La Nena Samsó - "Gana ferotge" (2021)

Vam descobrir La Nena Samsó ara fa cosa d'uns dos anys, quan van publicar "Forat, cordill, la lluna i mil mamuts" (2019, El Mamut Traçut). Un ep de debut que presentava en societat la unió de la poeta, cantant i actriu Enka Alonso amb el guitarrista Marc Alongina –la gran majoria l'havíem conegut a les files de Les Atxes-. I una col·lecció de cançons que conjugaven versos crus i sense pèls a la llengua amb un pop d'acabats digitals i estètica lo-fi. Des d'aleshores ha plogut molt, i d'aquella llavor inicial n'ha germinat un dels projectes més fascinants del sotabosc musical barceloní.

D'entrada, s'ha sumat a l'equació la bateria de José Valera Cintas –també provinent de l'òrbita de Les Atxes-. Incorporació decisiva a l'hora de consolidar un discurs que s'ha redefinit ell mateix tot deixant enrere la factura lo-fi, potenciant el seu vessant més orgànic i estripat, i assentant-se sobre unes coordenades on conflueixen registres com els de PJ Harvey, Anna Calvi, Amanda Palmer o el Nick Cave més torrencial. Hipnòtics ritmes tribals, monolítiques guitarres en tensió creixent i, en primer pla, la veu serena d'Alonso despatxant el seu verb visceral i esmolat.

Un pronunciat salt endavant que es concreta amb la desena de pistes que formen el seu primer llarga durada, un "Gana ferotge" (2021, El Mamut Traçut / Hidden Track) que han enregistrat amb Bernat Sánchez als controls, i on el misteri ancestral de la inicial "Ventalls" –atenció al seu videoclip d'estètica hivernal, obra de la pròpia banda- alterna amb el nervi a flor de pell de "Si tan sols volgués això" o les claustrofòbiques estructures de "Per cada ofec". Tot un encert, d'altra banda, haver regravat títols pretèrits com "Canvi de compàs" o "Jocs de nit", adaptant-los a la nova realitat del combo i treient-ne tot aquell suc que encara portaven a dins.


Més informació:

La Nena Samsó  /  El Mamut Traçut  (web)  /  Facebook

Prou! i Les Atxes, a El 9 Nou

Paisatges distòpics i música per a temps apocalíptics. El cap de setmana passat vam assistir al concert de Prou! i Les Atxes a la masia Can Balmes de Palautordera. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia de Julián Vázquez.

Des del sotabosc

Les Atxes.

PROU! + LES ATXES

Centre Cultural Can Balmes, Santa Maria de Palautordera

15 d'agost de 2020

Dues bandes, dos segells i dues trajectòries que han superat múltiples etapes i han acabat revelant durant els darrers anys alguns dels seus capítols més memorables. Prou! i Les Atxes, representants respectivament dels catàlegs de No Me'n Records i El Mamut Traçut, dues disqueres que es poden contemplar com a pilars d'aquell sotabosc musical que ha esdevingut en un país com aquest nostre molt més que una alternativa a l'anomenada cultura oficial.

La nit passada van compartir l'escenari de la masia Can Balmes de Palautordera. Doble cartell tan coherent com impactant, i una altra vetllada memorable al peu del massís del Montseny. Van obrir els primers, exponents de la microescena del Baix Montseny que jugaven a casa i van posar tota la carn a la graella des d'un primer moment. Un dinàmic atac de post-metal que va alternar torrencials descàrregues de decibels amb estructures progressives. Composicions en mutació permanent i carregades de mala llet, com a banda sonora d'aquest apocalipsi constant que ha esdevingut el món que ens envolta.

Les Atxes van presentar el seu darrer ep, "Error perfecte" (2019), el primer que enregistren amb Eduard Novoa (Camping, Tiger Menja Zebra) a les seves files. Una nova formació que ha reforçat l'aparell elèctric i la musculatura psicodèlica del combo barceloní sense renunciar a aquella immediatesa protopunk que sempre l'ha caracteritzat. El riff monolític de "Mas Pardines" va contrastar amb la urgència torrencial de "Que fàcil és fer-ho perfecte". "Tira'm un ham" va invocar els primers Television. I "El vals de Cadaqués" va transformar el pati de cadires en una improvisada pista de ball per a temps de restriccions.

