"Indiana Jones and the Dial of Destiny" (2023)

Ford i Waller-Bridge, en un fotograma de 'The Dial of Destiny'.

Oblidin-se vostès d'"Indiana Jones and the Kingdom of the Crystal Skull" (2008). Oblidin-se de l'intent fallit de reviure la màgia d'una de les grans nissagues de la història del cinema. Oblidin-se d'aquella pel·lícula que prometia tant de bon principi, però s'anava desinflant a mida que avançava el metratge fins a desembocar en un final que francament podria haver-se estalviat. I corrin a veure –si és que encara no ho han fet- "Indiana Jones and the Dial of Destiny" (2023). Aquest cop sí, i ja era hora, ens trobem davant d'una cinta que ofereix –i de quina manera- tot allò que un li pot demanar –li ha de demanar- a una pel·lícula d'Indiana Jones.

Dues hores llargues d'aventures, d'acció i d'efectes especials que estan al servei de la història –i no a l'inrevés-. I una història que avança a un ritme absolutament trepidant, sense procrastinar ni farcir el guió de palla, on els protagonistes pràcticament no descansen i on l'acció transcorre en incomptables escenaris –i països- diferents. Tot plegat, sense entrar en dinàmiques pròpies de la Guerra Freda i tenint clar que, a les pel·lícules d'Indiana Jones, els dolents més dolents seran sempre els nazis. Els ingredients que havien alimentat la trilogia clàssica –exceptuant potser "Indiana Jones and the Temple of Doom" (1984), que sempre ha menjat a part-. Les constants que justament li faltaven a The Crystal Skull.

En aquest sentit, i per molt que faci de mal dir, és just afirmar que Steven Spielberg i George Lucas van fer bé fent un pas al costat, i que la cinta s'ha beneficiat de l'entrada d'aire fresc que li ha aportat James Mangold. També del saber tocar de peus a terra d'un Harrison Ford que assumeix les seves vuit dècades vitals sense deixar de fer justícia al personatge pel qual diverses generacions el recordaran tota la vida. Menció a part mereix una Phoebe Waller-Bridge el paper de la qual va molt més enllà del protocolari rol secundari –en certa manera, pot arribar a recordar ni que sigui de passada a l'Alison Doody d'"Indiana Jones and the Last Crusade" (1989)-. També el retorn del sempre entranyable John Rhys-Davies.

Un altre punt a favor de The Dial of Destiny és la seva capacitat de sorprendre. Si parlem d'Indiana Jones, ens estem referint a un personatge gairebé mitològic que ha trobat l'Arca de l'Aliança i el Sant Graal –enfrontant-se gairebé en solitari a mig exèrcit nazi i podent-ho explicar-. Que també ha justícia en un indret remot de l'Índia tot derrotant al seu aire a una secta d'adoradors de Kali. No era fàcil a aquestes alçades establir un repte a l'alçada de la llegenda, però la recerca d'un artilugi de l'antiga Grècia capaç d'alterar el curs de la història li sembla fet a mida. Oblidin-se una vegada més de The Crystal Skull. Si hi ha una quarta pel·lícula d'Indiana Jones –o, com a mínim, una seqüela que pugui mirar de tu a tu a la trilogia clàssica-, és aquesta.