Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Nina Simone. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Nina Simone. Mostrar tots els missatges
dimarts, 25 de febrer del 2025
Roberta Flack (1937-2025)
Tenia Roberta Flack alguna cosa que em recordava a Nina Simone. Totes dues eren cantants i pianistes afroamericanes. Totes dues eren nascudes a Carolina del Nord. Totes dues tenien un peu en un món acadèmic que encara les mirava malament pel color de la seva pell, i l'altre en aquells clubs nocturns als quals posarien banda sonora amb les seves respectives obres. Totes dues estaven dotades amb talents descomunals. Totes dues tenien una sensibilitat fora de sèrie. I totes dues estaven fortament compromeses amb diverses causes nobles.
A Roberta Flack la vaig descobrir a través de "Killing Me Softly with His Song", lectura amb caràcter definitiu d'un original de Charles Fox, Norman Gimbel i Lori Lieberman –aquesta última havia estat la primera a gravar-lo-. Corria l'any 1973 quan la va publicar, primer com a senzill i després en un àlbum de títol homònim –a la cara b del single hi va posar una preciosa lectura en primera persona del "Just Like a Woman" de Bob Dylan, no inclosa a l'àlbum-. Ha mort la veu que va immortalitzar una de les cançons més tristes que mai s'han cantat, donant nom a tot allò que pot arribar a remoure la música a qui la sent a fons.
diumenge, 1 d’octubre del 2023
El soul vallesà de Laura Garriga
30 de setembre de 2023
Exponent d'una nova escena pop al Vallès Oriental –la que han conformat durant els darrers anys bandes com Bucòlic, Sabana o Lola and The Rhinos-, Laura Garriga debutava recentment amb "Parla'm de tu" (2023), un ep de cinc cançons en català que basculen entre el soul de tota la vida i el rock d'acabats orgànics. La nit passada el va presentar al Teatre El Patronat de la seva població, la Garriga, davant d'un públic tan nombrós com entregat.
La cantant jugava a casa. I ho va saber aprofitar amb una hora de repertori que va alternar composicions originals –la corpulència funk de "La meva", els ressons introspectius de "Parla'm de tu", el rock'n'roll anyenc de "No", el country rock de la climàtica "Abans que tot es trenqui"- amb cites a tòtems com Aretha Franklin –"(You Make Me Feel Like) A Natural Woman"-, sempre reforçada per una banda de vuit músics amb trajectòries tan contrastades com les de Pere Miró (saxo), Pep Tarradas (trompeta) o Alba Pujals (trombó).
dimarts, 25 de juliol del 2023
El folk segons Rufus Wainwright
Teatre Grec, Barcelona
24 de juliol de 2023
El Gran Diccionari de la Llengua Catalana defineix el folk com un tipus de cançó o de música inspirat en la cançó tradicional nord-americana. Una definició que sens dubte encaixa amb aquell significat que l'imaginari popular català –i per extensió europeu- sol atorgar al concepte en qüestió, però que podria trontollar si l'haguéssim d'explicar justament a un nord-americà. Rufus Wainwright, nord-americà de naixement i canadenc d'adopció, va un pas més enllà i assenyala com a folk tota expressió musical d'arrel tradicional, ja vingui dels Estats Units o dels Alps austríacs.
La nit passada va aterrar a l'escenari del Teatre Grec barceloní amb una banda d'excepció –a destacar la presència del baixista i director musical Alan Hampton (Andrew Bird), de la violinista i cantant Petra Haden (that dog, The Haden Triplets, The Decemberists, Tito & Tarantula) i de la seva germana, la cantant i guitarrista Lucy Wainwright Roche; ell va alternar la guitarra amb el piano- i presentant el seu darrer àlbum. Un "Folkocracy" (2023) pràcticament acabat de sortir del forn, que va esdevenir l'espina dorsal del repertori i on Wainwright passa revista a tota una sèrie de cançons tradicionals i clàssics de la música del segle passat que es poden aixoplugar sota el paraigua del folk.
Amb ànim divulgatiu –va explicar la història de gairebé totes les peces que va interpretar- però sense cap intenció d'impartir lliçons magistrals, el canadenc es va capbussar en la tradició nord-americana –una crepuscular "Hush Little Baby", la preciosa "Shenandoah", un "Cotton Eyed Joe" fet a la manera de Nina Simone i cantat a duet amb la seva germana- però també en la de països com Alemanya o Itàlia, tancant el repertori amb una estripada lectura de la cançó popular escocesa "Wild Mountain Thyme". Tampoc es va oblidar de reconeguts folkloristes com Peggy Seeger i Ewan MacColl, dels quals va citar "Heading for Home" i "Alone", respectivament.
En el capítol més socialment compromès, va saludar el moviment sobiranista de Hawaii amb "Kaulana Nā Pua", peça composta el 1893 per Eleanor Kekoaohiwaikalani que es podria considerar com un dels primers cants contra l'imperialisme de Washington. Va seguir passant revista a la cara més qüestionable dels Estats Units amb una deconstrucció orgànica de "Going to a Town", un dels pocs originals que van caure al repertori. I va rebaixar tensions amb una selecció de clàssics del folk rock com "Harvest", de Neil Young, o "Twelve-Thirty (Young Girls Are Coming to the Canyon)", de The Mamas & The Papas. Es va referir a aquesta última com una cançó de rock'n'roll. I va reconèixer literalment que avui el rock'n'roll és una forma més de música folk.
