Nou dècades amb John Mayall

90 anys d'una llegenda del blues britànic.

Patriarca del blues i el rhythm & blues més genuïnament britànics –amb permís d'Alexis Korner-, pioner i pilar del blues rock a escala global, John Mayall celebra avui el seu 90è aniversari i ho fa fidel a unes essències tan genuïnes com la seva obra. Als seus Bluesbreakers hi va militar la flor i la nata de tota una escena: d'Eric Clapton a Mick Taylor passant Jack Bruce, Aynsley Dunbar o el nucli fundacional de Fleetwood Mac –John McVie, Mick Fleetwood i Peter Green-. Des de la publicació del seu primer single, "Crawling Up a Hill" (1964), el cantant, guitarrista, teclista i harmonicista nascut el 29 de novembre de 1933 a Macclesfield, Cheshire, ha estat difusor, preservador i transmissor de tot un llegat transatlàntic. Per molts anys!

Victor Brox (1941-2023)

VICTOR BROX
(1941-2023)

Teclista, guitarrista i cantant –també tocava diversos instruments de vent-. Admirat per la plana major del rock de finals dels 60 i principis dels 70, i reclamat per bona part de la mateixa tant a l'estudi com en directe. Però malgrat tot un d'aquells noms sovint obviats pel gran públic. Victor Brox es va donar a conèixer al capdavant de The Aynsley Dunbar Retaliation, el projecte paral·lel de blues rock amb segell britànic que va impulsar Aynsley Dunbar mentre encara era el bateria titular dels Bluesbreakers de John Mayall –el grup va compondre i gravar la versió original de "Warning", peça versionada per Black Sabbath al seu debut homònim de 1970-. També va ser la veu del sacerdot Caifàs a la banda sonora original de "Jesus Christ Superstar" (1970), va encapçalar el seu propi combo –Victor Brox Blues Train- i va tocar amb gegants com Dr. John, Jimi Hendrix, Graham Bond, Eric Clapton, Screaming Lord Sutch, Ian Gillan o el mateix Mayall. Hendrix va dir que era el seu cantant blanc de blues preferit. Ha mort a l'edat de 81 anys.

Kal David (1943-2022)

KAL DAVID
(1943-2022)

Ens ha deixat el cantant i guitarrista David Raskin, més conegut com a Kal David, fundador dels mai prou reivindicats Illinois Speed Press, una d'aquelles bandes que van partir de l'òrbita psicodèlica per transportar el rock fins a les coordenades més orgàniques del country, el folk i el blues. El grup el va formar el 1968 a la seva Chicago natal juntament amb el també vocalista i guitarrista Paul Cotton, que un cop desfeta la formació es va integrar a Poco –Cotton va morir l'estiu passat-. Van publicar dos àlbums –"The Illinois Speed Press" (1969) i "Duet" (1970)- que valen el seu pes en or –i que lamentablement estan descatalogats-. Prèviament, David havia encapçalat combos de blues i rock com The Exceptions, i en anys posteriors va alternar la seva trajectòria solista amb la militància en bandes com els Bluesbreakers de John Mayall –amb els quals va tocar a principis dels 80-.

L'homenatge a Peter Green com a record d'altres temps

Es fa estrany afirmar que un esdeveniment com aquest va tenir lloc durant un any 2020 que la història associarà per sempre més amb una pandèmia planetària i tot allò que se'n va derivar –que encara se n'està derivant-, però va ser així. El 25 de febrer de l'any passat, a poques setmanes d'acabar-se el món tal i com la gran majoria l'havíem conegut, la flor i la nata del rock clàssic d'ambdós costats de l'Atlàntic es va donar cita al Palladium londinenc per retre homenatge a l'irrepetible Peter Green. Un esdeveniment auspiciat per Mick Fleetwood, i celebrat segons aquells que hi van ser en un ambient dels que evoquen grans ocasions. Impossible predir aleshores que en qüestió de dies tot canviaria, ja no diguem que el mateix homenatjat traspassaria al cap de tan sols cinc mesos.

