Agradi o no, la realitat de la jornada electoral d'ahir és que el PP ha guanyat les eleccions, Vox segueix tenint més suport popular que Podemos/Sumar i als partits independentistes ja no se'ls creuen ni a casa seva. A partir d'aquí, el que m'agradaria a mi és que aquells que teòricament m'han de representar (parlo en plural perquè no em refereixo a una única formació) fessin un exercici d'autocrítica ni que fos per una qüestió de dignitat. Cosa que no passarà mai perquè, quan la política ha esdevingut un ofici, admetre l'error equival a signar la pròpia sentència de mort –és a dir, quedar-se sense pagueta ni poltrona-.
Ah, i jo sí que vaig anar a votar (a l'últim moment i amb el nas tapat, però hi vaig anar), però havent llegit certs comentaris a les xarxes em sembla oportú recordar que l'abstenció és una opció tan legítima com qualsevol altra –com també ho és votar a partits minoritaris, només faltaria-. Que els 33 escons de Vox són responsabilitat única i exclusiva de qui ahir donés el seu vot a un partit feixista. I que el gran problema de l'esquerra (he dit l'esquerra, no el PSOE) és la seva pròpia incapacitat d'articular cap alternativa que vagi més enllà del hashtag de torn i de renyar a qui qüestioni la rigidesa d'uns marcs teòrics que es resumeixen igualment a cop de hashtag.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada