Amistat

Els bessons Josef i Jan Prasil van néixer a Alemanya, van créixer a Itàlia i actualment estan establerts a Austràlia, d'on és originària part de la seva família. No deixa de sorprendre, en qualsevol cas, que el nom del seu projecte musical sigui un mot català. Amistat exploren les formes més cristal·lines de la cançó d'autor anglosaxona, aquell folk d'altra fragilitat i elegants acabats harmònics que tant pot remetre a les textures amables de Glen Hansard o Ben Howard com a les essències feréstegues de Bon Iver, per exemple. El seu primer àlbum, "Parley" (2017), els va obrir les portes d'alguns dels festivals de folk més reconeguts al circuit australià i va donar peu a la seva primera gira europea. El segueixen ara amb un single, "Love & Light", que accentua les emocions a flor de pell del seu debut enmig d'una lírica que apel·la a la consciència mediambiental. Estaran girant per Europa la propera tardor, si bé malauradament no tenen previst actuar als nostres escenaris. Segueixin-los a Soundcloud.

50 anys de "The Stooges"

El mateix Iggy Pop va definir una vegada la localitat d'Ann Arbor com un lloc avorrit on la música era l'única sortida per a un adolescent que no volgués morir-se de fàstic. Sigui com sigui, l'estiu de 1969 aquesta ciutat universitària situada a uns 60 quilòmetres de Detroit va esdevenir testimoni en menys d'una setmana de dos esdeveniments prou significatius en la història de la música pop. D'entrada, la celebració durant el primer cap de setmana d'agost del pioner Ann Arbor Blues Festival, que al llarg de tres nits va aplegar al municipi algunes de les figures més essencials de la història del blues. I tan sols un parell de dies després, avui fa exactament 50 anys, l'edició del debut homònim dels Stooges, banda local de naturalesa subterrània que sense saber-ho gairebé acabava de posar els pilars mestres d'allò que s'anomenaria punk rock.

Formats pel propi Iggy Pop (veu) amb Dave Alexander (baix) i els germans Ron i Scott Asheton (guitarra i bateria), els Stooges van esdevenir juntament amb MC5 puntes de llança del Detroit Sound, una concepció elèctrica, àcida i visceral del rock de garatge que avançava la psicodèlia per l'esquerra i posava els fonaments a partir dels quals s'acabaria de definir el punk al llarg de la dècada posterior. En aquest sentit, si MC5 representaven el vessant més positiu i socialment compromès d'aquella escena, els Stooges n'eren pràcticament l'antítesi. Un combo de naturalesa provocadora, nihilista i autodestructiva que cantava sense reserves a la frustració, al tedi i fins i tot al sadomasoquisme amb títols com "1969", "No Fun" o "I Wanna Be Your Dog", tots ells inclosos a "The Stooges", l'àlbum, produït per John Cale i generalment menystingut al seu moment si bé rehabilitat en dècades posteriors com un dels plàstics més trencadors i influents del seu temps.

D.A. Pennebaker (1925-2019)

D.A. PENNEBAKER

(1925-2019)

Considerat com un dels pioners de l'anomenat Direct Cinema per treballs com "Daybreak Express" (1953), curt documental on explicava càmera a la mà i des d'un punt de vista totalment subjectiu la rutina dels usuaris del transport públic a Nova York, la majoria de melòmans hem arribat a l'obra de D.A. Pennebaker a través de les seves connexions amb Bob Dylan i David Bowie. Per al primer va dirigir "Don't Look Back" (1967), testimoni audiovisual de la gira britànica duta a terme el 1965 per l'autor de "Like a Rolling Stone". Per al segon va filmar l'històric últim concert de l'etapa Ziggy Stardust, el 3 de juliol de 1973 al Hammersmith Odeon londinenc, donant com a resultat el documental "Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1973). També es va encarregar de documentar el Monterey Pop Festival. Es feia pública aquest cap de setmana la seva mort, el passat dijous 1 d'agost a l'edat de 94 anys.

Natural Beat

Ali A.K.A. Mind, la nit passada al Natural Beat.