Com sol passar en aquests casos, el concert s'ha documentat per a la posteritat amb forma de llançament discogràfic amb múltiples formats –vinil, disc compacte i vídeo, amb formats senzills o luxosos que cadascú triarà en funció de la seva butxaca-. La qual cosa, a aquestes alçades, no tan sols ens permet tornar a celebrar la figura del genial guitarrista i l'obra dels primers Fleetwood Mac, sinó també recordar com era el món abans que el coronavirus i la por fessin la humanitat presonera d'ella mateixa. Parlem d'un esdeveniment que va reunir en un mateix escenari a gegants com David Gilmour, Billy Gibbons, Steven Tyler, Kirk Hammett, John Mayall o Pete Townshend, a més del propi Fleetwood, Jeremy Spencer i Christine McVie, gairebé res. Els motius pels quals Green no hi va assistir ens els podem imaginar, oi que sí?


Més informació:

Mick Fleetwood & Friends  /  Pàgina web

Chris Barber (1930-2021)

CHRIS BARBER
(1930-2021)

Abans del mod (modern) jazz hi va haver el trad (traditional) jazz. I si bé el fenomen mod va venir a representar al Regne Unit la fi de la postguerra i l'inici dels lluminosos anys 60, les bases d'aquesta dècada no s'entendrien en termes musicals sense el paper que hi va jugar un dels noms de capçalera del trad jazz, el trombonista i contrabaixista Chris Barber. Més enllà d'esdevenir un dels grans ambaixadors del jazz en aquest costat de l'Atlàntic, va contribuir a generar la febre de l'skiffle durant la dècada dels 50 i, posteriorment, l'explosió rhythm & blues que va definir bona part dels 60.

Va ser ell qui va descobrir a Lonnie Donegan, màxim referent de l'skiffle al Regne Unit, que va gravar la seva celebrada lectura de la peça tradicional nord-americana "Rock Island Line" –la peça que va desencadenar la febre de l'skiffle- mentre formava part de la banda de Barber, qui va tocar el contrabaix en aquella sessió. Corria l'any 1955 i als Estats Units tot just començava a popularitzar-se allò que s'anomenaria rock'n'roll, un gènere que arrelaria a la Gran Bretanya justament a partir de l'skiffle. També va ser en aquest terreny, el de l'skiffle, on va debutar un jove Alexis Korner a qui Barber ajudaria a enfilar la seva carrera abans d'esdevenir el pioner del blues britànic.

De fet, Korner –com John Mayall i la resta de pioners del blues a la Gran Bretanya- va descobrir aquest gènere de la mà del propi Barber, que en va esdevenir un dels primers grans difusors al Regne Unit tot participant activament de la promoció de gires de tòtems afroamericans com Muddy Waters o Big Bill Broonzy. Malgrat tot, el trombonista no va deixar mai l'àmbit del jazz, interactuant amb gegants d'ambdós costats de l'Atlàntic i consolidant-se com un dels seus grans referents a la Gran Bretanya. Va ser també ell qui va descobrir vocalistes com Ottilie Patterson, amb qui es va arribar a casar. Ens ha deixat a l'edat de 90 anys.

Peter Green (1946-2020)

Green, en directe a Amsterdam el 1996 - Foto Redfern.

PETER GREEN

(1946-2020)

Encara no fa ni mig any que la plana major del rock d'ambdós costats de l'Atlàntic es va aplegar en un mateix escenari per retre un sentit homenatge a Peter Green. L'impulsor de l'esdeveniment va ser Mick Fleetwood, fundador de Fleetwood Mac juntament amb el propi Green –tots dos eren veterans dels Bluesbreakers de John Mayall- i comandant a data d'avui d'una formació que probablement es podria entendre sense la majoria dels seus components o excomponents, però en cap cas es podria entendre sense el genial guitarrista.

Fleetwood Mac era la banda de Peter Green. Ho ha arribat a dir el mateix Fleetwood en més d'una ocasió, reconeixent de passada el caràcter humil i discret del seu excompany: ja podia haver estat el principal impulsor del grup, que aquest s'havia batejat a partir dels cognoms de la base rítmica –integrada pel propi Fleetwood a la bateria i John McVie al baix-. Poc semblava importar-li a Green, un d'aquells genis aliens a tot allò que anés més enllà del seu propi art, començant pels mecanismes i engranatges d'una indústria on mai va acabar d'encaixar.

