dissabte, 21 de juliol de 2018

Cat Power avança una peça de "Wanderer"


Ressons onírics i una fotografia que evoca la immensitat de la natura a "Wanderer (Intro)", el videoclip amb què Cat Power ha anunciat la pròxima edició del seu primer disc d'estudi en cinc anys. Es titularà "Wanderer", veurà la llum el 5 d'octubre i el presentarà en directe l'1 de novembre a la sala Razzmatazz. Poden veure el clip a Youtube.

20 anys de "Volume 8: The Threat Is Real"


Avui fa 20 anys que Anthrax van publicar "Volume 8: The Threat Is Real", un dels seus treballs més injustament infravalorats i el meu preferit de tots els que van fer amb John Bush a les veus. Recordo que els vaig arribar a veure en aquella mateixa gira, març de 1999 a la sala Zeleste telonejant a uns Sepultura que venien ja sense Max Cavalera (com era d'esperar els novaiorquesos van passar la mà per la cara als brasilers). Aleshores van entrar en caiguda lliure a nivell de popularitat, van salvar els mobles recuperant Joey Belladonna com a vocalista titular i com a conseqüència van experimentar en termes musicals la primera gran involució de la seva història. El novembre vinent els tornarem a tenir per aquí com a teloners d'Slayer (però a aquests ja els avanço ara que ningú els passa la mà per la cara).

divendres, 20 de juliol de 2018

La talk box de Pete Drake


La pedal steel guitar de Pete Drake va definir alguns dels grans moments de la música country dels anys 50 i 60, tant als discos que el nord-americà signava amb el seu nom com a les sessions que enregistrava al costat de Bob Dylan ("Lay Lady Lay"), Tammy Wynette ("Stand By Your Man"), Lynn Anderson ("Rose Garden") o Charlie Rich ("Behind Closed Doors"). Però Drake també va ser un dels pioners en l'ús de la talk box. Darrerament les xarxes socials han recuperat aquest vídeo on segons alguns es va avançar al mateix Peter Frampton, però si escolten l'efecte que aconsegueix s'adonaran que la cosa va molt més enllà i anticipa alguns patrons que han definit el rock psicodèlic dels darrers anys -penso en Tame Impala, per exemple- i molts dels ritmes urbans contemporanis -l'efecte auto-tune del trap, sense anar més lluny-.

20 anys del Bridges to Babylon Tour a Barcelona

L'escenari del Bridges to Babylon Tour, que tal dia com avui de
fa 20 anys va portar els Stones a l'Estadi Olímpic de Barcelona.

És una d'aquelles dates que d'alguna manera porto gravades al meu adn. 20 de juliol de 1998 a l'Estadi Olímpic de Barcelona (aleshores encara no es deia Lluís Companys), el meu primer concert dels Rolling Stones i una nit que mai oblidaré per molts anys que passin. Avui en fa dues dècades, i des d'aleshores he arribat a veure Ses Majestats en tres ocasions més però aquella primera cita en el marc del Bridges to Babylon Tour és la que es manté més fresca a la meva memòria -juntament, és clar, amb la del passat mes de setembre, que m'atreviria a qualificar com la més rodona de totes a nivell tant de repertori com d'execució-.

L'any 1998 Ses Satàniques Majestats portaven gairebé una dècada sense trepitjar els escenaris catalans i presentaven un disc, "Bridges to Babylon" (1997), que d'alguna manera havia rentat la cara al discurs stonià i l'havia sintonitzat amb un panorama musical marcat per l'electrònica i la ressaca del rock alternatiu en les seves diferents manifestacions. Assistir aleshores a un concert de Mick Jagger i companyia ja equivalia a presenciar una lliçó d'història del rock'n'roll amb totes les lletres, però el material de nova factura encara hi jugava un paper determinant.

Fins a cinc peces de "Bridges to Babylon" van arribar a caure aquella nit, algunes de les quals s'han mantingut als repertoris de gires posteriors, essent l'àlbum en qüestió l'últim de la banda que va tenir un pes important a la seva pròpia gira de presentació. La resta del set list es va nodrir de clàssics com "Satisfaction", "Gimme Shelter", "You Can't Always Get What You Want" o "Brown Sugar" -a destacar la inclusió de "Paint It Black", escollida pel públic mitjançant una votació a través d'internet, un mètode aleshores novedós i inèdit en l'àmbit de la música en directe-. I tot això embolcallat amb un muntatge escènic de motius babilònics i dimensions gairebé bíbliques que refermava els Stones com una entitat enorme i inabastable en tots els sentits.