FESTIVAL NATURAL BEAT

Parc Pompeu Fabra, Cardedeu

3 d'agost de 2019

Cardedeu acollia ahir la primera edició de Natural Beat, un nou festival que neix amb la vocació d'esdevenir cita de referència de la cultura hip hop tant a les comarques vallesanes com al conjunt del país. Tota una jornada amb rerefons solidari on van conviure disciplines com el graffiti, el breakdance o el rap. En aquest últim apartat van destacar les actuacions dels vallesans Pure Negga i Statu Quoniam, i sobretot la del colombià Ali A.K.A. Mind, referent de pes del hip hop llatí que va presumir d'un directe tan àgil i dinàmic com la seva lírica en clau social. La setmana vinent ho explicarem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Steve Samuels - "Saturday Night Blues" (1994)

He tornat aquests últims dies a un disc compacte que vaig adquirir ja fa molts anys en una disqueria del centre de Barcelona que solia despatxar aquesta mena de plàstics en quantitats abundants i a preus realment llaminers. Recordo que em vaig acostar a l'àlbum en qüestió atret per una caràtula que em va semblar simplement irresistible. I que la sorpresa va ser majúscula quan em vaig adonar que les seves catorze pistes efectivament sonaven a allò que evocava la imatge. A postes de sol sota el cel de Los Angeles, a cotxes d'època com a metàfores de classe i ofici, a llums de neó de les que anuncien bones noves.

Steve Samuels era un guitarrista de blues del qual poca cosa he arribat a esbrinar -a la majoria de fonts consultades tan sols hi he trobat aquest mateix disc com a única referència-, més enllà d'un obituari segons el qual hauria mort l'any 1994. Un d'aquells músics que haurien merescut millor fortuna però pel motiu que sigui mai van passar d'una altrament reivindicable segona divisió -si bé va arribar a tocar amb gegants com Muddy Waters-. I un àlbum, "Saturday Night Blues" (1994), carregat de blues urbà en clau californiana però apte per a qualsevol seguidor de les escoles de Texas o Chicago. El seu títol no enganya. Ideal per a una nit de dissabte com la d'avui.

50 anys de "Green River"

Si 1969 va ser l'any en què el rock va deixar de ser psicodèlic i va tornar a les seves arrels més orgàniques i essencials, la Creedence Clearwater Revival va ser una de les formacions que millor van saber capitalitzar (i liderar) aquella transició. Ho va fer publicant ni més ni menys que tres àlbums al llarg d'un exercici que va consolidar el quartet californià com una de les bandes més grans de la seva generació i va fer del seu líder, John Fogerty, un dels compositors més icònics de la música d'arrel nord-americana.

Publicat tal dia com avui de fa 50 anys, "Green River" va ser el segon disc que lliurava la Creedence al llarg de 1969. Nou talls que destil·laven les essències més elèctriques i pantanoses del blues, el country i el rock'n'roll anterior a la British Invasion, si bé amb un ganxo, una potència i una frescor que ja haurien volgut molts dels artistes més cool del moment. Un plàstic que prenia com a punt de partida el seu predecessor -"Bayou Country", editat el mes de gener d'aquell mateix any- i que contenia tres de les cançons més celebrades del repertori de Fogerty.

La primera, la peça titular. La greixosa rodanxa de rhythm & blues que obria l'àlbum tot suggerint un retorn a dies més innocents i apel·lant a la natura com a últim refugi. Els records d'infantesa del propi Fogerty, universalitzats amb tota una successió de postals per on desfilaven boscos de color verd estiuenc, gronxadors de corda penjats a les branques dels arbres, rius d'aigua cristal·lina i noies ballant descalces sota la llum de la Lluna. Tot això, amplificat per una contagiosa base rítmica de les que fan escola -ho saben prou bé els Hollies- i un corrosiu riff de guitarra que establia línia directa amb els astres més ancestrals del blues.

La segona, "Bad Moon Rising", un dinàmic i vitamínic rockabilly amb una lírica apocalíptica que d'alguna manera semblava predir els dies convulsos que s'aproximaven a marxes forçades -dels assassinats de la Manson Family a les males vibracions d'Altamont i a la dècada dels 70 com a certificat de defunció de la innocència i els somnis a tot color dels nens de les flors-. I la tercera, "Lodi", la història en primera persona d'un músic atrapat en un poble de mala mort i una de les primeres mostres d'aquell country rock marca de la casa que aniria guanyant terreny en successius llançaments.

"Green River" va veure la llum set mesos després de "Bayou Country" i a tan sols dues setmanes de l'actuació de la Creedence a Woodstock. Abans d'acabar l'any, Fogerty i companyia lliurarien "Willy and the Poor Boys", un nou pas endavant i l'avantsala del que sol considerar-se com el cim creatiu del quartet, un "Cosmo's Factory" que sortiria del forn ja durant el següent exercici i on els californians acabarien d'establir algunes de les bases del rock dels 70.

Ashley Tyler a El 9 Nou

Els vallesans Ashley Tyler presenten "Our Imperfection" (2019), un ep de quatre temes de rock amb totes les conseqüències, produïts per Mike Mariconda. Aquesta setmana he tingut el gust de parlar amb dos dels seus components. El resultat de la conversa, avui a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).