La veu etílica de Billy Gibbons cantant les bondats d'una casa de barrets de Texas –el llegendari Chicken Ranch-. Un patró rítmic que beu directament del "Boogie Chillen" de John Lee Hooker, i que va creixent a mida que la bateria de Frank Beard i el baix de Dusty Hill agafen força i embranzida. Parlem de "La Grange", és clar. Amb tota probabilitat la peça més reconeguda de tot el cançoner de ZZ Top, pedra angular del boogie rock i atemporal himne de carretera amb totes les lletres. Una cançó que a hores d'ara no passaria els filtres de la correcció política, però que les darreres cinc dècades han confirmat i refermat com un clàssic de clàssics.
Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Tres Hombres" (1973), el tercer àlbum del trio texà i el plàstic que va acabar d'encarrilar la seva carrera després del salt endavant que havia suposat "Rio Grande Mud" (1972). El disc de l'eterna "La Grange", sens dubte, però també d'altres reclams de pes dins del repertori dels barbuts. Del blues greixós de "Waitin' for the Bus" i "Jesus Just Left Chicago" –encadenades al principi de la primera cara del vinil- al robust hard rock de "Beer Drinkers & Hell Raisers" i "Master of Sparks" –dues peces que han animat infinites nits i matinades en incomptables bars de motoristes d'arreu del planeta-, passant pel dinàmic southern rock de "Move Me on Down the Line". Obra essencial en qualsevol discoteca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada