dissabte, 26 de maig de 2018

Enhorabona per la novel·la

Ricky Gil, durant la presentació d'ahir a l'Anònims.
Ja he parlat en més d'una ocasió d'"Enhorabona pel programa" (66 rpm, 2018), el debut com a novel·lista de Ricky Gil. Un relat coral que es desenvolupa a ritme de rock'n'roll, funk carioca i blues elèctric en diferents espais geogràfics i temporals que van de la Barcelona de la postguerra a la Nova York punk de finals dels 70. Ahir vaig assistir a un nou acte de presentació de la novel·la al restaurant-llibreria Anònims de Granollers, on el vocalista i baixista de Brighton 64 va conversar de forma distesa amb l'escriptor Antonio Padilla. Sobre la taula, els referents literaris de cadascú, els diferents mètodes d'escriptura i, evidentment, tota allò que fa referència a l'obra en qüestió. Per a arrodonir-ho, el Ricky va interpretar tres dels temes que formarien part d'una hipotètica banda sonora del llibre: "I Still Want You (The Del Fuegos), "The Apology Line" (Ben Vaughn) i la cançó de la Guerra Civil "Si me quieres escribir".

divendres, 25 de maig de 2018

Guitarra, baix i bateria - Programa 179

Charlotte Gainsbourg.
Ja poden escoltar l'última edició de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor. Aquest mes repassem part de l'inabastable cartell del Primavera Sound 2018 amb cites a Charlotte Gainsbourg, The War On Drugs, Peter Perrett i Nick Cave & The Bad Seeds. També comentem els recents concerts de Top Models a la sala Sidecar i Th'Booty Hunters a la 2 d'Apolo. I encara tenim temps d'escoltar els darrers discos de Joan Queralt & The Seasicks i Los Espiritus. Disponible en podcast.

Àfrica i Isma Pérez a El 9 Nou


Els germans Àfrica i Isma Pérez, veterans de bandes com Slips o Absenta, sumen esforços per primer cop a "Any Zero" (2018, Temps Record). El seu primer disc conjunt i un nou punt de partida en clau de folk-rock i pop elegant. Avui ho explico a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dilluns.

dijous, 24 de maig de 2018

Mig segle d'"Ogdens' Nut Gone Flake"


Quan els Small Faces van debutar a Immediate l'any 1967 amb el seu segon disc de títol homònim, van oferir també les primeres pistes sobre un procés evolutiu que sintonitzava amb els últims moviments de contemporanis com The Who, The Kinks o els mateixos Beatles. Un acostament a les formes més elèctriques del rock així com a la vessant més colorista del pop i la psicodèlia, que s'acabaria de materialitzar tal dia com avui de fa 50 anys amb l'edició d'"Ogdens' Nut Gone Flake" (1968), el treball més ambiciós de tots els que havien lliurat fins aleshores Steve Marriott i companyia i també un dels plàstics més influents del seu temps. Presentat inicialment en una caixa metàl·lica de forma rodona que imitava les llaunes de tabac -el títol del disc era un joc de paraules amb la marca Ogden's Nut-brown Flake-, la primera cara de l'àlbum constava de sis temes independents entre ells mentre la cara b contenia sis pistes que conformaven una obra conceptual, un conte narrat pel còmic Stanley Unwin. Entre els moments més destacats del plàstic s'hi trobaven l'atac psicodèlic de la peça titular, el rock musculós d'"Afterglow of Your Love" i "Song of a Baker", i sobretot la celebració pop del single "Lazy Sunday Afternoon". Editat setmanes abans de la sortida de l'àlbum malgrat l'oposició de la pròpia banda, aquest últim va acabar esdevenint un dels temes més emblemàtics dels Small Faces. I l'exagerat accent cockney amb què cantava Marriott va exercir una forta influència en vocalistes com John Lydon.

