Van Morrison - "Moving On Skiffle" (2023)

No devia resultar fàcil ser Van Morrison durant els dos anys que va durar aquella pandèmia que havia de canviar-ho tot però de la qual tothom es va oblidar un cop reoberta la gàbia. El Lleó de Belfast va ser un dels pocs músics de primer nivell que van denunciar sense embuts les retallades de drets i llibertats practicades per governs d'arreu del món amb el pretext sanitari. Es podia estar d'acord o no amb els seus plantejaments, com amb els de qualsevol altre mortal. Però que dues obres tan notables com "Latest Recorded Project, Volume 1" (2021) i "What's It Gonna Take?" (2022) rebessin comentaris ferotges per part d'una crítica especialitzada que carregava contra les idees de Morrison sense arribar a analitzar la seva obra, referma quin era l'estat de les coses en temps de clima d'opinió.

Amb la tempesta ja superada, i veient com el coronavirus no tan sols no ens ha fet millors sinó que les velles dinàmiques de tota la vida han ressorgit amb més força que mai, el nord-irlandès abandona ara el comentari social dels seus dos llançaments previs i es capbussa de ple en les seves arrels més essencials –qui sap si justament per escapar-se d'un món que ja havia deixat de tenir sentit molt abans de fer-se realitat les pitjors profecies d'Orwell i Huxley-. "Moving On Skiffle" (2023), el seu nou treball, és com indica el títol un homenatge a la música skiffle que l'havia començat a alimentar de ben jove a la seva Belfast natal i a la qual ja havia dedicat dècades enrere l'àlbum en directe "The Skiffle Sessions" (2000). Una generosa selecció de peces tradicionals i estàndards del folk, del country i del blues, executats amb la passió del devot i l'ofici del mestre.

Aquí tenim el rhythm & blues entremaliat de "Freight Train" (Elisabeth Cotten), el plàcid batec anyenc de "Careless Love" i la disbauxa d'un "Streamline Train" (Red Nelson) que sembla fer via cap al juke joint més proper. També "Take This Hammer" i "No Other Baby" (Dickie Bishop), gravades prèviament per The Spencer Davis Group i Paul McCartney, respectivament. I la joia espiritual d'una apoteòsica "This Little Light of Mine". I els aires hillbilly de "Travelin' Blues" (Jimmie Rodgers) i "Streamlined Cannonball" (Roy Acuff). I les múltiples cites a Hank Williams –a destacar un "Cold Cold Heart" amb accent jazzístic-, l'èxtasi de "Worried Man Blues" i el majestuós final amb un "Green Rocky Road" que podria haver-se emmarcat en qualsevol de les obres més canòniques de Morrison. Segueix essent un dels més grans, li pesi a qui li pesi.

Chris Barber (1930-2021)

CHRIS BARBER
(1930-2021)

Abans del mod (modern) jazz hi va haver el trad (traditional) jazz. I si bé el fenomen mod va venir a representar al Regne Unit la fi de la postguerra i l'inici dels lluminosos anys 60, les bases d'aquesta dècada no s'entendrien en termes musicals sense el paper que hi va jugar un dels noms de capçalera del trad jazz, el trombonista i contrabaixista Chris Barber. Més enllà d'esdevenir un dels grans ambaixadors del jazz en aquest costat de l'Atlàntic, va contribuir a generar la febre de l'skiffle durant la dècada dels 50 i, posteriorment, l'explosió rhythm & blues que va definir bona part dels 60.

Va ser ell qui va descobrir a Lonnie Donegan, màxim referent de l'skiffle al Regne Unit, que va gravar la seva celebrada lectura de la peça tradicional nord-americana "Rock Island Line" –la peça que va desencadenar la febre de l'skiffle- mentre formava part de la banda de Barber, qui va tocar el contrabaix en aquella sessió. Corria l'any 1955 i als Estats Units tot just començava a popularitzar-se allò que s'anomenaria rock'n'roll, un gènere que arrelaria a la Gran Bretanya justament a partir de l'skiffle. També va ser en aquest terreny, el de l'skiffle, on va debutar un jove Alexis Korner a qui Barber ajudaria a enfilar la seva carrera abans d'esdevenir el pioner del blues britànic.

De fet, Korner –com John Mayall i la resta de pioners del blues a la Gran Bretanya- va descobrir aquest gènere de la mà del propi Barber, que en va esdevenir un dels primers grans difusors al Regne Unit tot participant activament de la promoció de gires de tòtems afroamericans com Muddy Waters o Big Bill Broonzy. Malgrat tot, el trombonista no va deixar mai l'àmbit del jazz, interactuant amb gegants d'ambdós costats de l'Atlàntic i consolidant-se com un dels seus grans referents a la Gran Bretanya. Va ser també ell qui va descobrir vocalistes com Ottilie Patterson, amb qui es va arribar a casar. Ens ha deixat a l'edat de 90 anys.

"Kansas City Blues" amb dos veterans de la Memphis Jug Band

Visionava ahir l'actuació que dos veterans de la històrica Memphis Jug Band, Will Shade (aka Son Brimmer) i Charlie Burse (aka Laughing Charlie), havien ofert l'any 1958 en el marc del programa televisiu Blues Street. Una versió de "Kansas City Blues", una peça original de Jim Jackson interpretada a dues veus, guitarra i contrabaix. I era precisament aquest darrer instrument el que em va cridar l'atenció. En la tradició de tantes bandes d'skiffle Shade tocava un contrabaix fabricat de forma casolana amb una garrafa d'oli, un bastó i un cordill. I sonava així de bé.