Aquest "Key West", i aquest "Gotta Serve Somebody"

Bootlegs del primer tram de la gira 'Rough and Rowdy Ways' de Dylan.

Quan em pregunten quin és el meu disc preferit de la història, tendeixo a dubtar entre "Highway 61 Revisited" (1965) i "Blonde on Blonde" (1966), tots dos de Bob Dylan. Però des de fa una temporada, si em demanen quin és el meu disc preferit de Dylan responc sense dubtar-ho "Rough and Rowdy Ways" (2020). El seu treball més recent, l'espina dorsal dels repertoris de la gira que porta el mateix títol i, si se'm permet l'atreviment, una de les grans obres fonogràfiques que s'han publicat durant el que portem de segle.

De la mateixa manera, quan em pregunten per la meva cançó preferida de tots els temps, acostumo a citar "Like a Rolling Stone" del propi Dylan. Però si ara mateix em demanés algú quina és la meva cançó preferida del de Minnesota, amb tota probabilitat respondria "Key West (Philosopher Pirate)". No necessàriament la versió original inclosa a "Rough and Rowdy Ways" –immensa, en tot cas-, sinó sobretot la lectura que el seu autor n'està fent aquests dies en directe –amb totes les variacions que pugui haver-hi d'una nit a l'altra, però sempre amb aquelles línies de guitarra de Bob Britt i Doug Lancio a la tornada-, evocadora de certes balades èpiques i crepusculars de finals dels 50 i principis dels 60.

Un dels factors que més m'han fascinat durant els sis concerts que he pogut presenciar del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour ha estat justament poder ser testimoni de la mutació constant que experimenta el cançoner de Dylan a l'escenari. El fet de constatar com de lluny ha portat bona part del repertori de "Rough and Rowdy Ways" –en són bons exemples "Black Rider", "My Own Version of You", la citada "Key West" o un "Crossing the Rubicon" del qual he arribat a escoltar en menys de dues setmanes fins a tres arranjaments gairebé oposats cada un de l'anterior-, però també com agafa clàssics de la mida de "Gotta Serve Somebody" o "I'll Be Your Baby Tonight" i els fa renéixer des de les seves pròpies cendres.

Durant aquestes sis nits a Barcelona, Lió i Milà, en xerrades post-concert amb dylanòlegs i dylanites de backgrounds tan distants com les seves respectives procedències, ha sortit en més d'una ocasió el desig manifest de molts seguidors del de Duluth de poder disposar com a mínim d'un enregistrament oficial d'aquesta gira –sí, tenim els bootlegs, però a hores d'ara encara no n'he pogut escoltar cap que faci justícia a tot allò que passa a l'escenari-. Un disc en directe –un hipotètic futur volum de les Bootleg Series, potser- que documenti el Rough and Rowdy Ways World Wide Tour tal com al seu dia va quedar documentada la Rolling Thunder Revue.

Òbviament això no passarà, com a mínim mentre Dylan visqui. Només cal comptar les dècades que van haver de passar abans no van sortir a la llum amb caràcter oficial els enregistraments de les gires de l'etapa cristiana al 13è volum de les Bootleg Series –"Trouble No More" (2017)-. A partir d'aquí, tot apunta que més val que ens esperem asseguts. I que ara per ara, l'única manera de poder escoltar aquest "Key West" –i aquest "Gotta Serve Somebody", i aquest "Most Likely You Go Your Way (And I'll Go Mine)", i les versions de Grateful Dead o Buddy Holly- serà fer-ho sobre el terreny. En uns escenaris que Dylan considera com el seu hàbitat natural –molt per sobre de l'estudi de gravació, tal com va declarar ell mateix una vegada en una entrevista- i que, possiblement per això, protegeix fins a les últimes conseqüències amb un nivell de secretisme fins ara inèdit en una gira de concerts.