Demolition 23 i Neurotic Outsiders, dues bandes a seguir reivindicant

Edicions originals en cd –i en cassette- de "Demolition 23" i "Neurotic Outsiders".

Els àlbums homònims –i únics- de Demolition 23 i Neurotic Outsiders, publicats el 1994 i el 1996 respectivament. El primer podria ser l'obra més rodona que mai hagin signat plegats Michael Monroe i Sami Yaffa –i això és dir molt-, augmentats per Jay Hening i Jimmy Clark, i produïts per Little Steven. El segon va materialitzar la unió a priori impossible d'Steve Jones, Duff McKagan, John Taylor i Matt Sorum, que també van sonar com mai abans ho havien fet –els va produir Jerry Harrison de Modern Lovers i Talking Heads-.

Tant l'un com l'altre es troben entre els meus discos preferits dels 90 –el de Demolition 23 el podria posar perfectament a dalt de tot, el de Neurotic Outsiders el situo igualment per sobre de bona part dels clàssics més incontestables d'una dècada que em segueix semblant molt potent a tots els efectes-. Continuo punxant-los sovint, i encara a aquestes alçades em segueixen transportant tots dos fins a coordenades que mai podré assolir amb cap altre disc.

Demolition 23 i Neurotic Outsiders eren dues bandes amb moltes coses en comú. D'entrada, el fet d'haver facturat dos dels millors discos de la història del punk en ple revival del gènere i no haver-ho petat –no hi va ajudar que tots dos grups es volatilitzessin en un temps rècord-. En tot cas, tant els uns com els altres van deixar molt més que en evidència a tots els Green Days i Offsprings d'aquest món –res en contra de Green Day ni de The Offspring, però qui em vulgui entendre ja m'ha entès-.

Més enllà d'aquest caràcter gairebé maleït, els seus respectius àlbums també tenen en comú el fet d'haver estat inexplicablement descatalogats durant dècades –i d'haver adquirit al llarg d'aquest temps l'estatus d'autèntiques obres de culte-. La casualitat va voler que l'any passat es reeditessin tots dos amb pocs mesos de diferència i amb els bonus tracks de rigor –pistes que òbviament entren de fàbula, però a la pràctica no aporten res a dos discos que segueixen valent-se per ells mateixos-.

De reeditar "Demolition 23" se'n va encarregar Wicked Cool, la disquera del mateix Steven Van Zandt –qui l'havia publicat originalment al Japó amb Renegade Nation; a la resta del món l'havia editat Music For Nations-. "Neurotic Outsiders" el va recuperar el segell Supermegabot –al seu dia l'havien publicat WEA i Maverick-. Encara no he adquirit cap de les dues reedicions. I si bé no descarto passar per caixa properament –crec que l'ocasió s'ho mereix-, de moment segueixo vibrant amb unes edicions originals que pràcticament han esdevingut peces d'arqueologia però al meu imaginari són tan vigents o més que gairebé tres dècades enrere.

Iggy Pop - "Every Loser" (2023)

Hi ha qui encara es pregunta com ha arribat Iggy Pop fins aquí. Com el seu organisme ha pogut desafiar algunes de les lleis més elementals de la física i de la química, sobrevivint a tota mena d'excessos i mantenint-se en plena forma amb 75 primaveres viscudes i gairebé sis dècades de trajectòria a l'esquena. Serà o no serà un miracle, però pràcticament al mateix temps que es commemora el cinquantenari de "Raw Power" (1973), el seu tercer disc amb els Stooges i un dels pilars del rock de la passada meitat de segle, la Iguana no tan sols segueix presumint de no tenir rival a l'escenari, sinó que fins i tot és capaç de despenjar-se amb una obra de pes com "Every Loser" (2023).

El seu 19è àlbum d'estudi és també el seu primer disc de rock des de l'encara definitiu "Post Pop Depression" (2016). Un retorn a les seves formes més essencials, però sobretot un cop a la taula que ens ve a recordar per què se'l coneix com el Padrí del Punk. Poca cosa pot anar malament quan un plàstic comença amb el cop de puny a la cara de "Frenzy" i reforça el seu argumentari amb atacs frontals de la intensitat de "Neo Punk", un "All the Way Down" que podria ser un outtake de clàssics pretèrits com "American Caesar" (1993), o un "Modern Day Ripoff" que connecta amb el mateix "Raw Power".

