Razzmatazz 3, Barcelona
11 de juliol de 2023
La història de Jesse Daniel podria servir perfectament de base per al guió d'un d'aquells biopics que tant es porten últimament a Hollywood. Un punk rocker que va pel mal camí decideix fer net de tots els seus vicis i addiccions, acaba trobant refugi en la música country, i comença una carrera a títol personal que el perfila com un dels valors més segurs d'aquest estil en temps present. Però més enllà de la biografia de pel·lícula, els arguments a favor d'aquest californià establert a Texas són les seves cançons, també un directe tan solvent i incontestable com el que va desplegar la nit passada a la sala petita de Razzmatazz en el seu debut als escenaris barcelonins.
Com el nostre bon amic i veí Joe Fields, Daniel fa country sense colorants ni conservants, però sobretot sense eufemismes. No el sentiran vostès parlar d'Americana ni de cap altra etiqueta que pugui donar peu a malentesos. Tant a l'escenari com a les entrevistes fa servir sense embuts el terme country per expressar la seva vocació, però també la raó de ser d'un repertori que beu del més genuí Bakersfield Sound i que efectivament evoca tota l'essència dels clàssics sense arribar –ni molt menys- a fer olor de naftalina. Cançons amb gust de cervesa freda i llums de neó brillant sobre un terra de fusta. Cites a Merle Haggard i Waylon Jennings, Telecasters que fan twang, i una banda tan robusta i dinàmica com un eighteen wheeler enfilant la Interestatal 40 –a destacar la guitarra solista d'Austin Roach i la pedal steel de Caleb Melo-.
Daniel va aterrar a Barcelona en el marc d'una breu gira europea que tindrà com a parada central el segovià Huercasa Country Festival i que li serveix per presentar el seu darrer àlbum, el directe "My Kind of Country - Live at The Catalyst" (2022). Espina dorsal d'un repertori que va repassar tota la seva producció d'estudi –tres discos en total- i on els encerts es van comptar a grapats. De la brisa refrescant de "Champion" al honky tonk gran reserva de "Bringin' Home the Roses" i els aires tex mex d'"El Trabajador", passant per aquest parell d'himnes en potència que són "Rollin' On" i "Clayton Was a Cowboy". Acabat el concert, el mateix Daniel es va situar a la sortida del local i va saludar un per un a tots els assistents. Un d'aquells detalls que marquen diferències. Les estrelles es fan així, ni més ni menys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada