Roberta Flack (1937-2025)

Tenia Roberta Flack alguna cosa que em recordava a Nina Simone. Totes dues eren cantants i pianistes afroamericanes. Totes dues eren nascudes a Carolina del Nord. Totes dues tenien un peu en un món acadèmic que encara les mirava malament pel color de la seva pell, i l'altre en aquells clubs nocturns als quals posarien banda sonora amb les seves respectives obres. Totes dues estaven dotades amb talents descomunals. Totes dues tenien una sensibilitat fora de sèrie. I totes dues estaven fortament compromeses amb diverses causes nobles. 

A Roberta Flack la vaig descobrir a través de "Killing Me Softly with His Song", lectura amb caràcter definitiu d'un original de Charles Fox, Norman Gimbel i Lori Lieberman –aquesta última havia estat la primera a gravar-lo-. Corria l'any 1973 quan la va publicar, primer com a senzill i després en un àlbum de títol homònim –a la cara b del single hi va posar una preciosa lectura en primera persona del "Just Like a Woman" de Bob Dylan, no inclosa a l'àlbum-. Ha mort la veu que va immortalitzar una de les cançons més tristes que mai s'han cantat, donant nom a tot allò que pot arribar a remoure la música a qui la sent a fons.

Mig segle de "Killing Me Softly"

Sentir com el dolor propi ressona dins del rascat de les cordes d'una guitarra aliena. O com la pròpia vida desfila pels versos que canta una altra persona. L'acte poètic i metafòric de morir suaument a través d'una cançó que remet exactament al buit existencial d'un mateix. D'això tracta "Killing Me Softly with His Song", estàndard del jazz i del soul compost per Charles Fox, Norman Gimbel i Lori Lieberman, publicat originalment per aquesta última el 1972 i popularitzat al cap d'un any per Roberta Flack.

La peça en qüestió també va titular el que probablement sigui el disc més reconegut de Flack. "Killing Me Softly" (1973), tot un tractat de jazz nocturn i soul elegant, precursor de corrents com el quiet storm, que es complementava amb originals de Janis Ian –"Jesse"-, Ralph MacDonald –"No Tears (In the End)"- o Leonard Cohen –una crepuscular adaptació de "Suzanne"-. Produït per Joel Dorn i gravat amb pesos pesants com Eric Gale (guitarra) Pee Wee Ellis (instruments de vent) o el mateix MacDonald (percussions). Publicat avui fa 50 anys.

50 anys de l'últim concert de Lennon

John Lennon al Madison Square Garden, el 30 d'agost de 1972.

Es commemoren avui 50 anys de l'últim concert que va oferir John Lennon –també un dels pocs que va arribar a fer al marge dels Beatles-. Va ser el 30 d'agost de 1972 al Madison Square Garden de Nova York, en el marc d'una gala benèfica per la Willowbrook State School, una institució d'Staten Island que tenia cura d'infants amb diversitat funcional –a la gala també hi van tocar Stevie Wonder i Roberta Flack, entre d'altres-. Lennon va actuar acompanyat per Yoko Ono i la que aleshores era la seva banda de suport a l'estudi de gravació, Elephant's Memory, oportunament augmentada amb Jim Keltner a la segona (o primera) bateria.

Va fer dos passis, un a la tarda i un altre al vespre, tots dos d'una hora de durada, amb un repertori que va alternar peces de l'aleshores recent "Some Time in New York City" (1972) amb cites al fons d'armari –"It's So Hard", "Instant Karma", "Imagine", "Cold Turkey"-, una única concessió al catàleg dels Beatles –"Come Together"-, i una versió del "Hound Dog" de Big Mama Thornton –inspirada en la lectura d'Elvis Presley- que Yoko Ono es va encarregar de destrossar –ja poden imaginar-se vostès com-. L'enregistrament del primer passi es va editar de forma oficial el 1986 a l'àlbum i el vídeo en directe "Live in New York City" –el disc va obviar les cançons cantades per Ono i va eliminar de la mescla la seva intervenció a "Hound Dog", el vídeo ho va mantenir-.

"Live in New York City" està inexplicablement descatalogat a data d'avui. El disc no cal que el busquin en plataformes com Spotify, perquè no hi és –no, no tot en aquesta vida s'ha de trobar a l'abast d'un clic-. El vídeo, a hores d'ara, el poden visionar a Youtube. Després d'aquells dos passis, Lennon no va tornar-se a enfilar a un escenari fins al 28 de novembre de 1974, quan va sortir a tocar tres cançons durant un concert d'Elton John al mateix Madison Square Garden –en base a la famosa juguesca que l'exBeatle havia fet amb el pianista-. Aquell sí, va ser l'últim cop que l'autor d'"Imagine" (1971) es va deixar veure (i escoltar) al damunt d'un escenari.