dijous, 26 d’abril de 2018

L'Espiadimonis - "Estimar la vida o témer la mort" (2018)


La vida i la mort, l'amor i la lluita, la tendresa i la força, les essències orgàniques i unes cançons que s'eleven per moments. La carta de presentació de L'Espiadimonis és un disc ple de contrastos, d'elements que sobre el paper poden semblar fins i tot contradictoris però que sobre el terreny es complementen l'un a l'altre com un tot indivisible. Estem parlant de l'alter ego de Carles Dordella, qui va ser baixista i vocalista de Les Philippes, un músic de trajectòria contrastada i amb un gust innat per les melodies eternes i els acabats sofisticats. Enceta aquest nou projecte amb "Estimar la vida o témer la mort" (2018, Bankrobber), onze exercicis en clau folk-pop que conjuren frescor, ofici i la dosi justa d'èpica. Cançons que tant poden assenyalar a Herman Dune com a Crosby, Stills & Nash, a Damien Rice com a Mumford & Sons, a Ia-Batiste com als primers Manel. I textos que tant poden celebrar els petits grans moments de la vida -"Grans herois", "Melmelada, oli i vi" o la preciosa "Trau"-, com denunciar sense escrúpols les contradiccions d'un món que no rutlla com ho hauria de fer -"Si arriba mai un demà"-. Produeix Roger Gascon (The Lazy Lies, Chet). Escoltin-lo a Bandcamp.

dimecres, 25 d’abril de 2018

Alain Milhaud (1930-2018)

ALAIN MILHAUD
(1930-2018)

De Los Bravos a Los Pop Tops i de Canarios a Smash. La trajectòria com a mànager i productor d'Alain Milhaud, nascut a Suïssa i nacionalitzat francès, es pot considerar poc menys que imprescindible per a entendre alguns capítols més capitals i emocionants de la història del pop i el rock en aquesta banda dels Pirineus. D'ell s'ha dit que va modernitzar aquests gèneres musicals a l'Estat espanyol. En realitat, el que va fer va ser sintonitzar-los amb allò que passava a la resta del món -de seguida s'ha dit tenint en compte el context i el moment-. Que bé que ens aniria en aquests temps que corren una figura com la seva.

Recomanació: We Are Möno a Razzmatazz 3


Van ser una de les bandes de rock'n'roll més potents, sòlides i definitives que es van poder escoltar a Barcelona durant la passada dècada. La seva actitud era a prova de qualsevol projectil inventat i per inventar, les seves cançons t'atrapaven des del minut zero i els seus directes eren experiències absolutament inoblidables. Es deien Möno, estaven encapçalats per una bèstia escènica sense igual que responia al nom d'Oscar Moon i van ser capaços de signar peces tan absolutament rodones com "Hammer", "Samurai" o "On the Road". Guitarres enceses, ritmes urgents, melodies infeccioses i un discurs que tant podia mirar a T.Rex com a Turbonegro, als Stooges més animals com als primers Strokes, a The Cure com a Backyard Babies.

Möno van dir adéu ara fa sis anys en la que va ser una de les pitjors notícies per a una escena, la barcelonina, que no anava precisament sobrada de bandes d'aquesta mena. Per sort, han decidit tornar. Amb un altre nom, We Are Möno, però amb la mateixa energia i les mateixes ganes d'incendiar qualsevol escenari que se'ls posi al davant. Amb un nou vinil sota el braç -"We Are Möno" (2018)- que recopila el millor dels tres discos d'estudi publicats entre 2005 i 2012. I amb un concert (molt) especial que tindrà lloc aquest dissabte, 28 d'abril, a la sala 3 de Razzmatazz. Si mai els van arribar a veure vostès en directe, ja saben que aquest cop tampoc se'ls poden perdre. Si encara no els han vist mai, no desaprofitin l'ocasió. Segones oportunitats com aquesta no tenen lloc cada dia. Més informació i entrades aquí.

Catastrofe Club - "Ejercicios de visión" (2018)


La música de Catastrofe Club fa honor a aquella màxima d'Emma Goldman segons la qual si no podia ballar no era la seva revolució. El discurs sonor dels vallesans és ballable, sobretot si es manifesta a tota castanya en hores intempestives i en algun soterrani que amb prou feina hagi vist la llum solar. Parlem d'un repertori que enllaça les formes més distòpiques del rock amb l'electrònica d'ascendència industrial. I d'una lírica que crida a la revolució a cada vers, assenyalant sense contemplacions tots i cada un dels mals propis dels temps que ens ha tocat viure -començant per l'actitud passiva de qui s'ho mira de lluny-.

