Mig segle de "New York Dolls"

El punk abans del punk. El glam en la seva manifestació més vital i alhora decadent. El retorn del rock'n'roll a les seves formes més bàsiques i fundacionals, i alhora un salt endavant per al qual ningú –ningú!- estava encara preparat. El sexe, la provocació, el perill i, sí, el rhythm & blues. Tot això representaven els New York Dolls quan van irrompre als escenaris del Lower Manhattan durant la primera meitat de la dècada dels 70.

Eren els dies del Max's Kansas City i del Mercer Arts Center –també d'un CBGB que tot just acabava d'obrir portes-, de la ressaca de la Velvet Underground i la implosió dels Stooges. Entre la primera i els segons havien posat bona part de les bases de tot allò que encara trigaria alguns anys en acabar de quallar. Els Dolls van afegir-hi tota la resta. L'estètica glam, l'herència stoniana, la frescor dels girl groups de la dècada anterior, i sobretot un repertori que gairebé ningú va saber entendre al seu dia però –com els dels Stooges i la Velvet- pràcticament dibuixaria el full de ruta del punk i tota la seva ona expansiva.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "New York Dolls" (1973). El debut homònim del quintet que integraven David Johansen (veu), Sylvain Sylvain (guitarra), Johnny Thunders (guitarra), Arthur "Killer" Kane (baix) i Jerry Nolan (bateria) –aquest últim pràcticament s'acabava d'integrar al grup com a substitut del traspassat Billy Murcia, primera víctima de la cursa d'excessos que definiria bona part d'una nissaga tan influent com maleïda, tan obviada al seu dia com llegendària a hores d'ara-.

Producció de Todd Rundgren i una desena llarga de pistes que encara avui valen per discografies i estils musicals sencers. D'aquell himne subterrani que va esdevenir la inicial "Personality Crisis" a les essències genuïnament novaiorqueses de "Vietnamese Baby" i "Subway Train" o el blues corrosiu de "Jet Boy", passant per les icòniques "Looking for a Kiss" i "Trash", amb cites a les Shangri-Las i Mickey & Sylvia, respectivament. Sense oblidar, és clar, l'atòmica versió del "Pills" de Bo Diddley, que els semblava fet a mida. Pocs debuts discogràfics poden presumir d'un caràcter tan definitiu com el que ens ocupa.