El folk segons Rufus Wainwright

RUFUS WAINWRIGHT
Grec Festival

Teatre Grec, Barcelona

24 de juliol de 2023

El Gran Diccionari de la Llengua Catalana defineix el folk com un tipus de cançó o de música inspirat en la cançó tradicional nord-americana. Una definició que sens dubte encaixa amb aquell significat que l'imaginari popular català –i per extensió europeu- sol atorgar al concepte en qüestió, però que podria trontollar si l'haguéssim d'explicar justament a un nord-americà. Rufus Wainwright, nord-americà de naixement i canadenc d'adopció, va un pas més enllà i assenyala com a folk tota expressió musical d'arrel tradicional, ja vingui dels Estats Units o dels Alps austríacs.

La nit passada va aterrar a l'escenari del Teatre Grec barceloní amb una banda d'excepció –a destacar la presència del baixista i director musical Alan Hampton (Andrew Bird), de la violinista i cantant Petra Haden (that dog, The Haden Triplets, The Decemberists, Tito & Tarantula) i de la seva germana, la cantant i guitarrista Lucy Wainwright Roche; ell va alternar la guitarra amb el piano- i presentant el seu darrer àlbum. Un "Folkocracy" (2023) pràcticament acabat de sortir del forn, que va esdevenir l'espina dorsal del repertori i on Wainwright passa revista a tota una sèrie de cançons tradicionals i clàssics de la música del segle passat que es poden aixoplugar sota el paraigua del folk.

Amb ànim divulgatiu –va explicar la història de gairebé totes les peces que va interpretar- però sense cap intenció d'impartir lliçons magistrals, el canadenc es va capbussar en la tradició nord-americana –una crepuscular "Hush Little Baby", la preciosa "Shenandoah", un "Cotton Eyed Joe" fet a la manera de Nina Simone i cantat a duet amb la seva germana- però també en la de països com Alemanya o Itàlia, tancant el repertori amb una estripada lectura de la cançó popular escocesa "Wild Mountain Thyme". Tampoc es va oblidar de reconeguts folkloristes com Peggy Seeger i Ewan MacColl, dels quals va citar "Heading for Home" i "Alone", respectivament.

En el capítol més socialment compromès, va saludar el moviment sobiranista de Hawaii amb "Kaulana Nā Pua", peça composta el 1893 per Eleanor Kekoaohiwaikalani que es podria considerar com un dels primers cants contra l'imperialisme de Washington. Va seguir passant revista a la cara més qüestionable dels Estats Units amb una deconstrucció orgànica de "Going to a Town", un dels pocs originals que van caure al repertori. I va rebaixar tensions amb una selecció de clàssics del folk rock com "Harvest", de Neil Young, o "Twelve-Thirty (Young Girls Are Coming to the Canyon)", de The Mamas & The Papas. Es va referir a aquesta última com una cançó de rock'n'roll. I va reconèixer literalment que avui el rock'n'roll és una forma més de música folk.

Un dels moments més frescos i alhora sorprenents de la nit va ser una desenfadada lectura d"Islands in the Stream", composició dels Bee Gees que Kenny Rogers i Dolly Parton havien portat fins al capdamunt de les llistes d'èxits de mig planeta el 1983 –sí, Wainwright també la considera com una cançó folk, i fa bé d'explicar-ho-. Arribat aquest punt, es va marcar un duet vocal d'impacte amb Petra Haden –es podria dir que tots dos van jugar, en el millor sentit, a ser Rogers i Parton-. Un format que va reeditar en tanda de bisos amb una serena aproximació a "Ring Them Bells", un dels primers grans encerts de maduresa de Bob Dylan. La comunió escènica de dues il·lustres nissagues musicals, val a dir –els Wainwright i els Haden, gairebé res-.

NOSTÀLGIA

No és casualitat que Wainwright cités a Dylan. Com el de Duluth, i salvant totes les distàncies que calgui, el canadenc sembla disposat a preservar tota una forma de fer i d'entendre la música que, més enllà del cànon, cada vegada xoca més frontalment amb les dinàmiques d'un món tan immediat com caduc. En aquest sentit, val la pena destacar una composició pròpia i recent, "Old Song", que ara per ara no ha emmarcat en cap disc –ni té previst fer-ho- però ja porta una bona temporada interpretant en directe –l'havíem pogut escoltar el mes d'abril passat a l'Auditori de Girona, i ahir va tornar a sonar al Grec-.

"Old Song" és una peça malencònica per a piano i veu –la va interpretar tot sol a l'escenari- que remet als grans clàssics de la música pop nord-americana del segle XX –entenent aquesta categoria com una hipotètica línia imaginària que enllaci el Tin Pan Alley amb Burt Bacharach i Broadway amb Laurel Canyon-, i on Wainwright expressa justament una certa nostàlgia per un món que s'ha esvaït –sí, el del segle passat-. Un món que no era fàcil ni perfecte –ho sap prou bé qui porta tota la vida abanderant la causa del col·lectiu LGTBI-, però on tot solia tenir més sentit que en aquests temps líquids que ens ha tocat viure.

En un moment en què els gurús de la novetat per la novetat solen assenyalar la nostàlgia com el gran càncer de la societat occidental, equiparant tal emoció amb els postulats retrògrads de la dreta més extrema, rància i reaccionària, és bo que algú com Rufus Wainwright –que es troba clarament a l'altre costat de la balança dels Trumps i companyia- ens vingui a dir que el record de temps passats no és cap pecat, que la nostàlgia és un sentiment tan humà com qualsevol altre. I que és possible celebrar i honrar el propi passat sense deixar de tocar de peus a terra ni vendre sopars de duro a electorats àvids de solucions ràpides per a qüestions complexes.