NEIL YOUNG + PROMISE OF THE REAL
+ GARY CLARK JR.
Poble Espanyol, Barcelona
20 de juny de 2016
No deixa de resultar curiós que el disc en directe que
Neil Young i
Promise Of The Real acaben de treure del forn, un
"Earth" (2016) farcit de connotacions ecològiques i mediambientals, tingui la mateixa denominació que
Earth, els ambaixadors per excel·lència del post-rock més abrasiu i rocallós. Perquè la rendició oferta la nit passada de
"Cortez the Killer", primer i únic bis de la vetllada, va fregar sobretot en els seus batecs finals la densitat estructural i la distorsió en fase terminal que sempre han caracteritzat la banda de
Dylan Carlson. Que discursos com el d'Earth no es podrien entendre sense la influència de Young, és tan cert com que el canadenc mai s'ha conformat amb ser punt de referència per a incomptables gèneres, artistes i generacions, sinó que se'n retroalimenta per a acabar assolint i en molts casos fins i tot avançant per l'esquerra els seus alumnes més avantatjats.
Això últim ho saben prou bé
Pearl Jam, però també uns Promise Of The Real amb qui Young ha consumat una unió ja indivisible. Un trident de guitarres, el que formen el canadenc i els germans
Lukas i
Micah Nelson -tots dos fills del llegendari
Willie-, que es va manifestar aclaparador en cada descàrrega de força en expansió, en cada jam de dimensions còsmiques, en cada atac frontal a tres bandes. Els Nelson han trobat en Young un catalitzador, una ànima bessona amb dècades d'experiència acumulada que els ha ajudat a treure el millor que porten dins; i ell ha trobat en Promise Of The Real el millor complement possible per a la seva vessant més visceral. Si l'aparell elèctric que va mantenir-se a l'alça durant tota la segona part de l'actuació no va eclipsar els propis
Crazy Horse, com a mínim no es va quedar gens curta. Qui ho havia de dir tan sols una hora abans, quan el canadenc enfilava tot sol la recta inicial del concert tot alternant el piano, la guitarra i fins i tot un harmònium en fràgils lectures d'
"After the Gold Rush",
"Heart of Gold",
"The Needle and The Damage Done" o
"Mother Earth".
Concert històric
Un cop culminada aquesta última peça tres actors disfressats de fumigadors van simular que ruixaven l'escenari mentre, ara sí, Promise Of The Real prenien posicions i l'engranatge sencer començava a bellugar-se al ritme d'
"Out on the Weekend",
"From Hank to Hendrix" o una dinàmica
"Unknown Legend".
"Alabama" va certificar el segell elèctric que acabaria definint el conjunt del passi, i una
"Words (Between the Lines of Age)" en clau èpica i expansiva va obrir la porta a tot allò que vindria després, de
"Love to Burn" a
"Mansion on the Hill" i de
"Revolution Blues" a una massiva
"Rockin' in the Free World" que acomiadaria per la porta gran la branca central del repertori davant un respectable extasiat. Tot seguit,
"Cortez the Killer" segellava definitivament un passi per a emmarcar.
Sense cap necessitat de proferir hipèrboles, el concert d'ahir ja es pot considerar històric. I no pas perquè Young sigui una de les llegendes del rock més cares de veure als nostres escenaris -tres visites en mig segle de trajectòria-, sinó per aquesta enèsima joventut que tot just acaba d'estrenar als seus 70 anys. Quan molts dels seus contemporanis pateixen sense remei el mal de l'autocomplaença, Young segueix injectant vida a un cançoner que cada nit cobra vida pròpia tot construint-se sobre la marxa, servint-se de la química escènica per a renovar-se diàriament damunt les taules i fent de cada interpretació un moment literalment únic i irrepetible. Assistir a una actuació del canadenc equival a presenciar en directe i viure al moment les gestes més èpiques del Dream Team. Amb una diferència, és clar, i és que Young sempre guanya.
Escalfant motors
Abans havia escalfat l'ambient el texà
Gary Clark Jr. Tota una revelació del blues en la seva vessant més crua, va fer gala d'una tècnica extraordinària a les sis cordes sense caure en el virtuosisme insuls ni en l'exhibicionisme gratuït. Acompanyat d'una banda solvent, alternant el format cançó amb amplis desenvolupaments instrumentals i conjurant esperits com els de
Hendrix o
Jeff Beck, Clark va debutar als escenaris barcelonins amb un passi tan estrident com sobri: va estalviar-se les paraules -ni tan sols es va presentar ell mateix- i va deixar que parlés el repertori. Sàvia decisió quan un disposa d'arguments tan sòlids com la inicial
"Bright Lights" -un dels grans artefactes en clau blues-rock publicats durant la present dècada- o aquell petit final de festa que va esdevenir
"Don't Owe You a Thang". Desconegut pel gran públic però apreciat en cercles especialitzats i cotitzant a l'alça al món anglosaxó, el de Clark és un nom de cita obligada si es parla del blues contemporani. Tant de bo torni aviat com a cap de cartell i, si és possible, en una sala de dimensions mitjanes.
