dijous, 23 de març de 2017

Flor Braier - "Nit" (2017)

Flor Braier.
El primer que crida l’atenció del nou treball discogràfic de Flor Braier són els títols d’algunes de les seves cançons. Quan un plàstic inclou peces titulades “My Melancholic Bat”, “Fuck the Sunset” o “The Love Life of an Octopus”, té tots els números de ser una delícia sonora de les que t’alegren el dia a qualsevol hora. Si a sobre l’últim dels títols citats ve acompanyat d’un refrescant videoclip -dirigit per Natasha Braier i Nico Casavecchia– on la pròpia Flor interpreta el pop en qüestió i s’enfronta a diverses criatures submarines armada amb una guitarra, la cosa definitivament promet emocions fortes en el millor dels sentits.

Flor Braier és una actriu i cantant argentina que ha desenvolupat la seva trajectòria a mig camí del seu país natal i Catalunya -havent actuat també en països com França o el Regne Unit-. Les seves cançons conjuguen frescor, dolçor i una pinzellada naïf que les acosten a conceptes com lo-fi o Antifolk. “Nit” (2017) és el seu primer disc llarg, i arriba després d’un seguit de singles i ep’s que l’han consolidat com una artista eclèctica i heterogènia en tots els sentits, a més d’obrir-li les portes de les bandes sonores de diverses pel·lícules i curtmetratges.

Ens trobem molt probablement davant del treball més definitiu de tots els que ha enregistrat Braier a data d’avui, i no pel fet de ser el seu primer àlbum sinó perquè la varietat de registres que l’argentina és capaç d’abordar en poc més de vint minuts resulta com a mínim sorprenent. Del folk de textura onírica (“Lili da vueltas”) al rock a baixa fidelitat (un “The Love Life…” que podrien haver signat els mateixos Moldy Peaches), i del pop d’estètica sixties (“I potser la terra”, amb un contagiós orgue com a fil conductor) a la psicodèlia més desacomplexada (“Fuck the Sunset”). Tard o d’hora el presentarà als nostres escenaris, no se la perdin en directe que tampoc té cap desperdici.


Originalment publicat a B-Magazine.

Chelle Rose


Si aprecien vostès el country noir de Nikki Lane o les essències més pantanoses i estripades de Lucinda Williams, provin d'escoltar "Blue Ridge Blood" (2016). Es tracta del tercer disc de Chelle Rose, des de Tennessee un dels grans tresors a descobrir del so Americana contemporani. Una veu tot terreny, una banda d'acompanyament que pot presumir d'una elevadíssima solvència -col·laboració inclosa de tot un Buddy Miller a la peça titular- i unes cançons que val molt la pena escoltar. Atenció a "Reckon with the Devil" i "Dammit Darlin", dos dels moments àlgids de l'àlbum.

dimecres, 22 de març de 2017

The Trees - "Roots and Wings" (2017)

The Trees.
Les coses bones solen fer-se pregar. Cinc anys, ni més ni menys, hem hagut d'esperar per a poder escoltar el primer disc llarg de The Trees. Un lustre que separa el plàstic en qüestió, "Roots and Wings" (2017), del seu ep de debut (2012), un treball de títol homònim presentat al seu compte de Bandcamp com una selecció de quatre cançons del seu repertori. Una petita mostra, efectivament, d'un cançoner que des d'aleshores ha crescut i ha ampliat horitzons sense perdre de vista els seus fonaments: una base de folk tardorenc i desacomplexat, de textura fràgil i amb regust hivernal. I unes harmonies vocals a contrallum, cortesia de Xavi March i Laia Pelleja, recolzades pel contrapunt jazzístic d'una secció instrumental d'alçada.

Un discurs que al llarg d'aquests cinc anys els ha obert les portes de certàmens com el Minifestival de Música Independent -van actuar a l'edició 2013- i de la popular sèrie de TV3 Cites -els poden escoltar a la banda sonora de la primera temporada-. I un disc, "Roots and Wings", que referma la promesa inicial amb vuit cançons que conjuguen amor i desengany, nostàlgia i malenconia, sofisticació i subtilesa, força i fragilitat, serenor i sentiments a flor de pell. Cançons amb títols tan concisos que descriuen amb una sola paraula -"Rain", "Lost", Fears"- tot el torrent de sensacions que amaguen al seu darrere. Si noms com els de Nick Drake, Elliott Smith o Damien Rice els diuen res d'especial, "Roots and Wings" bé podria esdevenir el seu disc de capçalera aquesta primavera. No en tinguin cap dubte.


Originalment publicat a B-Magazine.

Videoclip de Dolorosa

Dolorosa acaben de presentar el primer videoclip del seu notable disc de debut, "Que el mañana sea bueno" (2017). "Dominar el tiempo", una reflexió sobre les ganes de controlar el pas del temps, ha estat dirigit per Fede Canal Santiagelli, Fabián García i Assiah Alcázar. Vegin-lo aquí.

dimarts, 21 de març de 2017

Uncut: Younger than Yesterday


Vaig recuperar ahir aquest recopilatori distribuït ja fa alguns anys per la revista Uncut -edició de novembre de 2012-. Setze peces vinculades d'alguna manera o altra amb l'univers sònic dels Byrds. Des de relectures de clàssics de la banda californiana -"Wasn't Born to Follow" a càrrec dels Sadies, "Feel a Whole Lot Better" amb els Flamin' Groovies, "Mr Spaceman" per cortesia de Velvet Crush o un "Turn! Turn! Turn!" en clau instrumental i expansiva a mans de Papa M- fins a delícies originals de formacions que en alguna ocasió han citat la influència de Roger McGuinn i companyia, cas de The Coral, Beachwood Sparks, Allah-Las, Nada Surf o Woods.

dilluns, 20 de març de 2017

Recomanació: Minifestival 2017 a La Capsa


Recordin que el proper dissabte, 25 de març, tindrà lloc a la sala La Capsa el segon acte del MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT 2017. Hi actuaran dues figures de culte de l'indie britànic dels 90 com són Luke Haines i Helen Love, veterans de l'escena estatal com Linda Guilala o Chamizo, revelacions internacionals com els també britànics False Advertising, i tota una munió de veus emergents autòctones com Últim Cavall, Balancí, Zelig Nice Place. I tot plegat per un preu molt més que raonable. Més informació aquí.

Mojo: Desert Songs


L'edició d'abril de Mojo dedica la portada a U2 amb motiu del trentè aniversari de "The Joshua Tree" (1987), i distribueix aquest compacte amb un disseny de caràtula que s'inspira en l'àlbum en qüestió i uns continguts que van molt més enllà. "Desert Songs" (2017) conté quinze pistes que exploren la vessant més àcida, còsmica i outsider del so Americana. Hi figuren Meat Puppets, Howe Gelb, Julie Byrne, The Gun Club, Lift To Experience i els Long Ryders, entre d'altres. El viatge està garantit.