Però no tot van ser flors i violes en aquell Bridges to Babylon Tour. La data inicial del concert havia d'haver estat l'1 de juny d'aquell mateix any, però va haver-se de posposar a causa d'un accident domèstic que va deixar Keith Richards fora de combat durant algunes setmanes. La nova data es va anunciar en un període de temps relativament breu però suficient per a despertar un notable nerviosisme entre bona part de l'afició. És clar que finalment van venir, nosaltres els vam veure i ells van vèncer amb escreix. Aleshores no eren poques les veus segons les quals assistíem a l'últim acte de la història dels Stones. Dues dècades després, la banda segueix en actiu, oferint actuacions memorables i insinuant que prepara un nou disc d'estudi. El miracle stonià no s'atura.

dijous, 19 de juliol de 2018

Polartropica


Cançons de naturalesa onírica amb acabats electrònics i ressons àcids. Una artista que tot just comença a destacar a l'escena emergent de Los Angeles i que sens dubte alegrarà el dia a més d'un seguidor de Björk, Kate Bush o Bat For Lashes. I un discurs calidoscòpic on tenen cabuda registres com el dream pop, els ritmes urbans o l'electrònica més còsmica i atmosfèrica. Polartropica és l'alter ego d'Ihui Cherise Wu, una artista taiwanesa que des de ben petita es troba establerta a Califòrnia. El seu repertori està marcat pels contrastos, per l'alternança entre fred i calor, entre paisatges polars i tropicals, entre essències orgàniques i instrumentació digital, entre sentit melòdic i vocació avantguardista. Va debutar l'any 2016 amb l'àlbum "Astrodreams", i ara acaba de presentar el single "Golden Soul". Pode'n veuren el videoclip a Youtube.

dimecres, 18 de juliol de 2018

Hip hop al carrer

Dies enrere vaig arribar a la ciutat dormitori on visc amb l'últim tren que sortia del centre de Barcelona. A l'abandonar l'estació vaig observar com dos adolescents subsaharians celebraven la cultura hip hop en un dels laterals del mateix edifici i amb l'entusiasme de qui encara té tota la vida per davant. Un d'ells ballava, i de quina manera, al ritme de la música que sortia d'un altaveu situat en una barana del mobiliari urbà -no vaig poder identificar-ne els autors, però qui rapejava ho feia amb un accent clarament afroamericà-. L'altre s'ho mirava, movia el cap al ritme de la mateixa música i de tant en tant aprofitava els patrons rítmics per improvisar alguna rima en un anglès força correcte. Jo m'ho vaig quedar mirant des de lluny, perquè realment em semblava un espectacle digne de veure i escoltar. I aleshores va arribar una patrulla policial, probablement alertada per algun veí amb l'oïda massa fina, i va procedir a identificar els joves després de requerir-los que apaguessin la música. La qual cosa em va saber greu per dos motius. El primer, que si el soroll al carrer l'haguessin fet seguidors del Barça (o del Madrid, o de la Roja) en lloc de dos joves rapers subsaharians, de ben segur no hauria passat res. El segon, i més important, que aquells dos nois es mereixerien estar en un escenari i viure d'allò que els agrada en lloc de rebre un tracte com el que se'ls va dispensar aquella nit.

Mig segle d'"Anthem of the Sun"


Per a molts, "Anthem of the Sun" (1968) va ser el disc que va acabar de situar The Grateful Dead a l'avantguarda del rock psicodèlic. Una afirmació en absolut gratuïta, i és que va ser en aquest segon àlbum on es va consolidar la formació clàssica de la banda californiana amb la incorporació del bateria Mickey Hart. I va ser també en aquest plàstic on els Dead van acabar de definir el seu so. Si el seu debut homònim, editat l'any anterior, presentava vincles evidents amb el rock de garatge de l'època, a "Anthem of the Sun" els de San Francisco es van deixar anar amb extensos desenvolupaments instrumentals i excursions àcides que d'alguna manera traslladaven a l'estudi l'esperit d'una banda essencialment de directe -a més d'anticipar el concepte jam band-. Va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys.