dilluns, 21 d’agost de 2017

Rancid - "Trouble Maker" (2017)


Hi ha bandes a les quals no els cal reinventar-se. Rancid porten dues dècades i mitja practicant un punk de batalla que conjuga activisme de peu de carrer amb èpica de bar, sense despentinar-se i amb la mateixa naturalitat amb què incorpora patrons jamaicans i recicla els postulats de The Clash sense fregar el plagi ni sonar desubicat. A aquestes alçades res fa pensar que puguin lliurar un nou clàssic capaç de fer ombra a l'encara totèmic "...And Out Come the Wolves" (1995), però "Trouble Maker" (2017) es pot comptar sense cap mena de dubte entre les obres més rodones dels californians. Perquè els presenta en un estat de forma que ja voldrien bona part dels seus contemporanis, i perquè dispara l'un darrere l'altre i sense treva arguments tan incontestables com "Track Fast", "Ghost of a Chance", "Buddy""All American Neighborhood" o un "Telegraph Avenue" que promet emocions fortes quan l'interpretin en directe.

Arcade Fire - "Wake Up" (2004)

El que fa gran una cançó no és el nombre de descàrregues o reproduccions acumulades. Tampoc les dimensions de les sales o recintes que siguin capaços d'omplir els seus autors. Ni tan sols allò que s'hagi escrit sobre ella. El que fa gran una cançó, sigui quin sigui el seu significat, és la seva capacitat d'acompanyar i adreçar-se a tothom per igual en moments tan transcendentals com el que ens ha tocat viure aquests dies. És el cas, per exemple, de "Wake Up" d'Arcade Fire.

diumenge, 20 d’agost de 2017

Sonny Burgess (1929-2017)

SONNY BURGESS
(1929-2017)

L'imaginari popular sol contemplar Sonny Burgess com un actor secundari en aquell viver de músics pioners que va ser Sun Records. I efectivament, el d'Arkansas no va assolir mai les cotes de transcendència d'un Carl Perkins, un Johnny Cash o un Jerry Lee Lewis -la comparació amb Elvis me l'estalvio, sempre va jugar en una altra lliga-, però talls com "Red Headed Woman" o "We Wanna Boogie" han estat i segueixen essent títols d'absoluta referència per a qualsevol aficionat o devot de la causa rockabilly. L'estil que va definir al capdavant dels seus inseparables Pacers, tan visceral com ben apuntalat, es pot considerar com un dels més singulars de l'època en el marc del gènere en qüestió. Un prisma sònic que es feia seu el manual d'estil del rockabilly però a la vegada jugava amb les seves arrels sobreposant les unes amb les altres o bé destacant-ne una en concret en funció del moment. Burgess s'aproximava al format cançó des de l'òptica hillbilly d'un Hank Williams -va arribar a enregistrar una solvent revisió de "My Bucket's Got a Hole in It"-. Però la trompeta de Jack Nance en títols com els anteriorment citats enllaça directament amb les formes del swing o el dixieland jazz. És més: els patrons rítmics de "We Wanna Boogie" invoquen les essències del jump blues. I les dues notes carregades de distorsió del solo de guitarra de Joe Lewis a la mateixa peça -escoltin la força amb què irromp a partir del minut 1:25- anticipen discursos com els del garatge, el punk o el psychobilly. Ens ha deixat a l'edat de 88 anys.

Aureli Rubio al Pastís

AURELI RUBIO
Bar Pastís, Barcelona
19 d'agost de 2017

Costa escriure sobre el concert que Aureli Rubio va oferir la nit passada al Pastís sense referir-se al que havia passat dos dies abans a pocs metres de l'emblemàtic bar barceloní. En certa manera, el simple fet de baixar a peu per les Rambles i adreçar-se a un local que programa música en directe gairebé els 365 dies de l'any ja podia assolir efectes catàrtics en una nit com la d'ahir. I que Rubio hi actués amb tota la normalitat del món -només unes sentides paraules de record a les víctimes van alterar el guió previst- simbolitzava d'una forma molt més que metafòrica el triomf de la vida i les ganes de celebrar-la per sobre de la mort i el terror que volen imposar quatre fanàtics.

