Presentació del Procés Constituent

Desenganyem-nos: la crisi no existeix i actualment vivim exactament de la mateixa manera que ho fèiem l'any 2005. Hi ha més aturats, se'ns retallen els drets i el nostre nivell de vida cau en picat, però vivim exactament de la mateixa manera que durant la mal anomenada època de vaques grasses. Perquè, no ens n'oblidem, el model econòmic i social que regeix les nostres vides segueix essent el mateix que aleshores. Vistes les conseqüències de tot plegat, queda clar que l'única sortida d'aquest forat no passa per cap recuperació econòmica ni per l'obertura de línies de crèdit que tornin a desencadenar espirals especulatives i bombolles de qualsevol mena. L'única solució és un canvi de model. Una transició cap a un sistema sostenible a nivell econòmic, social i mediambiental. No és una alternativa, sinó una necessitat per a poder garantir el nostre benestar i el de les generacions futures. Mesos enrere, Arcadi Oliveres i Teresa Forcades van impulsar amb aquest objectiu el PROCÉS CONSTITUENT, que es presentarà aquest diumenge, 13 d'octubre (11h.), a les Fonts de Montjuïc (plaça Puig i Cadafalch - Barcelona). Animo a tothom a assistir-hi, i a qui ho cregui convenient a adherir-se al Procés. Perquè queixar-se del país on vivim és molt fàcil, però millorar les coses depèn exclusivament de nosaltres.

http://www.procesconstituent.cat/

La perfecta excusa

The Beatles.

L'edició espanyola de Rolling Stone selecciona aquest mes de setembre les que, segons la seva redacció, són les cinquanta millors cançons dels Beatles. L'article no ofereix sorpreses -potser tampoc calia-, però sí que dóna lloc a un interessant apèndix a càrrec de tot un Diego A. Manrique. El veterà periodista cita sis punts en contra dels Beatles -irònicament, tots ells podrien esdevenir punts a favor amb una bona argumentació-. L'últim diu així: "Són la perfecta excusa per als amos de l'univers. La generació que va viure la beatlemania porta bastants anys manant. Tenen el poder polític, econòmic i cultural. Són presidents, ministres, directors generals, emprenedors de Silicon Valley, redactors en cap, allò que se t'acudeixi. I solen utilitzar l'esplendor dels Beatles com a punta de llança per a mitificar la dècada dels seixanta (la "seva"). En realitat, molts no van escoltar els Beatles: estaven massa ocupats politiquejant, essent els primers de la classe, aprenent a escalar posicions. Però ara treuen el comodí dels Beatles quan toca discutir com tractar la música, la cultura juvenil contemporània. En contra de les primeres impressions, no estimen els Beatles ni el pop: tan sols són excuses per a mantenir la seva hegemonia". En efecte, no només són els Beatles, sinó tota la mitologia relativa a la cultura pop dels anys seixanta, allò que conforma la perfecta excusa per a hippies acomodats i altres penques que representen tot allò de què el pop va ser antítesi durant aquella dècada. I m'atreviria a dir que el fenomen no és exclusiu dels seixanta. Penso ara mateix en tots els peixos grossos de sales de concerts, promotores, discogràfiques i premsa musical del nostre país -i de fora- que van entrar en escena en algun moment de l'onada expansiva del punk, que encara avui invoquen aquells valors a l'hora de justificar-se però que representen, en el seu dia a dia, tot allò que el punk volia destruir.

Recomanació: Dino Ratso al Tarambana

Canta sobre exparelles nazis, proclama als quatre vents que l'amor és literalment una puta merda i fa una crida a acabar amb tots els cantautors. Definitivament, DINO RATSO no opta a guanyar el Sona9, els premis Enderrock ni la presidència de la SGAE. Per això fa el que millor sap fer, passejar-se i enfrontar-se a escenaris i públics de tota mena amb un únic argument: les seves cançons. Irreverents tonades que faran les delícies de qualsevol seguidor de Tonino Carotone, La Banda Trapera del Río, Burning o, sobretot, el rock'n'roll bàsic del qual s'ha nodrit aquest antiheroi de la Barcelona post-olímpica. Aquest dijous, 10 d'octubre (22h.), el podran escoltar en directe a l'espai cultural i gastronòmic Tarambana de Cardedeu (c/. Bellsolar, cantonada c/. Barcelona). L'acompanyarà a la guitarra el sempre solvent Sergio Elsangre.

http://dinoratso.blogspot.com.es/

Prejudicis

Els Pets (foto: Ferran Sendra - El Periódico de Catalunya).

Artísticament, Els Pets van néixer al lloc i al moment equivocats. Comercialment no. Comercialment, van encaixar de ple al mal anomenat Rock Català. Un invent de despatx, i per tant més polític que cultural, que posava en un mateix sac tota producció de música moderna cantada en català, sense importar-ne en absolut el registre o el contingut, i encara menys la qualitat. I quan dic que els de Constantí van néixer artísticament al lloc i al moment equivocats és perquè, si bé el Rock Català els va impulsar a nivell de xifres, també va esdevenir una llosa que encara arrosseguen a dia d'avui. Per molt que hagin sabut evolucionar fins a una etapa de maduresa que els situa molt lluny d'entrebancs com "Tarragona m'esborrona". Per molt que hagin arribat a treballar amb tot un Brad Jones. Per molt que els hagi reivindicat gent com Joan Colomo, Mazoni, Maria Rodés, Senior i El Cor Brutal o Refree -tots ells presents al disc de tribut "Perversions" (2012)-. I per molt que tot un Raül Fernández (Refree) hagi produït el seu nou treball, "L'àrea petita" (2013).