Pel camí hi trobem pistes de naturalesa més atmosfèrica on Pop deixa sortir aquell crooner terminal que havia seguit marcant diferències en plena era post-punk –atenció a "Strung Out Johnny" i "New Atlantis"-. Produeix Andrew Watt, i desfilen pel disc tota una nòmina de convidats que van de Duff McKagan (Guns N' Roses) a Eric Avery i Dave Navarro (Jane's Addiction), passant per Chad Smith (Red Hot Chili Peppers), Stone Gossard (Pearl Jam) o Taylor Hawkins (Foo Fighters) –qui va morir ara fa justament un any, poc després de gravar les seves parts de l'àlbum-. Més que una prova de vida, l'enèsim símptoma d'immortalitat d'un pioner etern.

Jerry Cantrell - "Brighten" (2021)

No jutjaré a aquestes alçades, perquè no té sentit ni hi tinc cap dret, que una banda com Alice In Chains segueixi endavant malgrat l'absència d'un dels seus components clau. Fins i tot puc arribar a apreciar els discos que els nord-americans han gravat des de la mort de Layne Staley, però porto ben bé dues dècades sense seguir de prop la seva trajectòria i dubto que mai més ho torni a fer. Suposo que per mi AIC es van acabar aquell fatídic abril de 2002. Molt més interessant em va semblar, en canvi, l'anunci d'un nou àlbum en solitari de Jerry Cantrell en ple 2021.

Un "Brighten" que va sortir del forn la tardor passada, gairebé dues dècades després del traspàs d'Staley i de la publicació del seu predecessor, aquell "Degradation Trip" (2002) que explorava els racons més foscos i desolats de l'existència humana –disc depressiu per vocació, hauria estat devastador per ell mateix però ho va resultar encara més en plena ressaca de la mort del vocalista-. Reforçat a l'estudi per vells coneguts com Duff McKagan, el de Tacoma es presenta en aquesta ocasió més serè però igual d'inspirat que fa vint anys. I ho fa amb un àlbum que serà o no el successor de "Degradation Trip", però manté molt més que el tipus.

Escalfa motors amb el rock pantanós i claustrofòbic d'un "Atone" que bé podria haver gravat amb la banda mare. La peça titular i el mig temps "Prism of Doubt" aixequen els ànims i es perfilen com a hipotètics hits radiofònics perduts de l'era alternativa. I els aires country de "Black Hearts and Evil Done" i "Dismembered" obren la porta a tot un ventall de noves possibilitats per al seu autor si es decideix a reprendre sense reserves una carrera en solitari que bé mereixeria una segona oportunitat. Atenció a la calma tensa d'un "Siren Song" que tampoc hauria desentonat al disc desendollat d'AIC.

Ozzy Osbourne - "Ordinary Man" (2020)

No és broma. Ara fa cosa d'uns deu anys, un laboratori científic va dur a terme un estudi al voltant de la genètica d'Ozzy Osbourne. L'objectiu de la recerca era esbrinar com s'havia pogut mantenir viu el Madman després de quatre dècades d'excessos de tota mena (de debò, no és broma). Fos quin fos el resultat, el més sorprenent a aquestes alçades no és tant el fet que el de Birmingham hagi lliurat una nova obra d'estudi quan ja ningú s'ho esperava –no havia publicat material nou en solitari des d'"Scream" (2010)- com que el plàstic en qüestió mantingui el tipus a mig segle del debut de Black Sabbath.

D'acord, difícilment aguantarà "Ordinary Man" (2020) les comparacions amb tòtems com "Blizzard of Ozz" (1980), però en conjunt no desentona al costat d'obres potser menors però encara reivindicables com el també llunyà "Ozzmosis" (1995). La qual cosa fa d'aquest nou treball, amb tota probabilitat, el més rodó que ha lliurat Osbourne en el que portem de segle si descomptem el disc de reunió de Black Sabbath –"13" (2013)-. Un plàstic que tant pot trepitjar fort amb el hard rock monolític d'"Straight to Hell" o "Eat Me", com flirtejar amb els ressons dels 90 a "Under the Graveyard" o fins i tot segellar una balada de les que haurien rebentat les llistes d'èxits ara fa quatre dècades, la peça titular.

Destaca en aquesta última la participació d'Elton John al piano i a la segona veu, i d'Slash en un solo de guitarra pel qual mataria ara mateix la banda que comanda Axl Rose. No són els únics convidats de luxe en uns crèdits on figura un altre Gunner, Duff McKagan, com a baixista i titular d'una base rítmica completada pels tambors de Chad Smith (Red Hot Chili Peppers). La llista de noms il·lustres es complementa amb presències com les de Tom Morello (Rage Against The Machine) a les sis cordes o dels rapers Post Malone i Travis Scott, amb qui el pioner del Metal s'aproxima a les últimes tendències urbanes a la final "Take what You Want". Curiosament, l'única peça del disc que sembla tenir data de caducitat.