Rubio és de Barcelona però canta i toca la guitarra com si s'hagués criat a les profunditats gairebé mitològiques dels Estats Units. La seva veu evoca experiència. La seva tècnica a les sis cordes és tan versàtil que li permet saltar amb tota la seguretat del món i en ambdós sentits la frontera sovint imperceptible entre les formes més primitives del blues i el folk nord-americà. I el seu repertori alterna composicions pròpies amb sòlides revisions dels cançoners de Bukka White ("Parchman Farm"), Blind Lemon Jefferson ("See that My Grave Is Kept Clean") o la Carter Family ("John Hardy Was A Desperate Little Man"). Va anunciar que prepara nou disc de cara a l'any vinent, i en va avançar un parell de fragments dels que carreguen les piles.

dissabte, 19 d’agost de 2017

Els nous directes dels Stones (i Muddy Waters)

Els Stones a Texas, 1972.
Aprofitant que són a punt de començar una nova gira europea, els Rolling Stones ens obsequien aquest estiu amb tres directes enregistrats quan les entrades pels seus concerts encara es podien pagar sense necessitat de demanar cap crèdit i situar-se a primera fila era qüestió d'arribar més puntual que el del darrere i no de tenir més poder adquisitiu. Tots tres havien vist la llum de forma oficial en vídeo, i ara es presenten per primer cop en disc. Enregistrat a Fort Worth, Texas, durant la gira de presentació d'"Exile on Main Street" (1972), "Ladies & Gentlemen" és per motius evidents un dels documents més apreciats pel que fa als directes dels Stones. També "Some Girls: Live in Texas '78" es va gravar a Fort Worth, tot i que quatre anys més tard. Aleshores presentaven "Some Girls", editat aquell mateix any, i una vegada més sonaven gloriosos. I finalment, "Checkerboard Lounge: Live in Chicago 1981" recull la llegendària actuació de Muddy Waters a l'emblemàtic club del mateix nom amb els propis Stones com a convidats especials -nota important: aquella nit Waters era literalment el puto amo i així queda reflectit al llarg de la gravació-. Eren altres temps, definitivament, i els Stones mai més tornaran a sonar d'aquella manera. Però alguna cosa em diu que encara seran capaços de brillar quan tornin a visitar Barcelona el mes vinent.

De religions i creients

A veure, les coses com siguin. L'Islam té tant de pacífic i d'innocent com el cristianisme o el judaisme. És a dir, absolutament res. Tant la musulmana com la cristiana i la jueva són religions organitzades. I com a tals poden predicar la pau des dels seus mateixos fonaments, però també són responsables en gran part que els éssers humans portem segles matant-nos els uns als altres en nom de profetes enterrats i déus l'existència dels quals ni tan sols es pot provar. Una altra cosa són els creients, les persones que combreguen amb aquestes religions a títol individual i a partir de la seva pròpia fe. Persones que abans de ser creients són això, persones, i com a tals no es poden jutjar en funció de les seves idees o de les seves creences sinó de les seves accions. Amb això vull dir que cap cristià té la culpa que alguns dels que maneguen la seva religió es dediquin a abusar de nens o a emetre discursos homòfobs. I que, per la mateixa regla de tres, cap musulmà té la culpa que una colla de tocats del bolet decidíssin irrompre l'altre dia a Barcelona i a Cambrils fent allò que no té nom.

divendres, 18 d’agost de 2017

Barcelona pot arribar a ser molt gran

Que una colla de fòssils feixistes convoquin una manifestació xenòfoba al mateix lloc on ahir van morir 13 persones innocents, i que una contramanifestació farcida de sensibilitats diverses els acabi arraconant, ridiculitzant i deixant en evidència. Barcelona pot arribar a ser molt gran.