Un dels moments més frescos i alhora sorprenents de la nit va ser una desenfadada lectura d"Islands in the Stream", composició dels Bee Gees que Kenny Rogers i Dolly Parton havien portat fins al capdamunt de les llistes d'èxits de mig planeta el 1983 –sí, Wainwright també la considera com una cançó folk, i fa bé d'explicar-ho-. Arribat aquest punt, es va marcar un duet vocal d'impacte amb Petra Haden –es podria dir que tots dos van jugar, en el millor sentit, a ser Rogers i Parton-. Un format que va reeditar en tanda de bisos amb una serena aproximació a "Ring Them Bells", un dels primers grans encerts de maduresa de Bob Dylan. La comunió escènica de dues il·lustres nissagues musicals, val a dir –els Wainwright i els Haden, gairebé res-.
NOSTÀLGIA
No és casualitat que Wainwright cités a Dylan. Com el de Duluth, i salvant totes les distàncies que calgui, el canadenc sembla disposat a preservar tota una forma de fer i d'entendre la música que, més enllà del cànon, cada vegada xoca més frontalment amb les dinàmiques d'un món tan immediat com caduc. En aquest sentit, val la pena destacar una composició pròpia i recent, "Old Song", que ara per ara no ha emmarcat en cap disc –ni té previst fer-ho- però ja porta una bona temporada interpretant en directe –l'havíem pogut escoltar el mes d'abril passat a l'Auditori de Girona, i ahir va tornar a sonar al Grec-.
"Old Song" és una peça malencònica per a piano i veu –la va interpretar tot sol a l'escenari- que remet als grans clàssics de la música pop nord-americana del segle XX –entenent aquesta categoria com una hipotètica línia imaginària que enllaci el Tin Pan Alley amb Burt Bacharach i Broadway amb Laurel Canyon-, i on Wainwright expressa justament una certa nostàlgia per un món que s'ha esvaït –sí, el del segle passat-. Un món que no era fàcil ni perfecte –ho sap prou bé qui porta tota la vida abanderant la causa del col·lectiu LGTBI-, però on tot solia tenir més sentit que en aquests temps líquids que ens ha tocat viure.
En un moment en què els gurús de la novetat per la novetat solen assenyalar la nostàlgia com el gran càncer de la societat occidental, equiparant tal emoció amb els postulats retrògrads de la dreta més extrema, rància i reaccionària, és bo que algú com Rufus Wainwright –que es troba clarament a l'altre costat de la balança dels Trumps i companyia- ens vingui a dir que el record de temps passats no és cap pecat, que la nostàlgia és un sentiment tan humà com qualsevol altre. I que és possible celebrar i honrar el propi passat sense deixar de tocar de peus a terra ni vendre sopars de duro a electorats àvids de solucions ràpides per a qüestions complexes.
dissabte, 7 de maig del 2022
Una dècada i mitja de blues gran reserva
Centre Cultural, Vilanova del Vallès
6 de maig de 2022
Una dècada i mitja als escenaris no es celebra cada dia, menys encara en uns temps en què el simple fet de sortir de gira pot esdevenir una aventura en més d'un sentit. Els barcelonins A Contra Blues estan de gira celebrant 15 anys de carrera que des d'ahir mateix ja en són 16. Un aniversari, el del seu primer concert –el 6 de maig de 2006 a l'antiga sala Monasterio de Barcelona-, que van commemorar al Centre Cultural de Vilanova del Vallès amb un repàs generós a la seva producció més recent, la de "Heart and Guts" (2017) i "Jab" (2019).
Amb el nucli fundacional del combo en primer terme –Jonathan Herrero (veu), Héctor Martín i Alberto Noel (guitarres)-, van desplegar tot un repertori que es nodreix de l'ampli ventall de possibilitats del blues elèctric i els seus derivats, des dels paisatges més pantanosos del Sud a les formes més primitives del rock'n'roll. Del rock corpulent de "Maybe Tomorrow" al frenètic rockabilly d'"I'm Leaving Town", passant per les dinàmiques de garatge de "Less Leather / More Rock'n'Roll", el southern rock d'"A Crumb of Kindness" o el simpàtic però potent homenatge a Bo Diddley de "Hey Bo!".
Van sortir de la zona de confort tot citant a Triana amb una expansiva lectura d'"En el lago", amenitzada amb un estratosfèric solo de guitarra de Martín. Van transformar el "Sinnerman" de Nina Simone en un pantanós exercici punkabilly d'estètica Southern Gothic. I es van acomiadar amb una potentíssima "Fail and Grin" on van invocar els esperits de ZZ Top i dels Dee Purple més accelerats. No és fàcil dedicar-se a la música en un món que ha girat l'esquena a l'art, tal com va recordar el mateix Herrero durant el concert. A Contra Blues se n'han sortit durant 16 anys. Tant de bo en siguin molts més.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)