Green no es va presentar al citat concert d'homenatge, celebrat el passat 25 de febrer al London Palladium. Hi hauria estat més que benvingut, per descomptat, però ningú l'esperava a aquestes alçades. El guitarrista vivia des de feia anys en una zona residencial qualsevol d'Anglaterra, allunyat dels focus, del negoci i de la fama, però no pas de la música. El seu bon amic Bernie Marsden (Whitesnake) el visitava sovint i es passaven matins, tardes i fins i tot dies sencers tocant plegats a la sala d'estar. Era un dels pocs contactes coneguts de Green amb un món exterior del qual probablement ja no es sentia part -parlant de qui ens ocupa, el concepte confinament adquireix una dimensió molt diferent de la que li hem atorgat darrerament-.

Un ritme de vida que francament contrastava amb el que els seus excompanys havien vingut a representar des de la seva radical reinvenció de la dècada dels 70, com també hi contrastava l'erràtica però reivindicable trajectòria post-Mac del guitarrista. Green va ser un Bluesbreaker, el fundador i l'ànima dels primers Fleetwood Mac, una icona del blues britànic, un dels guitarristes més influents del seu temps i una ànima lliure que mai es va adaptar a unes normes que s'escapaven de la seva comprensió tal i com el seu art anava més enllà de la comprensió d'aquells que van provar sense èxit d'encasellar-lo. Ens ha deixat a l'edat de 73 anys.

Mick Fleetwood celebra la música de Peter Green (i els primers Fleetwood Mac)

Fleetwood Mac, el 1969. D'esquerra a dreta: Mick Fleetwood (darrere la bateria),
John McVie i Peter Green provant so al Royal Albert Hall - Foto Getty Images.

La vetllada que es viurà aquesta nit al London Palladium, al bell cor de la capital britànica, no tan sols promet esdevenir tan emotiva com irrepetible, sinó que podria suposar el tancament d'un cercle per al seu principal impulsor. Ni més ni menys que Mick Fleetwood, que retrà un sentit homenatge al seu excompany de files Peter Green, envoltat d'amics i coneguts, a mig segle de trencar-se la formació original de Fleetwood Mac i als mateixos carrers del Soho on la vessant britànica del blues potser no es va gestar però sí que es va definir com a tal.

Sota l'explícit i genèric títol de "Mick Fleetwood and Friends Celebrate the Music of Peter Green and the Early Years of Fleetwood Mac", el veterà bateria aplegarà en un mateix escenari a mestres com John Mayall, contemporanis com David Gilmour, Bill Wyman o Andy Fairweather Low, i avantatjats alumnes com Billy Gibbons, Steven Tyler o Jonny Lang. De la banda mare, a més del mateix Fleetwood, ha confirmat la seva presència Christine McVie. És poc probable que hi assisteixi el propi homenatjat, prou coneguda és la seva al·lèrgia a aquesta mena de negociats, la qual cosa tampoc restarà càrrega simbòlica a una cita que molts portaven dècades esperant.

Larry Taylor (1942-2019)

LARRY TAYLOR

(1942-2019)

Només he arribat a veure Canned Heat en directe en una sola ocasió. Va ser el mes de març de 2006 a la sala Bikini de Barcelona. L'únic component històric (que no pas original) que es mantenia aleshores a bord era el bateria Fito de la Parra. Sempre he pensat que aquell dia no vaig presenciar un concert de Canned Heat sinó l'actuació d'una molt bona banda de bar -el repertori es va compondre de clàssics del combo californià però també hi van abundar els estàndards del blues-, si bé amb un membre il·lustre a les seves files. L'absència més notable, molt probablement la d'un Larry Taylor que era en aquell moment el baixista titular de la banda d'acompanyament de Tom Waits, amb qui sí que el vaig poder veure el juliol de 2008 a l'Auditori Fòrum. A Taylor sol associar-se'l per motius obvis amb les òrbites de Waits i dels Heat -amb aquests últims hi va tornar a tocar al cap d'uns anys-, però el cert és que va militar també als Bluesbreakers de John Mayall, a The Gamblers –pioners de la música surf-, i va servir com a músic de sessió a Solomon Burke i als Monkees, entre d'altres. La carretera ja no serà el mateix sense les seves quatre cordes.