Les Atxes - "Error Perfecte" (2019)

Si la dècada llarga de trajectòria de Les Atxes ha estat intermitent i fins a un cert punt accidentada, cada moviment que han dut a terme els barcelonins ha suposat un pas endavant i alhora un acte d'afirmació. Formats l'any 2008 amb l'ànim de transportar al seu entorn més immediat tot un seguit de referents que van de la Velvet Underground a Sonic Youth passant per Modern Lovers o Television, van debutar el 2011 amb un plàstic homònim dels que posen les coses al seu lloc. I aleshores es van separar per incompatibilitats d'agenda i altres entrebancs logístics.

Un cop superats aquells entrebancs, i consolidat el combo com un nom de culte de l'underground més nostrat, van encetar una nova etapa que es va materialitzar ara fa dos anys amb la publicació del notable "Decora Paneres" (2018, El Mamut Traçut). Un plàstic que no tan sols recuperava el temps perdut, sinó que arrodonia la fórmula inicial i presentava un conjunt tan inspirat com ben engreixat. Unes bones sensacions que es refermen ara amb la publicació d'un nou ep, "Error Perfecte" (2019, El Mamut Traçut), que torna a conjugar immediatesa, ganxo melòdic i capes de soroll com només Les Atxes saben fer-ho.

Enregistrat novament amb Bernat Sánchez als controls, l'ep suposa també el debut d'Eduard Novoa (Camping, Tiger Menja Zebra) com a baixista de la formació que completen Marc Alongina (veu i guitarra), Marc Masó (guitarra), Amós Pérez (bateria) i Jose Valera (teclats). Un quintet que tant pot connectar la No Wave novaiorquesa amb el C-86 britànic –la inicial "Què fàcil és fer-ho perfecte"- com enfilar al seu aire tota una orgia de feedback, distorsió i mala llet –la de la final "Falsa moneda"-. Entre un extrem i l'altre, moments tan rodons com el post-punk claustrofòbic de "Tira'm un ham" o la impenetrable muralla decibèlica d'"Incendi".

Més informació:

Les Atxes  /  El Mamut Traçut  /  Bandcamp

Les Atxes - "Decora Paneres" (2018)

Si no comptem el recopilatori de rareses "Tubercle" (2015), són set els anys que separen el nou disc de Les Atxes del seu predecessor. Un debut homònim (2011) que traslladava el nervi i la urgència de Modern Lovers, Television, Yo La Tengo i la Velvet Underground a la Barcelona de principis de la present dècada. Des d'aleshores ha plogut molt i la banda ha tingut temps de separar-se, tornar-se a reunir i encetar una segona etapa que els ha portat a múltiples escenaris tant pel seu compte com al costat d'amics i companys de fatigues com Maurici Ribera (The Missing Leech). Reveladora va ser la versió que es van marcar plegats del "Das Model" de Kraftwerk ara fa un parell d'anys, aperitiu d'un retorn discogràfic que per fi s'ha materialitzat sota el títol de "Decora paneres" (2018, El Mamut Traçut / Hidden Track).

I potser sonarà a tòpic, però el cert és que quan un escolta aquest nou plàstic sembla que no hagi passat el temps des de l'edició de "Les Atxes". Perquè és la continuació lògica d'aquella reveladora carta de presentació, però sobretot perquè les seves deu cançons sonen tan fresques avui com ho haurien fet aleshores i segueixen fent del quartet barceloní una de les realitats més reivindicables de l'indie català contemporani. Produeix l'exMine! Bernat Sánchez, que també aporta bateries, teclats i altres sonoritats a talls com l'inicial "El vals de Cadaqués". Tot un trencapistes a ritme de garatge, i una les peces més rodones de l'àlbum juntament amb el post-punk hipnòtic de "Tot el que podia veure". Molta atenció també al canvi de ritme amb què agafa embranzida "Pinya Koala" i als deu sorollistes minuts de "L'espasa i la paret", el seu "Sister Ray" particular.


Més informació:
Les Atxes  /  Bandcamp

Les Atxes publicaran nou disc el 2018

Ja fa algunes temporades que els components de Les Atxes tornen a tocar plegats i prometen nou disc de cara a l'any vinent. El publicarà El Mamut Traçut i ja n'han avançat una peça, "Tot el que podia veure", que augura bones sensacions. Protopunk àcid, hipnòtic i altament refrescant. Poden escoltar-la a Bandcamp.

Kraftwerk Goes Antifolk!

