L'eternitat d'un mite

Mac Rebennack aka Dr. John (1941-2019).

Explicava dies enrere que la litúrgia de la Setmana Santa em convida a submergir-me en el misteri ancestral del Sud dels Estats Units, i a fer-ho a través de la seva música. També durant el diumenge de Pasqua o diumenge de Resurrecció, una data que tant des d'un punt de vista religiós com profà obre la porta a reflexionar sobre conceptes com l'eternitat o la vida després de la mort. És etern, sens dubte, el gran Dr. John, exponent de la música del Sud –i més concretament de Nova Orleans- que traspassava ara fa gairebé quatre anys, deixant un d'aquells llegats que perduraran sempre.

La tardor passada va veure la llum el seu primer àlbum pòstum, un "Things Happen that Way" (2022) que recull les que suposadament van ser les seves últimes sessions de gravació. Retorn d'entre els morts amb una obra que és tota una prova de vida. Deu pistes que revisen clàssics d'autoria pròpia com "I Walk on Guilded Splinters" però entre les quals també destaquen sorprenents lectures de títols aliens com "End of the Line" (Traveling Wilburys) o la tradicional "Gimme that Old Time Religion" –molt oportuna en un dia com avui, val a dir-, amb participació puntual de vells coneguts com Willie Nelson, Lukas Nelson, Promise Of The Real o Aaron Neville. L'eternitat d'un mite.

Recordant Tom Petty

Masclans amb Aurelio Morata (al centre).

HOMENATGE A TOM PETTY

La 2 d'Apolo, Barcelona

7 de març de 2018

El dels músics és un cas digne d'admirar. Ens trobem davant d'un dels col·lectius que més precarietat estructural pateixen en termes laborals i professionals. Però al mateix temps són majoria els compositors i intèrprets que, malgrat aquestes circumstàncies, no dubten un sol segon a cedir la seva feina i el seu talent de forma totalment desinteressada en nom d'una causa que els sembli justa. Ahir a la nit van ser més d'una quinzena les bandes i solistes que es van enfilar a l'escenari de la sala 2 d'Apolo amb motiu de l'homenatge a Tom Petty concebut per la gent de Producciones Acaraperro amb un doble objectiu. D'entrada, recordar el rocker de Florida quan encara no fa ni mig any que ens va deixar. De l'altra, destinar tota la recaptació a Fundesplai, una entitat dedicada des de fa més de vint anys a donar suport a infants i joves en risc d'exclusió.

Menció a part es mereixen els components de Masclans, el combo barceloní que va obrir la nit interpretant pel seu compte un parell de temes de Petty i a continuació va exercir com a banda base durant gairebé dues hores. La qual cosa vol dir que prèviament havien dedicat molt més temps encara a aprendre's i preparar un repertori que van executar amb notable solvència -"Al darrere del que estem escoltant hi ha molta feina de la qual no som conscients", em comentava amb tota la raó del món un conegut amb qui vaig coincidir a peu d'escenari-. Entre els convidats, noms consolidats i veus emergents de l'escena autòctona que van anar de Jofre Bardagí a Ricky Gil, de Joana Serrat a Augie Burr, d'Aurelio Morata a Marta Delmont, i de Carlos Cros a Sergio Martos. Cadascú aportant el seu segell personal a l'obra de Petty en una vetllada emotiva però festiva a la vegada. I per acabar-ho d'arrodonir, bona part dels protagonistes es van acomiadar del respectable interpretant junts "Handle with Care" dels Traveling Wilburys.

Augie Burr (a l'esquerra) amb Esteve Masclans.

Ricky Gil (al centre) amb Masclans.

Joana Serrat. 

Homenatge de Dylan a Tom Petty

Emotiu homenatge, el que Bob Dylan va fer a Tom Petty en una actuació recent a Colorado. El de Minnesota podria haver escollit qualsevol de les peces que van enregistrar plegats als Traveling Wilburys, però va optar per un dels grans èxits que el de Florida havia signat amb el seu nom. Un "Learning to Fly" que Dylan va portar al seu terreny però a la vegada va interpretar d'una manera molt més reconeixible que molts dels seus propis clàssics. Ho recull Rolling Stone a la seva edició digital.

T'agraden els Traveling Wilburys?

Dylan, Lynne, Petty, Harrison i Orbison: Traveling Wilburys.

És curiós com uns vénen i altres se'n van. No fa pas tants anys estava mal vist en certs ambients reconèixer que t'agradaven els Traveling Wilburys. En canvi, no han estat pocs els que durant els dies posteriors a la mort de Tom Petty han compartit als seus perfils socials música del que molts consideren com el paradigma dels supergrups. Sigui com sigui, i acceptant que a la discografia dels Wilburys no hi figuren ni de bon tros les obres més destacables que van arribar a enregistrar els seus components, a mi sempre m'han agradat molt peces com "End of the Line", "Dirty World" o, és clar, "Handle with Care".

15 anys sense George Harrison

Recordo perfectament aquell matí. Veure com un programa matinal de la televisió pública catalana emetia un videoclip dels Traveling Wilburys per tot seguit passar a mostrar imatges d'arxiu dels Beatles. Abans que entrés la veu en off vaig suposar que alguna cosa no anava bé, i pocs segons després la citada veu anunciava la mort de George Harrison. Una dècada i mitja ha passat des d'aleshores. Quinze anys sense l'autor de "Something", "Taxman" i "Here Comes the Sun". De "My Sweet Lord", "What Is Life" i "Blow Away". Quinze anys sense l'home a qui John Lennon va fer cantar "Do You Want to Know a Secret". Que cap d'elles deixi de sonar.