Peter Solley (1948-2023)

PETER SOLLEY
(1948-2023)

Ha mort el britànic Peter Solley, teclista entre d'altres de Procol Harum –va gravar "Something Magic" (1977)- i dels primers Whitesnake –només va arribar a enregistrar "Snakebite" (1978), l'ep de debut del grup-. També va gravar amb Eric Clapton i Al Stewart, i va produir àlbums de Motörhead –"1916" (1991) i "March or Die" (1992)-, Peter Frampton, The Romantics, Ted Nugent o Wreckless Eric. A més, va arranjar cançons per The Jam.

Callar i apujar el volum

Mentre mig món sembla encantat de compartir amb l'altre mig la relació dels seus artistes més escoltats a Spotify, d'altres seguim preferint el so i el tacte dels vinils que trobem en disqueries i mercats de segona mà com el que es va instal·lar el cap de setmana passat al centre de Granollers. En vaig marxar ben servit i amb una selecció a prova d'algoritmes. A sota de José Feliciano, Ted Nugent, Xavier Cugat i Emmylou Harris hi ha Los Relámpagos, Bill Haley & His Comets, els Rolling Stones i un recopilatori de la Nova Cançó, entre d'altres. I sí, a mi Ted Nugent em cau tan malament com a la majoria de vostès. Però davant d'obres com "Double Live Gonzo!" (1978) només puc callar i apujar el volum.

Ted Nugent - "Detroit Muscle" (2022)

Pot arribar a ser certament difícil parlar de Ted Nugent a aquestes alçades. Sobretot si allò de què es vol parlar és de música. Ja pot un insistir en les bondats d'àlbums com "Cat Scratch Fever" (1977) o l'essencial directe "Double Live Gonzo!" (1978), que en un moment o altre sempre acabarà sortint el marc ideològic més que qüestionable que sol predicar el Motor City Madman en bona part de les seves manifestacions públiques. Com si una cosa anul·lés l'altra. Com si no fos possible –i molts cops necessari- separar l'obra de l'artista. Com si les seves sortides de to invalidessin treballs com els anteriorment citats.

"Detroit Muscle" (2022), el seu setzè àlbum d'estudi en solitari, no es troba ni molt menys a l'alçada de cap dels seus clàssics. Però segueix presentant a The Nuge en plena forma amb 73 anys a l'esquena. Onze rodanxes ben engreixades de hard rock amb accent de Michigan, on Uncle Ted trepitja amb ganes i mossega encara més fort. De la potentíssima peça titular al rock'n'roll desbocat de "Born in the Motor City", passant per aquest càntic d'estadi que bé podria haver estat "Come and Take It" en altres temps. Provocador com ell sol, tanca el plàstic amb una elèctrica lectura de l'himne nord-americà, que probablement acabaran aplaudint els mateixos que al seu dia van crucificar la de Jimi Hendrix.

John Drake (1947-2021)

JOHN DRAKE
(1947-2021)

El seu "Journey to the Center of the Mind" és un dels grans artefactes d'aquella primera era psicodèlica que al seu dia va venir a repassar i desenterrar la nissaga Nuggets. Un artefacte que probablement tindria un major predicament de no trobar-se entre els seus autors un dels personatges més polèmics de la història del rock. Els Amboy Dukes van ser una banda de garatge i de rock psicodèlic gairebé prototípica de la segona meitat de la dècada dels 60, però també un dels primers exponents d'allò que es va anomenar so Detroit. Musculatura rocallosa, aparell elèctric en tensió constant, i cançons que esdevenien autèntics atacs frontals des del primer minut.

Com a mostres la pròpia "Journey to the Center of the Mind" que titulava el seu segon àlbum, publicat el 1968, o aquella visceral lectura del "Baby, Please Don't Go", original de Big Joe Williams prèviament versionat per Them, amb què s'havien presentat en societat l'any anterior. A la guitarra hi havia el sempre solvent Ted Nugent, que aleshores encara es trobava lluny de les polèmiques que ha protagonitzat durant les passades dècades a causa d'uns posicionaments polítics més que qüestionables. I a la veu hi havia John Drake, que va deixar el grup després del citat segon disc i va mantenir un perfil més aviat discret en l'àmbit musical –tot i això, va actuar amb uns reunits Amboy Dukes quan aquests van ingressar al Rock and Roll Hall of Fame el 2008-. Ha mort a l'edat de 74 anys.

Ted Nugent en un forn de pa

Ted Nugent.

Ahir vaig anar a comprar el pa en un forn de tota la vida que em queda relativament a prop de casa. La meva sorpresa va ser entrar a l'establiment i adonar-me que al seu interior hi sonava Ted Nugent –i més concretament la seva celebrada versió del "Land of a Thousand Dances" de Chris Kenner que prèviament havien popularitzat Cannibal & The Headhunters i Wilson Pickett-. Que sí, que ja sé que el personatge cau malament i jo tampoc combrego amb les seves idees. Però què volen que els digui. El simple fet d'haver escoltat Ted Nugent a l'interior d'un forn de pa va fer que el d'ahir deixés de ser un dia qualsevol.

Nugent és un personatge incòmode fins al punt d'haver esdevingut el seu nom tabú en determinats entorns on la correcció política ja és un dogma en ella mateixa. Com si el seu discutible marc ideològic invalidés un catàleg on figuren títols com "Stranglehold", "Wang Dang Sweet Poontang" o "Cat Scratch Fever". Ho explicava molt bé fa cosa d'uns quatre anys Tom Morello, que es troba a l'altre extrem en termes de posicionament polític, en una entrevista on es declarava "bon amic" de Nugent i apuntava que tots dos comparteixen "l'amor pel rock'n'roll i el respecte pels artistes negres que el van crear", a més de ser ferms defensors de la llibertat d'expressió. Un apunt molt important, aquest últim.