50 anys de l'obertura del CBGB

L'entrada del CBGB. Nova York, març de 2006.

Avui fa 50 anys que el llegendari CBGB va obrir portes per primer cop al 315 del Bowery, a Nova York. Al seu escenari hi va acabar d'agafar forma aquella escena punk que havia començat a germinar al Max's Kansas City i al Mercer Arts Center. Rampa de llançament de Ramones, Television, Dictators, Patti Smith, Blondie, Talking Heads i tants altres, va esdevenir una de les meques mundials del rock'n'roll fins que va haver d'abaixar la persiana la tardor de 2006 davant la impossibilitat de pagar el lloguer.

Si durant la dècada dels 70 el CBGB havia representat com cap altre lloc l'essència més genuïna del Lower Manhattan –aleshores un entorn inhòspit i fins i tot perillós-, el seu final també va ser signe d'un temps en què els artistes se n'havien d'anar a viure a Brooklyn perquè no es podien permetre fer-ho a Manhattan. El seu local l'ocupa actualment una botiga de roba on es venen jaquetes de cuir amb logotips de bandes punk a 2.000 dòlars la peça. Això sí, el carrer és net com una patena. Signe del temps, també.

La fotografia és de març de 2006, pocs mesos abans de tancar la sala. Si no em falla la memòria, l'últim concert que hi vaig veure va ser un festival de música Oi! amb Red Alert com caps de cartell, aquell mateix mes de març. Érem quatre gats, i la meitat devíem ser turistes encantats de poder posar els peus al lloc on havia començat tot –i al seu lavabo, igualment mític-. No ho sabíem, però estàvem assistint al final de tota una era.

Seymour Stein (1942-2023)

SEYMOUR STEIN
(1942-2023)

Saben vostès què tenen en comú bandes i solistes com Ramones, Talking Heads, Madonna, Replacements o Pretenders? Doncs que les seves carreres discogràfiques, o bé van començar a Sire Records, o bé van alçar definitivament el vol des del moment en què van fitxar per la disquera que Seymour Stein havia fundat el 1966 juntament amb Richard Gottehrer –en un principi, per distribuir als Estats Units la música d'exponents de la contracultura britànica com Tomorrow o The Deviants; més tard van fitxar també als Flamin' Groovies, entre d'altres-. Després de jugar un paper clau en la difusió del punk i la New Wave entre finals dels 70 i principis dels 80 –es diu que aquesta última etiqueta la va mig inventar el mateix Stein com a alternativa al terme punk, que li semblava pejoratiu-, el segell va ser absorbit durant la dècada dels 90 per Warner Records, corporació de la qual Stein va arribar a ser vicepresident. Ha mort a l'edat de 80 anys.

Quatre dècades de "Talking Heads: 77"

El mateix dia en què Marc Bolan passava a millor vida veia la llum el primer àlbum de Talking Heads. El mateix dia en què se n'anava una de les poques icones del rock dels 70 que havien aconseguit anar de la mà amb el punk, es publicava el plàstic que avançava el punk per l'esquerra i plantava la llavor de tot el que vindria a continuació. "Talking Heads: 77" sol emmarcar-se als inicis de la New Wave i considerar-se com un precursor del que molt aviat s'anomenaria post-punk. Ens trobem per tant davant d'un debut que deixava enrere els postulats sonors i estètics del punk abans fins i tot de la publicació d'obres capitals d'aquest gènere com "Never Mind the Bollocks". Onze pistes que invocaven el calendari aleshores present -el 77 del títol- per a interpretar-lo en clau de futur. Guitarres angulars, ritmes hipnòtics i un vocalista histriònic, David Byrne, que tant podia donar veu a un assassí en sèrie com portar la filosofia a la pista de ball. El so de la baixa Manhattan en un moment en què aquesta no dictava tendències però les incubava. Avui fa 40 anys de la seva publicació.

Una cita de David Byrne

"Com més bona veu té un cantant, més costa de creure allò que diu". Cita de David Byrne.

De vegades escolto músics i grups catalans que canten en un anglès més perfecte que el de la reina d'Anglaterra. No diuen paraulotes, no cometen cap error gramatical i els seus accents no deixen lloc a cap marge d'error. Em passa amb ells el mateix que em passa amb les veus immaculades a les quals es refereix Byrne, o amb els que canten en un català o un castellà més propis del diccionari que dels seus respectius pobles, barris o ciutats. És possible que m'estiguin dient la veritat, tota la veritat i res més que la veritat, però no me'ls acabo de creure.

Jonathan Demme (1944-2017)

JONATHAN DEMME

(1944-2017)

Fa pocs dies em referia en aquest mateix blog a la versió de "Psycho Killer", la cançó de Talking Heads, que el propi David Byrne interpretava al documental "Stop Making Sense" (1984). Avui hem de lamentar la mort de qui va dirigir el citat documental i posteriorment va brindar al setè art obres com "The Silence of the Lambs" (1991) o "Philadelphia" (1993), Jonathan Demme. En pau descansi.

Craig Marsh - "Psycho Killer"

Craig Marsh reinterpreta un clàssic de Talking Heads a l'Exposa't.

Craig Marsh és un músic anglès establert al Baix Montseny. El seu repertori es nodreix principalment de versions, clàssics de gent com els Eagles, els Rolling Stones, The Lovin' Spoonful, Squeeze o Steve Miller Band. Jo el vaig descobrir el passat dissabte 22 d'abril, en el marc de la fira Exposa't celebrada a Sant Esteve de Palautordera, i em va sorprendre especialment la seva lectura en clau acústica del "Psycho Killer" de Talking Heads. Res a veure amb el minimalisme amb què el propi David Byrne havia reinventat la peça en qüestió a "Stop Making Sense" (1984): Marsh va injectar tota una dosi de vitalitat a la cançó sense renunciar al seu aire inquietant i introduint amb la guitarra un efectiu ritme de marcat accent jamaicà. Quan va tocar-ne els acords inicials em vaig pensar que es tractava del "Fidel Castro" dels Skatalites o el "Treasure Isle" de Don Drummond. Quan va començar a cantar allò d'"I can't seem to face up to the facts, I'm tense and nervous and I can't relax...", simplement vaig al·lucinar. D'això se'n diu fer una versió.