Homenatge a Uri Caballero

La gent bona sempre marxa abans d'hora. La mort de l'Uri Caballero, l'estiu passat, va suposar un cop duríssim per a tots aquells que l'havien conegut -que no eren pocs-, i va posar punt i final a una de les bandes més especials que han parit mai els soterranis barcelonins, Els Surfing Sirles. Aquest dissabte, 8 de març (20h.), l'Estraperlo Club del Ritme de Badalona (c/. Isidre Nonell, 9 - metro: Pompeu Fabra) acollirà un merescut homenatge a l'Uri. Hi actuaran els Sirles, sí, però també un bon grapat de grups tan imprescindibles com Budellam, Brighton 64, Macho, FP, The Bite o Les Fat Jones, entre moltíssims d'altres. Cartell de luxe, i tant, perquè l'ocasió s'ho val. I què collons, perquè l'Uri es mereix això i molt més.

Jaume Pla (Mazoni): "La premissa d'aquest disc era no haver de rascar guitarres"

Jaume Pla (Mazoni) - Foto Noemi Elias

Ja poden llegir a la web de Brubaker l'entrevista que un servidor ha realitzat aquesta setmana al gran Jaume Pla (Mazoni). Una conversa centrada en el seu darrer disc, tot un cop de timó titulat "Sacrifiqueu la princesa" (2014, Bankrobber). Un salt del rock a la música electrònica i un conjunt de cançons on els afers personals s'alternen amb l'inevitable comentari social. Poden llegir-ho aquí.

Holger Exner - "Happy Liars" (2014)

"Happy Liars" és un desenfadat curtmetratge sobre persones de diferents nacionalitats que conviuen en un pis de Barcelona. Tots ells tenen mentalitats i backgrounds diversos però un punt en comú: la tendència a autoenganyar-se. Ha dirigit el curt Holger Exner, que a la vegada encapçala un repartiment on també hi figuren Natalie Alexander, Lorea Uresberueta, Aniez del Mono i Philip Krauss. La banda sonora inclou dos temes signats per un servidor, "Dead Town" i "September". La qual cosa fa il·lusió, i tant. Poden visionar el curt aquí.

Anímic i Espaldamaceta a la NAUB1

El món tal i com el coneixíem s’esgota. Dies combulsos, temps de canvis i confusió en l’ambient. Artísticament, s’ha acabat l’escapisme. S’han acabat les exquisideses. S’ha acabat el folk. Ara toca electricitat. Toca nervi. Toca risc. Toquen sonoritats tan fosques i contundents com el context que les ha concebut. I amb aquestes, ESPALDAMACETA i ANÍMIC es despengen amb dues obres capitals, dues proclamacions inequívoques que res està perdut, "Baile Masái" i "Hannibal". Els presentaran en directe aquest divendres, 7 de març, a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert). Obertura de portes a les 21h. Inici de les actuacions a les 22h. Abans i després dels concerts punxarà un servidor.

http://www.naub1.cat

http://espaldamaceta.es/

http://animic.bandcamp.com/

www.brubaker.cat

Nels Cline: "El virtuosisme pot arribar a ser molt avorrit"

Tim Berne i Nels Cline a Granollers, 28 de febrer de 2014.

Divendres passat, Nels Cline va actuar al Festival de Jazz Granollers amb els irrepetibles BB&C. Aprofitant la seva estada a la capital vallesana, un servidor li va fer una entrevista que poden llegir des d'avui mateix a la web de Brubaker. Una conversa durant la qual va parlar dels seus múltiples projectes, d'estils i formes de tocar la guitarra i, sí, dels plans de futur de Wilco. Poden llegir-la en aquest enllaç.

El blues

NAMINA

NAUB1, Granollers

1 de març de 2014

El blues. Molt més que dotze compassos i una progressió de tres acords. El sentiment. El lament. La joia. L'afirmació. El relat d'un lloc i d'un moment. Sí, a priori la música de Namina dista molt del Delta del Mississippi, però les seves cançons estan farcides de blues. En va plena "Dirt", amb aquell tempo sobre el qual marxa lentament una desfilada d'acords menors. En va plena la cita a Maria Mercè Marçal amb què referma la seva condició humil i la seva vocació compromesa i combativa -"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel"-. I en va plena també la seva relectura de "Hurt", el tema de Nine Inch Nails que Johnny Cash es va fer seu.

Recursos. Namina en disposa per parar un tren. Escoltin com s'enfronta a "Hurt". On molts es queden petits quan ressona l'esperit de Cash, ella deixa constància de què significa fer una versió. Pauses i silencis que accentuen el dramatisme de la cançó. I la veu. Quin tros de veu. Tan pròxima com profunda, tan fràgil com poderosa, tan rica com generosa. Magnànima i serena. Però també camaleònica i entremaliada, com en aquells "Pah-pah-parah-parah-pah-pow!" amb què trenca el gel a "Boxes All Around". I la poesia. "Com plou" i aquells versos que es despleguen segurs sobre una melodia passada per aigua. L'aigua d'una tarda plujosa. Novament, els acords menors. Novament, el blues.

Virtuosos (en el millor dels sentits)

BB&C

24è Festival de Jazz, Casino de Granollers

28 de febrer de 2014

És un debat d'aquells que podrien durar hores i no arribar mai a cap conclusió. Un conegut meu em comentava mesos enrere que el jazz es troba des de fa dècades en un carreró sense sortida. Dels discursos renovadors d'un John Coltrane o un Miles Davis, m'argumentava, el gènere ha degenerat en buits exercicis d'estil que en el millor dels casos recreen amb encert temps passats. Si ens cenyim estrictament a l'àmbit de les etiquetes, potser el meu conegut tenia raó. Si ens cenyim en canvi a l'essència del jazz com a corrent musical permeable i en constant evolució, ens adonarem que els discursos renovadors segueixen existint, si bé ara els emmarquem també en àmbits com el post-rock, l'avantguarda o aquell calaix de sastre que és la música experimental. Per aquestes dues últimes aigües naveguen des de fa una pila d'anys els tres components de BB&C. Tim Berne (saxofon), Jim Black (bateria i sintetitzador) i Nels Cline (guitarra).

Tres innovadors nats, tres trajectòries tan extenses com eclèctiques -molts de vostès coneixeran Cline com a component de Wilco- i tres maneres totalment singulars d'aproximar-se als seus respectius instruments. Un trio, doncs, que és en realitat una cruïlla de camins sonors. Ja fa alguns anys que van enregistrar el que a data d'avui és el seu únic disc, "The Veil" (2011), però fins ara no havien realitzat cap gira. I aquesta, la primera, finalitzava ahir al Casino de Granollers, en el marc del 24è Festival de Jazz de la capital vallesana. Una hora d'improvisació ininterrompuda -al marge d'un contingut bis-. Una muntanya russa sònica que va enllaçar ritmes frenètics amb atmosferes post-psicodèliques, distorsions punyents amb excursions siderals i atonalitats amb efectes a priori impossibles. Dylan va dir una vegada que no trencava cap norma, perquè per a ell les normes no existien. Doncs bé, el mateix es pot dir de Berne, Black i Cline. Tres virtuosos en el millor dels sentits. Tres mestres que no fonamenten la seva tècnica en buits exercicis gimnàstics, sinó en la voluntat d'anar sempre més enllà. Tres noms que marquen la diferència.

Tim Berne.

Nels Cline.

Jim Black.