Gasper Nali

Gasper Nali amb el seu Babatoni.

Molt més punk que la majoria de bandes de punk rock que podem veure en directe un dissabte qualsevol a la nostra sala de concerts de referència. Gasper Nali és un músic de Malawi que toca el Babatoni, una mena de baix de tres metres de llargada i amb sola corda que es va dissenyar i fabricar ell mateix a casa seva. Partint d'uns patrons rítmics i melòdics que des d'una perspectiva occidental poden semblar més o menys propers als de l'afrobeat, ha construït un repertori que efectivament beu de la tradició autòctona però presenta lligams estètics i conceptuals amb corrents com el punk, el lo-fi o fins i tot l'antifolk. Les seves cançons són crues, directes i viscerals –escoltin aquesta presa en viu de "Abale Ndikuwuzeni"-, i personalment em recorden a discursos com els de The Missing Leech o (sobretot) Esperit!. Té dos àlbums publicats –"Abale Ndikuwuzeni" (2015) i "Zoona Malawi" (2018)-. Tots dos estan disponibles a Bandcamp.

Hamish Kilgour (1957-2022)

HAMISH KILGOUR
(1957-2022)

Una notícia molt trista, la mort de Hamish Kilgour, bateria –multiinstrumentista, en realitat- de The Clean i com a tal un dels rostres visibles de l'escuderia Flying Nun i del Dunedin Sound –de l'indie neozelandès, de fet-. La policia de la localitat de Christchurch, a Nova Zelanda, va trobar el seu cos sense vida després de diversos dies desaparegut –un final tan tràgic com colpidor, que recorda la forma com va morir Luke Bell ara fa tan sols uns mesos-.

Queden per al record píndoles tan fresques com "Tally Ho", "Anything Could Happen" o "Beatnik", que en plena dècada dels 80 van passar les essències més immediates del rock de garatge per una coctelera on també hi tenien cabuda Jonathan Richman, Television Personalities o la Velvet Underground –avançant-se a corrents com el C86, el lo-fi- o l'antifolk-. També queden per al record actuacions com la que van oferir el maig de 2010 al parc del Fòrum en el marc del Primavera Sound.

Fora de The Clean, Kilgour havia format part de bandes com Mad Scene –durant la seva etapa als Estats Units a principis de la dècada dels 90- i havia impulsat la seva pròpia carrera solista. Ens toca de prop, en aquest sentit, la cançó "Train Coming Back", que va signar pel seu compte i va sortir l'any 2015 en un single compartit amb The Missing Leech –l'alter ego de Maurici Ribera hi aportava la genial "Painted by Covers"; novament la connexió antifolk-. Tota una joia que va publicar El Mamut Traçut.

De l'etiqueta al fet

PAINTED WITH PLUMS +  ALBERT ESPUÑA + PETER PIEK

Gorg Màgic Festival @ Heliogàbal, Barcelona

8 d'abril de 2015

Després d'una primera jornada d'escalfament, la setmana passada al bar Lupita del Raval, el Gorg Màgic Festival encara des d'ahir l'eix central d'una programació només apta per a gourments musicals. Dues nits -la d'ahir i la d'avui- amb l'Heliogàbal com a base d'operacions i un heterogeni cartell on conceptes com indie, lo-fi o antifolk deixen de ser buides etiquetes per a reivindicar més que mai tot el seu sentit. Ahir, sense anar més lluny, trencava el gel un duet barceloní que personifica com pocs tots tres conceptes. Painted with Plums, aventura conjunta de Maurici Ribera (The Missing Leech) i Martina Borrut (Mad'zelle) que debutava la nit passada en un escenari.

Ribera i Borrut representen per separat bona part de la creació antifolk a casa nostra, i junts conformen un híbrid que engloba i reforça el millor de cadascun -d'ell, la immediatesa i la imprevisibiltat; d'ella, la dolçor i el preciosisme marques de la casa-. Tan sols van tocar cinc cançons -dues de les quals provenien dels seus respectius repertoris propis-, però en van tenir prou per enllaçar els Moldy Peaches amb Serge Gainsbourg i Jane Birkin, i els Vaselines amb la Velvet Underground i Nico. Ara bé, per antifolk la samarreta vintage de The Punisher amb què Albert Espuña va sortir a l'escenari a defensar tot sol un repertori d'allò més ric en matisos. El de "Vida Gris" (2011), obra capital de la seva banda, els mai prou reivindicats Gúdar. Cançons de les que conviden a riure's d'un mateix, a treure ferro a la vida i sobretot a gaudir el moment. Costumisme àcid i escenes kafkianes en un discurs on es donen cita Manos de Topo -aquell histrionisme vocal que genera qualsevol cosa menys indiferència-, Joan Colomo -aquella estranya capacitat d'anar sempre a la seva i posar-se el respectable a la butxaca- i Dino Ratso -els nassos necessaris per a transformar la quotidianitat en poesia terminal-.

"Aquest ha estat el millor concert que he fet mai a Barcelona", reconeixia Peter Piek, i que consti que n'acumula uns quants. El de Leipzig atribuïa el fet a un públic que realment havia assistit a l'esdeveniment amb la intenció d'escoltar música -situació poc habitual en una ciutat on molts semblen anar als concerts a fer petar la xerrada-, però el cert és que bona part del mèrit va ser seu. Començant per la reinvenció que ha protagonitzat des de la seva darrera visita a casa nostra -març de 2014-. El seu repertori -nodrit de peces encara inèdites però també de highlights com "Painting a Line", "Left Room" o "Ye-e-he-e-hey"- segueix tenint com a columnes vertebrals la guitarra, el piano i aquella inconfusible veu de seda, però ara es veu reforçat per un petit arsenal electrònic que enriqueix els acabats finals a la vegada que guanya pes en l'estructura de les composicions més recents. Efectivament, mai abans havia sonat Piek tan sòlid, fresc i segur als nostres escenaris. Tant de bo el seu quart disc d'estudi arribi ben aviat.

PAINTED WITH PLUMS. Debut escènic d'un híbrid antifolk.

ALBERT ESPUÑA. Tot despullant Gúdar.

PETER PIEK. El seu millor concert a Barcelona?