50 anys de "Jumpin' Jack Flash"


Avui fa 50 anys que els Rolling Stones van publicar "Jumpin' Jack Flash". Una de les seves composicions més reconegudes i reconeixibles, el principi de la seva fructífera relació amb el productor Jimmy Miller, i el single amb el qual van començar a distanciar-se de la psicodèlia per tornar a abraçar les arrels blues dels seus inicis. "Jumpin' Jack Flash" veia la llum mig any després de "Their Satanic Majesties Request" (1967) i sis mesos abans d'un "Beggar's Banquet" (1968) que redefiniria el so de la banda fins als nostres dies, i en certa manera va fer de pont entre ambdós àlbums. El seu icònic riff de guitarra, enregistrat per Keith Richards amb una acústica i un vell magnetòfon - així va obtenir aquell distintiu so elèctric-, tallava d'arrel amb el pop calidoscòpic de "Their Satanic Majesties..." i gairebé es pot entendre com la reacció dels londinencs a la tèbia acollida que crítica i públic havien dispensat al plàstic en qüestió. I si bé és cert que la peça mantenia encara alguns patrons més o menys àcids -i que la cara b del single, "Child of the Moon", no hauria desentonat en absolut a "Their Satanic Majesties..."-, també ho és que va suposar el punt de partida de tot el que vindria a continuació. Mig segle després de la seva edició, "Jumpin' Jack Flash" es manté com un dels moments àlgids dels directes dels Stones.

dimecres, 23 de maig de 2018

Arctic Monkeys - "Tranquility Base Hotel + Casino" (2018)


De la mateixa manera que Laura Marling o The War On Drugs abans que ells, Arctic Monkeys s'han inspirat en les qualitats de Los Angeles com a ciutat d'adopció a l'hora de facturar una de les seves obres més singulars a data d'avui. Un "Tranquility Base Hotel + Casino" (2018) que molts s'han afanyat a comparar amb la producció d'Alex Turner al capdavant de The Last Shadow Puppets per les seves textures sofisticades i tan atemporals com arrelades en l'elegància pop de la dècada dels 60. La comparació no és gratuïta, però la referència no ens hauria de fer perdre el món de vista. "Tranquility..." és un cop de timó que trenca radicalment amb tot el que havien fet fins ara els de Sheffield, però emmarcar-lo al cànon de The Last Shadow Puppets equival a ometre alguns detalls importants, com ara les meravelles que és capaç de signar Turner quan s'asseu al piano i el converteix en el fil conductor d'un repertori signat per una banda que fins ara havia estat essencialment de guitarres.

Aquí no hi trobaran vostès hits immediats d'aquells que llueixen tan bé a les pistes de ball, com cantava un jove Turner ara fa poc més d'una dècada, sinó elaborats exercicis de pop madur -que no pas adult- on el britànic podria començar a destapar-se com un artista en solitari. És possible que algun dia acabem escoltant aquest senyor en aquells marcs tan solemnes que de la nit al dia van passar de tenir al·lèrgia a la música pop, a programar tot d'una concerts de Rufus Wainwright i companyia. Aleshores cançons com "Star Treatment" o "One Point Perspective" cobraran una dimensió i un sentit que ara tot just es comencen a perfilar. De moment, però, les masses que assisteixin als seus macroconcerts a l'aire lliure seguiran vibrant molt més al ritme de "Fluorescent Adolescent" i "I Bet You Look Good on the Dancefloor". Qui vulgui comprovar-ho podrà fer-ho la setmana vinent en un dels escenaris principals del Primavera Sound.

25 anys d'Enderrock


La revista Enderrock celebra el seu 25è aniversari amb una edició especial que commemora també el mig segle del Maig del 68 tot repassant algunes de les cançons més celebrades que es van enregistrar aquell any a casa nostra. La collita va ser d'allò més sucosa, com acredita un llistat on figuren clàssics de Sisa, Pau Riba, Serrat, Pi de la Serra, Raimon, Ovidi MontllorMaria del Mar Bonet o Lluís Llach, entre d'altres. És el gran clàssic d'aquest últim, "L'estaca", la peça que la publicació situa al capdamunt d'un rànquing amb les 100 millors composicions de la Nova Cançó. Bona part de l'especial es dedica a analitzar les arrels i l'impacte d'aquesta peça, però les pàgines dedicades a la resta d'artistes no tenen tampoc desperdici. Només una petita objecció, si m'ho permeten: realment cal seguir emmarcant les obres de Sisa i Riba al sac de la Nova Cançó quan parlem de gent que sempre ha anat literalment per lliure?