He escoltat moltes versions del "Das Model" de Kraftwerk, i una de les millors és sens dubte la que Les Atxes i The Missing Leech van enregistrar recentment amb motiu d'un homenatge a la banda alemanya auspiciat per Ultra-Local Records. Lírica antifolk marca de la casa, guitarres que fan twang i un deliciós regust fronterer, en una col·laboració que podria ser l'inici de quelcom encara més gran: la banda barcelonina i l'alter ego del manresà Maurici Ribera prometen tornar a gravar plegats en un futur. Podem amenitzar l'espera tot degustant el seu "Das Model" a Bandcamp.

Disc de rareses de Les Atxes

Algun dia, quan el que portem de segle es pugui contemplar amb una certa perspectiva històrica i algú s'encarregui d'escriure amb un determinat grau de rigor la història del pop en català, bandes com Les Atxes s'haurien de merèixer un capítol a part. I no perquè obtinguessin una gran transcendència al seu moment, sinó precisament perquè no la van tenir. Perquè l'haurien d'haver tingut, de cançons els en sobraven i de bones maneres no els ho explico, però no la van tenir perquè el país mirava cap a un altre costat. És evident que Les Atxes no podien transcendir en un entorn que no entenia la diferència entre uns Mishima i uns Amics de les Arts, i que seria capaç de transformar una icona contracultural com el Canet Rock en símbol de l'oficialisme més ranci i conformista. En un país que havia fet de la llengua un gènere en si mateix i del no molestar una condició, els de Barcelona van optar per un discurs totalment outsider que els alineava amb contemporanis com Sam Destral, Els Surfing Sirles, Le Petit Ramon o Liannallull. No, Les Atxes no van transcendir en un mercat que confonia conceptes com indie o alternatiu amb anuncis de cervesa i revetlles a la platja, però en canvi van deixar empremta en alguns dels escenaris més reconeguts de la Catalunya subterrània. Sense anar més lluny, el Minifestival de Música Independent, des d'on van dir adéu poc abans de desfer-se per causes logístiques. Corria el mes de febrer de 2013.

Dos anys i mig més tard arriba "Tubercle" (2015), recopilatori de rareses que no tan sols ens permet aprofundir en el repertori dels barcelonins -l'única referència editada fins a data d'avui era el seu debut homònim (2011)-, sinó també fer-nos una idea de com hauria pogut evolucionar el grup de no haver-se separat. De les onze pistes contingudes al disc, vuit les va enregistrar el nucli original de la banda entre els anys 2011 i 2013 i podrien haver configurat perfectament aquell segon disc que mai va acabar d'arribar. Parlem d'artefactes de naturalesa tan immediata com "No l'estiris tant", "Mas Pardines", "Carbó" o "Set", emmarcats tots ells en aquella cocteleria sònica on Sisa podia alternar amb Television, i els Modern Lovers amb Pau Riba i Om. La resta la va enregistrar el vocalista principal del grup, Marc A., des del seu exili alemany i fent-se càrrec de tots els instruments -la gravació data de 2014 i, per tant, és posterior a la dissolució oficial del grup-. Tres peces que no esquiven referents com els anteriorment citats i on guanyen pes l'experimentació ("A l'ombra del taronger"), l'intimisme reposat ("El turista anglès") o fins i tot el blues àcid ("Bulldog"). "Tubercle" aporta doncs una mica més de llum a una banda que es mereixia una sort millor. Diuen els seus excomponents que en cauran més volums en un futur. Els esperarem amb candeletes, i si tot plegat servís perquè tornessin als escenaris encara que fos de forma puntual, més d'un encetaria una ampolla de cava.


Més informació:
Les Atxes  /  Bandcamp

Al pot petit hi ha la bona confitura

18è MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT

Espai Jove Les Basses, Barcelona

23 de febrer de 2013

Havia d'haver estat la nit dels Primitives, però no ho va ser. Els de Coventry arribaven per primera vegada a la Ciutat Comtal, fidels a aquell punk fresc i vitamínic que un bon dia els va situar al mapa de l'indie britànic dels 80, amb una bateria de hits infal·libles -"Crash" tenia molt més sentit en el marc del Minifestival que en qualsevol radiofórmula on ni tan sols se citen els noms dels artistes que sonen- i amb un boníssim estat de forma. Van dignificar un passat massa vegades ignorat però, en canvi, es van oblidar de defensar un present artístic molt més que reivindicable. Potser per això, i malgrat la innegable solvència del seu directe, la d'ahir no va ser la seva nit.