Per entendre'ns, parlar dels Pets no és parlar de contemporanis del Rock Català que prefereixo no citar. Mentre la majoria d'aquells grups es limitaven a reciclar un rock de tall clàssic encaixat amb calçador i amb més de deu anys de retard, Lluís Gavaldà i companyia vivien al present. S'havien educat musicalment en corrents com la New Wave -escoltin "S'ha acabat" o un "Un dimecres qualsevol" i s'adonaran de què parlo-, citaven implícitament referents com Elvis Costello i picaven l'ullet a l'aleshores efervescent i prolífica escena mod autòctona. És clar que res de tot això importava a aquelles masses que no els seguien per motius artístics, sinó lingüístics o fins i tot polítics. Com tampoc els importaran tots els noms que el trio enumerava com a influències en una entrevista signada per Jordi Bianciotto i publicada el passat 3 d'octubre per El Periódico de Catalunya. Noms com els de Big Star, Planetas, Billy Bragg, Bowie o Black Sabbath, gairebé res. Ara bé, tan cecs són els que no veuen en Els Pets res que vagi més enllà del fet lingüístic, com aquells que no s'hi acosten o fins i tot els menyspreen, moguts per prejudicis igualment extramusicals.

"Hi ha un punt de valentia en el fet que un músic amb el seu currículum treballi amb un grup que té unes connotacions determinades", observava Gavaldà referint-se a la seva col·laboració amb Fernández, "segur que algun amic indie li deu haver dit 'Però què fas amb els Pets?'". "Tenim més números d'anar a actuar a l'Acampada Jove que al Primavera Sound", afegia el vocalista, "però a aquestes altures això ja no ens fa perdre el son". És el que té, suposo, viure en un país on les etiquetes, les tribus urbanes i els citats prejudicis encara pesen més que allò que realment hauria d'importar, la música. I així ens va. Si són vostès dels que escolten música independentment de com bufi el vent, de l'idioma en què sigui cantada o de si la coneixen cinc persones o cinc milions, si són vostès melòmans lliures de prejudicis, els convido a escoltar el nou dels Pets. Probablement els sorprendrà.

Els Pets no porten samarretes d'Els Amics de les Arts, sinó dels Beatles i Thin Lizzy.

Núvols que s'acosten

On s'acaba la calma i comença la tempesta.

Nosferatu mirant-nos de reüll?

Somriures i pell de gallina

OTIS MACE + THE MISSING LEECH

Tarambana, Cardedeu

5 d'octubre de 2013

Comparava dies enrere a Otis Mace amb gent com Elvis Costello o Billy Bragg -amb aquest darrer ha arribat a compartir escenari-. I ara mateix, hores després d'un concert-vermut que suposava el debut oficial del novazelandès als nostres escenaris, m'atreviria a dir que no té res a envejar-los. Cançons enormes, d'aquelles que et mouen les extremitats encara que estiguis assegut, d'aquelles que acabes cantant tot i no haver-les escoltat mai abans, d'aquelles que et posen la pell de gallina mentre esbosses un somriure. I el savoir faire de qui porta més de tres dècades a la carretera, jugant-se-la constantment però sense donar passes en fals. El repertori d'aquest migdia ha inclòs perles com "You're Wrong", "Zazz and the Monster" o la final "She Makes Me Feel Better than Townes Van Zandt". El d'aquesta tarda a Manresa, i els de la resta de concerts que oferirà a casa nostra durant els propers dies -consell d'amic: no es perdin aquesta gira-, experimentaran nombroses variacions. I és que el repertori de Mace és extens i, segons diuen, no li agrada gens repetir-se. Com tampoc li agrada a The Missing Leech, alter ego del manresà Maurici Ribera, que ha trencat el gel amb un vitamínic desplegament d'antifolk i punk acústic. Un dels moments definitius ha estat la interpretació d'un tema recent amb un títol impagable: "I Love My Record Label and so Should You". Doncs sí, jo també estimo el seu segell discogràfic, El Mamut Traçut. Entre d'altres coses, perquè ell mateix el va posar en marxa i això és tota una garantia de bon gust.

Otis Mace.

The Missing Leech.

Informes, conclusions i... l'EP de Pixies

La formació actual de Pixies.

Declaracions de Frank Black publicades aquest mes d'octubre per l'edició espanyola de Rolling Stone. "El nostre mànager ens va dir que ens mostraria l'informe que havia elaborat al llarg de l'any anterior sobre el negoci musical. Ens va ensenyar les seves xifres, les conclusions de les reunions que havia mantingut i ens va dir que primer havíem de treure un EP, no un àlbum. Vam respondre 'Té bona pinta, quan comencem a assajar?'". Fa poc més de dues dècades, Pixies abanderaven des de l'altre costat de l'Atlàntic allò que es va anomenar rock alternatiu. Actualment, el seu líder es dedica a parlar d'informes, negocis, xifres i conclusions de reunions. Potser per això, perquè aquest EP no respon a cap necessitat artística sinó a criteris purament corporatius, sona fred, mecànic i mancat d'aquella eterna frescor marca de la casa.