Fortune Teller

La setmana passada, caminant pel barri de la Missió de San Francisco, una pitonissa em va convidar a visitar el seu consultori tot assegurant-me que per 30 dòlars podia fer que la meva exparella tornés amb mi en només tres dies (no va especificar a quina d'elles es referia).

Jo li vaig respondre que estava disposat a pagar-li el doble, a peu de carrer i en efectiu, si em garantia que la mantindria ben lluny de mi per sempre més (tampoc em van caler especificacions). La nostra conversa es va acabar aquí.

A la fotografia, una pitonissa endevina el futur per 25 cèntims de dòlar al Musée Mécanique, pintoresca col·lecció de velles màquines del milió i altres andròmines entranyables a Fisherman's Wharf.

"Went to the fortune teller

Had my fortune read

I didn't know what to tell her

I had a dizzy feeling in my head"

(Allen Toussaint)

50 anys d'"In the Right Place"

Vaig entrar a l'univers de Dr. John de la mà de la peça que obre i titula aquest disc, i ja no n'he pogut sortir mai més. "Right Place, Wrong Time", una greixosa rodanxa del més genuí funk amb accent de Nova Orleans. I amb tota probabilitat la composició més reconeguda de l'alter ego de Mac Rebennack amb permís de "Such a Night", aquell simpàtic rhythm & blues amb vocació d'estàndard, inclòs al mateix àlbum. No és casual, parlant de "Right Place, Wrong Time", que l'hagin arribat a versionar James Booker, Jon Spencer i els Screamin' Cheetah Wheelies, entre d'altres –sempre amb resultats molt més que satisfactoris, sobretot en el cas de Booker, però sense igualar mai l'original-.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"In the Right Place" (1973), el sisè àlbum de Dr. John i una de les seves obres més capitals. El successor de "Dr. John's Gumbo" (1972), i un plàstic on Rebennack aparcava momentàniament les versions de clàssics de la Crescent City per tornar-se a centrar en el material propi, si bé fent concessions a títols com "Life", original del seu bon amic Allen Toussaint, productor d'una obra –també hi tocava el piano i diversos instruments de percussió- gravada amb The Meters com a banda d'acompanyament. Hi destaquen a més els paisatges pantanosos de "Same Old Same Old" o el gòspel pagà d'"I Been Hoodood". La caràtula psicodèlica també és una autèntica delícia.

Huey "Piano" Smith (1934-2023)

HUEY "PIANO" SMITH
(1934-2023)

El so de Nova Orleans, aquella tradició que abraça diversos estils i gèneres, fil conductor de trajectòries que van de Louis Armstrong a Dr. John passant per Professor Longhair, Allen Toussaint, Fats Domino, Dave Bartholomew o Lloyd Price. Huey "Piano" Smith era un dels últims exponents del rhythm & blues amb l'accent més genuí de la Crescent City, també un dels últims supervivents de la generació que pràcticament va patentar el rock'n'roll durant la dècada dels 50.

Va treballar com a músic de sessió a Specialty Records, arribant a gravar amb Little Richard i el mateix Lloyd Price. Pas previ a la formació del seu propi combo, Huey "Piano" Smith and His Clowns, i al fitxatge per Ace Records, la disquera on va fer història amb senzills tan icònics –i versionats- com "Rockin' Pneumonia and the Boogie Woogie Flu" (1957) o "Don't You Just Know It" (1958). Ens ha deixat a l'edat de 89 anys i havent sobreviscut a tots els anteriorment citats.

Allen Toussaint (1938-2015)

ALLEN TOUSSAINT

(1938-2015)

Qualificar Allen Toussaint com un dels pilars del so de New Orleans equival a quedar-se curt. En va ser un dels principals arquitectes i modernitzadors, un dels grans impulsors de la ciutat en un moment en què gèneres com el soul, el r&b, el rock'n'roll i posteriorment el funk guanyaven terreny al jazz i esdevenien realitats incontestables. Una mena de pont entre les generacions de Dave Bartholomew, Professor Longhair i Huey "Piano" Smith, i totes les que van de Dr. John a Trombone Shorty. Ja fos com a intèrpret o com a compositor -part del seu repertori es va fer popular a mans d'altres artistes-, la seva obra esdevindria part essencial del cànon musical nord-americà, destacant títols com "Fortune Teller", "Working in the Coal Mine" o "Ride Your Pony". Jo vaig tenir ocasió de veure'l en directe una sola vegada, el 28 de juliol de 2007 als Jardins de Cap Roig (Calella de Palafrugell) i compartint escenari amb Elvis Costello -amb qui havia enregistrat un any abans aquell magistral "The River in Reverse" (2006)-. L'experiència va resultar sublim. Acabo de llegir que Toussaint va morir a causa d'un atac de cor ahir a la matinada a Madrid, on havia actuat poques hores abans. Tenia 77 anys i, no cal dir-ho, ni s'havia arribat a plantejar la possibilitat de retirar-se. Una metàfora, aquesta mort a la carretera, de com un ofici i una passió poden arribar a definir una vida. En pau descansi.