O potser perquè, poca estona abans, aquell mateix escenari havia estat testimoni de l'adéu de Les Atxes. Quintet barceloní de rock'n'roll tan visceral com esmolat, en la més pura tradició de la Velvet Underground, Television i els Modern Lovers. Amb lletres en català que esquivaven el costumisme de postal i s'alineaven amb la poesia urbana d'uns Surfing Sirles o uns Liannallull. I un directe a prova de bales, solidificat a base de descàrregues memorables en qualsevol escenari que se'ls posés al davant. Finalment, motius logístics n'han forçat la dissolució. El d'ahir era el seu concert de comiat. N'eren conscients i van sortir a donar-ho tot i molt més. Un Últim Vals en tota regla. Un huracà de decibels que explotava en el seu moment de màxima intensitat. Davant d'això, qualsevol hauria perdut la partida sense ni tan sols jugar-la.

Abans, el folk en múltiples vessants havia començat a escalfar la nit més freda d'aquest hivern. Els barcelonins Trees ho van fer des dels racons més sutils d'un so Americana que es va accelerar a la recta final. Els madrilenys coffee&wine van sonar tan fràgils com segurs, reduïts a duet i encapçalats per una Ana Franco amb un discurs més sòlid que el de tots aquells que encara s'obstinen a comparar-la amb ja saben qui. Els castellonencs Pleasant Dreams van combinar ecos mediterranis amb envolvents capes de distorsió i overdrive. I el duet londinenc Amor de Días sumava un currículum amb noms com els de The Clientele o Pipas. Més enllà d'això, al seu folk sedós encara li falten matisos per a deslligar-se de tal herència i brillar amb més força en un cartell com el d'ahir.

Dit tot això, m'agradaria felicitar un any més als organitzadors del Minifestival. Pel seu compromís amb la música, amb qui la fa i amb qui l'escolta. Per la seva empenta, la seva dedicació i la seva constància a l'hora de picar pedra on calgui perquè una iniciativa com aquesta es mantingui viva durant 18 anys -i tant de bo en siguin molts més-. Per acostar a casa nostra propostes que difícilment podríem degustar enlloc més, però a la vegada apostar per un talent local que massa sovint ens passa desapercebut malgrat tenir-lo davant mateix dels nostres nassos. Per la seva vocació de proximitat i d'oferir excel·lència a preus populars. I per seguir demostrant, en temps de macrofestivals i xifres mastodòntiques, que al pot petit hi ha la bona confitura.

Les Atxes.

The Primitives.

The Trees.

coffee&wine.

Pleasant Dreams.

Amor de Días.

Recomanació: 18è Minifestival de Música Independent

The Primitives.

Molts vam conèixer els Primitives a través de "Crash", un d'aquells hits radiofònics que tothom ha cantat alguna vegada sense conèixer-ne l'autor. Una llàstima, perquè la formació de Coventry té una història realment apassionant, èxits i reconeixements al marge. De pilars de l'indie britànic com a exponents del que es va anomenar C-86, a una reunió que -contràriament al que sol passar en aquests casos- va començar gairebé des de zero. Amb concerts en locals petits, amb un disc -"Echoes and Rhymes" (2012)- on reivindiquen temes obscurs de grups que els agraden, i treballant amb discogràfiques independents com Elephant. Probablement per això siguin els més adequats per a encapçalar el MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT. Un festival de proximitat, amb vocació ciutadana i més adreçat al melòman que als consumidors compulsius de cervesa. Un festival organitzat des de fa 18 anys per i per a gent que estima la música sense condicionants. I una programació que enguany aposta fort pels valors autòctons: Les Atxes -en el que podria ser el seu darrer concert-, The Trees i Xiu Xiu Plàstic representaran l'escena barcelonina i compartiran escenari amb els castellonencs Pleasant Dreams i els madrilenys coffee&wine, a més dels londinencs Amor de Días -amb components de Pipas i The Clientele-. Aquest dissabte, 23 de febrer (20,30h.), a l'Espai Jove Les Basses de Barcelona (c/. Teide, 20 - metro: Vilapicina). Sense macroescenaris. Sense patrocinadors més que qüestionables. Sense zones VIP. Sense elitismes. Sense preus impossibles. I amb música, molta música.

http://www.minifestival.net/