la llum fins un cop ja oficialitzada la dissolució dels Beatles. Un retorn a les arrels més essencials del quartet de Liverpool, al rock més bàsic i estripat, projectat per Paul McCarteny com l'enèsim intent de mantenir unit un quartet a la deriva. Finalment, les sessions de gravació del que s'acabaria coneixent com a projecte Get Back –així s'havia de titular l'àlbum en un primer moment- van degenerar en un cúmul de males vibracions, i la banda va decidir passar pàgina i convèncer a George Martin per acomiadar-se amb un últim disc que esdevindria "Abbey Road" (1969).

Enregistrat a mig camí dels estudis Twickenham i de la seu d'Apple a Saville Row, amb el propi Martin al comandament i un jove Glyn Johns als controls, les sessions van ser caòtiques de bon principi i tan sols van anar a pitjor a mida que passaven els dies. La incòmoda presència de Yoko Ono al costat de John Lennon, George Harrison arribant a abandonar el grup de forma temporal i les cares de pomes agres del quartet sencer a l'estudi, il·lustren la magnitud de la tragèdia. Abortat el projecte, els Beatles es van centrar en la gravació d'"Abbey Road" i Get Back quedaria aparcat de forma indefinida fins que l'entorn de la banda va decidir buscar una mà externa que el salvés a la desesperada.

Finalment, el disc va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys sota el títol de "Let It Be" i (re)produït per Phil Spector, a qui s'havia encarregat la missió gairebé divina d'arreglar el desastre. Tot i mantenir l'essència estripada de les pistes originals, el nord-americà va optar per aplicar-hi elements propis del seu Wall of Sound com ara els arranjaments orquestrals de "The Long and Winding Road" –un detall que va disgustar a McCartney, qui dècades més tard publicaria la seva pròpia remescla de l'àlbum sota el títol de "Let It Be... Naked" (2003), si bé en directe sempre ha interpretat la peça en qüestió amb màxima fidelitat a la versió publicada originalment-.

La recepció del plàstic per part de la crítica va ser generalment negativa, si bé el temps ha posat en valor unes cançons que malgrat les circumstàncies i la negativitat estructural seguien valent el seu pes en or. Peces entre les quals destacaven títols com les pròpies "Get Back" –publicada inicialment com a single si bé remesclada per Spector de cara a l'àlbum- i "Let It Be", el soul robust d'"I've Got a Feeling" o la recuperda "One After 909" –un rock'n'roll que datava dels inicis del grup-. I un conjunt on Harrison tornava a destapar el seu potencial com a autor amb la majestuosa "I Me Mine" i el blues hipnòtic de "For You Blue".

Cinc dies després de la publicació del disc s'estrenava la pel·lícula documental del mateix títol dirigida per Michael Lindsay-Hogg on es podia apreciar el mal ambient de les sessions de gravació. La cinta porta dècades fora de catàleg per voluntat dels propis supervivents de la banda –es troba disponible a la xarxa de forma no oficial, i el seu visionat suposa el perfecte retrat del procés de desintegració d'una banda de rock, també d'un grup d'amics-, si bé l'any passat se'n va anunciar una nova versió que estaria realitzant Peter Jackson i que presumiblement serà del gust de McCartney, Ringo Starr i els hereus de Lennon i Harrison. Al moment de celebrar-se aquest cinquantenari, però, sembla que la cosa encara hagi d'anar per llarg. Una víctima col·lateral de la pandèmia?

Remasteritzar és un insult

Glyn Johns - Foto Michael Putland / Getty Images.

"No entenc per què es remasteritzen els discos d'èpoques passades. Crec que és un insult cap a qui va fer aquells discos al seu moment. Em deixa atònit el fet que la gent agafi material on jo mateix vaig treballar i se l'acabi carregant". Ho afirma el veterà productor i enginyer de so Glyn Johns en una entrevista publicada per Mojo aquest mes d'octubre amb motiu del 50è aniversari d'"Abbey Road" (1969), un dels àlbums dels Beatles on va arribar a treballar. El que diu Johns no és cap novetat. Escoltar un disc remasteritzat i farcit de bonus tracks que en molts casos són pistes descartades (per algun motiu) al seu dia, vindria a ser com anar a veure la Gioconda i trobar-la repintada per obra i gràcia d'algú que considera que l'obra original no era prou bona.

A la mateixa revista, Giles Martin -fill de George Martin i responsable de remasteritzar el catàleg dels Fab Four de cara al mercat de les reedicions- explica les dificultats que va tenir a l'hora de posar a punt el flamant llançament que commemorava el cinquantenari del propi "Abbey Road". "Quan provàvem de fer-hi canvis, no acabaven de funcionar. Les anomalies del disc formen part de la manera com el recordem i són un dels motius pels quals l'àlbum funciona", reconeix. "Vam haver de fer cinc mescles de 'Come Together' perquè l'original sempre sonava millor", conclou. Evidentment no seré jo qui s'atreveixi a jutjar la tasca de Martin, però amb aquesta última frase assenyala ell mateix el fons de la qüestió. Hi ha coses que més valdria deixar tal i com estan.