La nova etapa de Brighton 64

D'esquerra a dreta: Jordi Fontich, Ricky Gil i Albert Gil, jugant a casa.

BRIGHTON 64

Sidecar Factory Club, Barcelona

4 de gener de 2020

A un dia de la inhabilitació del President de la Generalitat per part de la JEC i amb un encès debat d'investidura en curs al Congrés dels Diputats, la nit d'ahir semblava el moment més oportú per presentar en directe un disc com el que Brighton 64 van lliurar encara no fa un mes. Un "Como debe ser" (2019, BCore) on la banda dels germans Gil es posiciona obertament i sense pèls a la llengua sobre els esdeveniments socials i polítics dels darrers dos anys i mig tant a Catalunya com al conjunt de l'Estat espanyol, però també a les costes mediterrànies on cada dia moren persones ofegades davant la inoperància de les potències europees.

Al marge de la rabiosa actualitat i d'un nou treball que va determinar alguns dels moments més definitius (i celebrats) de la nit, la d'ahir era una vetllada especial per dos motius. El primer, que es tractava de la cita anual dels barcelonins en una sala, Sidecar, que des de sempre han considerat com una segona llar i on havien penjat un incontestable cartell de sold out. El segon, que el combo encetava ahir una nova etapa amb la incorporació del baixista David Abadía (Negativos, The Canary Sect). Una ampliació de la formació que permet a Ricky Gil agafar la guitarra en bona part del repertori –a la primera guitarra s'hi manté, òbviament, Albert Gil- i, sobretot, manifestar-se més pletòric i alliberat que mai sobre el terreny.

HIMNES INTERGENERACIONALS

Van saltar a l'escenari encadenant "Solo hasta el final", "Soy un tanto antiguo" i "Quan baixis de l'avió", tres títols provinents d'"Esta vez va en serio" (2012, BCore), el plàstic que al seu dia va suposar el retorn de Brighton 64 a la rutina discogràfica i que a data d'avui ja és contemplat com un clàssic, o com a mínim una obra de referència, per tota una generació que va descobrir la banda a través dels seus surcs. Van mirar encara més enrere amb una accelerada "La próxima vez", i van acabar d'entrar en matèria amb "Playas del Mediterráneo", la seva mirada crítica a la forma com els nostres governs estan gestionant la crisi dels refugiats.

Va ser el tret de sortida d'una bateria de títols recents que els van servir per passar revista a l'estat de les coses en aquest país nostre. Van abordar la judicialització de la política amb una contundent "Juez y parte", van dir prou amb "El Estado de la Nación", van alertar dels perills de pervertir el llenguatge amb "La cara infame del poder" i van recordar els exiliats del 39 a "Avui he tornat a casa". Van rebaixar tensions repescant del fons de catàleg les sempre oportunes "Conflicto con tu ayer" i "Ponte en marcha para mi". Van dedicar una emotiva "Caminos por recorrer" a la memòria d'Alfredo Calonge (Negativos), i van despatxar la simpàtica "La Balada de los pérfidos hermanos Gil" amb el suport vocal d'Irene de la Riva (Decepción Cromática).

Els ritmes trencapistes d'"El mejor cocktail" van desencadenar una recta final frenètica que va enllaçar highlights com "Bola y cadena" i "El tren de la bruja" amb tota una joia perduda al túnel del temps, "Mala señal", abans de refermar "Barcelona Blues" i "En mi ciudad" com a inqüestionables himnes intergeneracionals amb accent inequívocament barceloní. La tanda de bisos la va encetar Ricky Gil, tot sol al piano amb una fràgil "Batalla perduda", pas previ a la irrupció de la banda sencera al ritme d'"Igual, nos da igual" i d'un final apoteòsic que va encadenar l'èxtasi a tota castanya de "La Casa de la Bomba" amb el nervi protopunk d'"Haz el amor". La millor manera possible d'acomiadar-se del Sidecar fins l'any vinent.