Una sala de cinema, tres mesos després

Laia Llach durant la seva actuació d'ahir a la tarda al Cinema Edison.

El valor de les petites grans coses. O com la impossibilitat de mantenir determinats hàbits fa que tendim a valorar-los com mai abans ho havíem fet. Ahir a la tarda, per primer cop en gairebé tres mesos, vaig tenir el gust per partida doble de seure en una sala de cinema i d'escoltar música en directe en comunitat i sense cap pantalla entre l'artista i el respectable. No es tractava de cap concert ni de cap sessió de cinema, sinó de la presentació d'una campanya de foment del comerç de proximitat a la ciutat de Granollers.

Però el fet de tornar a trepitjar el Cinema Edison –l'última sala on havia visionat una pel·lícula en pantalla gran, justament el dia abans d'acabar-se el món tal i com el coneixíem fins aleshores- i de poder escoltar a Laia Llach interpretant una única cançó, fins i tot el simple gest de sortir de casa i desplaçar-me fins a un equipament on es fa cultura, van adquirir una dimensió gairebé transcendental en un context com el present. De la presentació de la campanya en parlarem aquest divendres a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).