Per qui encara no els conegui, Catastrofe Club són els vallesans Josep Maria Herrera (veu, guitarra, programacions) i David Molina (baix, teclats i programacions) -en directe es reforcen amb la bateria de Pablo García Godoy-. El seu disc de debut, "Galletas", va veure la llum ara fa tres anys. Des d'aleshores s'han fet un tip d'actuar en escenaris d'arreu de la península, han acabat d'afinar un discurs que els agermana per moments amb els seus veïns Tiger Menja Zebra -banda on també milita García Godoy- i s'han tret de la màniga un segon treball, "Ejercicios de visión" (2018, Hidden Track), que dispara amb elegància però sense pietat contra tot allò que se li posa al davant.

"¿No te das cuenta de que estás molestando?", exclamen a la pista introductòria. Tota una declaració de principis en uns temps en què la simple idea de molestar ha esdevingut el pitjor dels pecats capitals. I el principi d'un àlbum que esclata de cop i volta al ritme de "Rusos". Ritme hipnòtic, Nine Inch Nails esbatussant-se amb Chemical Brothers i Herrera proclamant "No te estás enterando de nada". Una frase que segons els propis músics podria definir el plàstic sencer. I una altra declaració de principis, la de qui es nega a acceptar les coses tal i com li són explicades. La d'una banda més necessària que mai en un país que condemna humoristes i empresona rapers. Escoltin el disc a Bandcamp.

dimarts, 24 d’abril de 2018

Bob Dorough (1923-2018)

BOB DOROUGH
(1923-2018)

Escoltin talls com "Old Devil Moon" o "Ow" -tots dos inclosos al seu disc de debut, "Devil May Care" (1957)- i s'adonaran que Bob Dorough va arribar a esdevenir un món a part en allò que es coneix com a scat singing. La seva aproximació al més visceral dels estils de jazz vocal era fina i elegant com la seva manera de tocar el piano. A Dorough se'l recorda sobretot per la seva feina al costat de Miles Davis i a la banda sonora de la sèrie infantil "Schoolhouse Rock!", capítols que no haurien d'eclipsar una atapeïda discografia a nom propi que arriba fins als nostres dies i que gegants com Mose Allison han reconegut com a influència capital. Ens deixava ahir a l'edat de 94 anys.

Recomanació: Miquel Vilella a BARTS Club


A aquestes alçades no resulta exagerat afirmar que "La Línia Màgica" (2017) és una de les millors coses que li han passat durant els darrers temps a la música pop cantada en català. Un àlbum fresc, elegant, sofisticat i amb una clara vocació de transcendir més enllà del seu propi àmbit lingüístic. Una obra d'artesania pop que s'emmiralla en clàssics com Brian Wilson o Van Dyke Parks, i que durant l'últim any ha portat el seu autor, Miquel Vilella, per escenaris d'arreu del país. Una gira que culminarà aquest divendres, 27 d'abril, amb un concert molt especial al BARTS Club i en el marc del festival Guitar Bcn. Més informació i entrades aquí.

I si es prohibís el futbol?

Som un poble oprimit, però qui més qui menys ja té clar on i com passarà les vacances d'estiu. Som víctimes d'un sistema que castiga els dèbils i rescata els poderosos, però tan bon punt som a temps de fer una escapada de cap de setmana oblidem aquest i altres mantres amb la mateixa facilitat amb què els hem interioritzat. Ens resulta duríssim viure en un Estat on hi ha presos polítics, però per fer-ho una mica més suportable ho comentem tot fent un bon àpat o unes canyes ara que sembla que per fi ha arribat el bon temps.

Xiulem l'himne espanyol abans d'una final de Copa i ens portem les mans al cap perquè la policia requisa peces de roba de color groc -enèsima i absurda mesura repressiva d'un règim que potser no es troba en descomposició però sí en profunda decadència-, però al cap de 90 minuts celebrem com si no hi hagués demà que el nostre equip ha guanyat aquell títol del qual tant tendim a renegar -el mateix equip, per cert, al qual vam dimonitzar la tarda de l'1 d'octubre i al qual mig any després hem perdonat amb escreix allò que havíem jurat no perdonar-li mai-.

Ara imaginin-se vostès què podria passar si mai s'arribés a prohibir el futbol. Si de cop i volta ens quedéssim sense veure com 22 milionaris corren al darrere d'una pilota i sense els conseqüents debats filosòfics de barra de bar on cada ponent és una destacada autoritat en la matèria. Em temo que aleshores sí que petaria tot, i petaria de tal manera que no voldria jo quedar-me sense entrades de primera fila per contemplar tal espectacle. Però mentrestant, i posats a fer servir mantres dels que refermen conviccions però acaben no portant enlloc, potser és cert que al capdavall tenim justament allò que ens mereixem.