L'eternitat d'un mite

Mac Rebennack aka Dr. John (1941-2019).

Explicava dies enrere que la litúrgia de la Setmana Santa em convida a submergir-me en el misteri ancestral del Sud dels Estats Units, i a fer-ho a través de la seva música. També durant el diumenge de Pasqua o diumenge de Resurrecció, una data que tant des d'un punt de vista religiós com profà obre la porta a reflexionar sobre conceptes com l'eternitat o la vida després de la mort. És etern, sens dubte, el gran Dr. John, exponent de la música del Sud –i més concretament de Nova Orleans- que traspassava ara fa gairebé quatre anys, deixant un d'aquells llegats que perduraran sempre.

La tardor passada va veure la llum el seu primer àlbum pòstum, un "Things Happen that Way" (2022) que recull les que suposadament van ser les seves últimes sessions de gravació. Retorn d'entre els morts amb una obra que és tota una prova de vida. Deu pistes que revisen clàssics d'autoria pròpia com "I Walk on Guilded Splinters" però entre les quals també destaquen sorprenents lectures de títols aliens com "End of the Line" (Traveling Wilburys) o la tradicional "Gimme that Old Time Religion" –molt oportuna en un dia com avui, val a dir-, amb participació puntual de vells coneguts com Willie Nelson, Lukas Nelson, Promise Of The Real o Aaron Neville. L'eternitat d'un mite.

50 anys d'"In the Right Place"

Vaig entrar a l'univers de Dr. John de la mà de la peça que obre i titula aquest disc, i ja no n'he pogut sortir mai més. "Right Place, Wrong Time", una greixosa rodanxa del més genuí funk amb accent de Nova Orleans. I amb tota probabilitat la composició més reconeguda de l'alter ego de Mac Rebennack amb permís de "Such a Night", aquell simpàtic rhythm & blues amb vocació d'estàndard, inclòs al mateix àlbum. No és casual, parlant de "Right Place, Wrong Time", que l'hagin arribat a versionar James Booker, Jon Spencer i els Screamin' Cheetah Wheelies, entre d'altres –sempre amb resultats molt més que satisfactoris, sobretot en el cas de Booker, però sense igualar mai l'original-.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"In the Right Place" (1973), el sisè àlbum de Dr. John i una de les seves obres més capitals. El successor de "Dr. John's Gumbo" (1972), i un plàstic on Rebennack aparcava momentàniament les versions de clàssics de la Crescent City per tornar-se a centrar en el material propi, si bé fent concessions a títols com "Life", original del seu bon amic Allen Toussaint, productor d'una obra –també hi tocava el piano i diversos instruments de percussió- gravada amb The Meters com a banda d'acompanyament. Hi destaquen a més els paisatges pantanosos de "Same Old Same Old" o el gòspel pagà d'"I Been Hoodood". La caràtula psicodèlica també és una autèntica delícia.

50 anys de "Dr. John's Gumbo"

Una sucosa selecció de clàssics de la música de Nova Orleans, interpretats amb tota la passió i l'ofici del món per un dels grans exponents del rhythm & blues i el rock'n'roll a la Crescent City. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Dr. John's Gumbo" (1972), el cinquè àlbum d'estudi de l'alter ego de Mac Rebennack. També un dels grans tributs –i en va arribar a fer uns quants- de Dr. John a la ciutat que no tan sols l'havia vist néixer sinó també créixer i fer-se gran en tots els sentits.

D'"Iko Iko", el clàssic de James "Sugar Boy" Crawford que havia conquerit les ones radiofòniques de la mà de les Dixie Cups, al "Tipitina" de Professor Longhair, passant pel "Let the Good Times Roll" d'Earl King, un medley amb peces de Huey "Piano" Smith o la murder ballad "Stack-a-Lee", peça tradicional popularitzada al seu dia per Lloyd Price. Amenitza el conjunt una composició original del mateix Rebennack, la notable "Somebody Changed the Lock". Un dels grans àlbums de Dr. John, i una bona porta d'entrada al llegat sonor d'una de les ciutats més musicals del món.

Dr. John (1941-2019)

DR. JOHN

(1941-2019)

El primer cop que vaig veure Dr. John en directe va ser l'estiu de 2004 en un festival de blues al Palau Sant Jordi on B.B. King era cap de cartell. Aleshores estava familiaritzat amb la seva música, però no pas amb la seva posada en escena. Em va impactar la simbologia vudú, la calavera que hi havia situada a un costat del piano i sobretot aquella presència que semblava destil·lar alguna mena de misteri ancestral.

L'alter ego de Mac Rebennack va esdevenir un dels grans esglaons evolutius del so de Nova Orleans -i per extensió de la tradició musical nord-americana-, tal i com ho havien estat abans Fats Domino, Professor Longhair o Allen Toussaint. Vaig tenir ocasió de veure'l en directe en una segona ocasió, ara fa exactament cinc anys en el marc del Primavera Sound 2014, visiblement afectat pel pas dels anys però amb tot el misteri encara intacte.

Se n'ha anat un dels més grans. En pau descansi.