dimecres, 18 de juliol de 2018

Mig segle d'"Anthem of the Sun"


No són pocs els que consideren "Anthem of the Sun" (1968) com el primer disc de The Grateful Dead tal i com la gran majoria de mortals els arribarien a conèixer. I de motius no els en falten. Va ser en aquest segon àlbum on es va consolidar la formació clàssica de la banda californiana amb la incorporació del bateria Mickey Hart. I va ser també en aquest plàstic on els Dead van acabar de definir el seu so. Si el seu debut homònim, editat l'any anterior, presentava vincles evidents amb el rock de garatge de l'època, a "Anthem of the Sun" els de San Francisco es van deixar anar amb extensos desenvolupaments instrumentals i excursions àcides que d'alguna manera traslladaven a l'estudi l'esperit d'una banda essencialment de directe -a més d'anticipar el concepte jam band-. Tot un pilar del rock psicodèlic que va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys.

dimarts, 17 de juliol de 2018

50 anys de "Yellow Submarine"


Avui fa 50 que es va estrenar als cinemes "Yellow Submarine" (1968), la pel·lícula d'animació inspirada en la cançó homònima dels Beatles, dirigida per George Dunning i protagonitzada pels propis Fab Four amb forma de personatges animats que des d'aleshores formen part de la més universal iconografia pop. Una cinta d'aventures i fantasia on els de Liverpool viatgen fins al país imaginari de Pepperland a bord del també icònic submarí groc. L'objectiu, salvar els seus habitants de la tirania dels Blue Meanies, unes terribles criatures que odien la música. Metafòrica línia argumental per a una pel·lícula a priori destinada al públic infantil però carregada de referències àcides, que va marcar un abans i un després en l'àmbit de l'animació i va portar els colors psicodèlics a la gran pantalla. Recentment s'ha tornat a estrenar als cinemes amb motiu d'aquest 50è aniversari.

Black Rebel Motorcycle Club a la 2 d'Apolo

Un moment de l'actuació de BRMC.
BLACK REBEL MOTORCYCLE CLUB
+ QUEEN KWONG
La 2 d'Apolo, Barcelona
16 de juliol de 2018

De totes les bandes que van irrompre a principis de segle sota el paraigües del mal anomenat nou rock, Black Rebel Motorcycle Club deu ser l'única que ha aconseguit arribar als nostres dies sense haver fet cap pas en fals. Els de San Francisco mai van assolir les cotes de popularitat de contemporanis com els Strokes o els White Stripes. Però en comparació amb els primers poden presumir d'una trajectòria sempre coherent amb ella mateixa. I a diferència dels segons han sobreviscut al seu context generacional sense esgotar la fórmula que al seu dia els va diferenciar de la resta, la d'aquell combo que sonava i segueix sonant com si The Jesus and Mary Chain haguessin escoltat Willie Dixon en lloc de Phil Spector.

El seu darrer disc, "Wrong Creatures" (2018), dista notablement dels nivells d'inspiració de plàstics com "B.R.M.C." (2001) o "Howl" (2005), però encara aporta al relat dels californians arguments tan determinants com "Little Thing Gone Wild" i "King of Bones", amb què Peter Hayes i companyia van obrir foc la nit passada en una sala 2 d'Apolo plena fins a la bandera -la qual cosa convida a plantejar-se per què els promotors no van optar per la sala gran del mateix recinte, on una bona part del respectable hauria pogut gaudir del concert amb força més comoditat-. O com "Spook", que ja en plena recta final va invocar l'esperit dels millors Black Keys.

La resta del repertori va repassar bona part d'un fons d'armari que encara llueix com el primer dia i del qual van sobresortir els repunts pantanosos de "Beat the Devil's Tattoo", "Ain't No Easy Way" i "Shuffle Your Feet", la musculatura rockera de "White Palms" o el blues monolític d'"Spread Your Love". Ja en tanda de bisos van encadenar les descàrregues àcides de "Red Eyes and Tears" i "Awake" amb l'atac frontal de "Whatever Happened to My Rock'n'Roll (Punk Song)", culminació de dues intenses hores sense treva ni pausa.

Abans havia actuat Queen Kwong, alter ego de la també californiana Carré Callaway, que acompanyada d'una banda sòlida com un buldòzer va desplegar tot un arsenal de rock en fase terminal i amb vocació sorollista. Cançons que en directe guanyen decibels i es desprenen de tots els ornaments d'estudi per a manifestar-se contundents i directes a la jugular. Una carta de presentació que al seu moment va arribar a captivar tot un Trent Reznor i que ahir va convèncer amb escreix la parròquia de BRMC.

dilluns, 16 de juliol de 2018

Primer disc de Mudhoney en cinc anys

Mudhoney - Foto Emily Reiman.
Ja han passat cinc anys des de l'edició del fins ara últim disc de Mudhoney, "Vanishing Point" (2013). Durant aquest temps no han parat quiets, s'han fet un tip de girar i fins i tot han tret un àlbum en directe, i ara anuncien que per fi tenen a punt un nou treball d'estudi. Es titularà "Digital Garbage" i veurà la llum a finals de setembre a través de Sub Pop. De moment n'han avançat una peça que genera bones expectatives, "Paranoid Core". Escoltin-la a Youtube.

Festival Bouquet d'Alella 2018


Torna el Festival Bouquet d'Alella, una iniciativa de Brubaker i el propi celler Bouquet d'Alella que marida música d'arrel, gastronomia de proximitat i vins ecològics. Serà el proper dissabte, 21 de juliol, amb l'actuació de Paula Domínguez i Vicenç Solsona i l'espectacle familiar "Electric Babyland" de Bruc Brothers Company. Més informació al web del festival.

diumenge, 15 de juliol de 2018

Festival de Blues de Barcelona 2018 (2)

Keith Dunn, durant l'actuació d'ahir a Nou Barris.
FESTIVAL DE BLUES DE BARCELONA 2018
Seu del Districte de Nou Barrist, Barcelona
14 de juliol de 2018

Va ser una de les postals més metafòriques de totes les que es van poder observar la nit passada a la Seu del Districte de Nou Barris. La cua que es va formar al davant de l'estand de merchandising tot just acabada l'actuació de Travellin' Brothers. En uns temps en què no es venen discos (o això diuen) i alguns semblen tenir certa pressa per enterrar els formats físics, la banda de Bilbao va congregar tota una multitud que volia endur-se'n a casa una còpia del flamant "13th Avenue South" (2018). La qual cosa convida a replantejar certs postulats propis de l'era digital, i evidencia que quan es fan les coses ben fetes els resultats poden ser més que satisfactoris.

El secret de Travellin' Brothers no va ser cap altre que oferir una actuació incontestable a tots els nivells i magnànima en tots els sentits. Un final de festa per la porta gran a cop de soul pantanós, rhythm & blues ben engreixat, rock de garrafa i fins i tot unes gotes de gòspel i jazz. Comunió total amb el públic des del minut zero, aclaparadora presència escènica i consciència de classe -el vocalista Jon Careaga no es va estar d'invocar el nom de Nou Barris cada vegada que es va adreçar al respectable-. I un repertori que va alternar perles de collita pròpia amb lectures de clàssics de Robert Johnson, Louis Armstrong o Ray Charles.

Abans havien actuat dos referents internacionals de pes com són els harmonicistes nord-americans Keith Dunn i Rob Stone. El primer, veterà amb més de tres dècades de trajectòria, va actuar a duet amb el guitarrista mallorquí Balta Bordoy en un passi que va reeditar l'aliança forjada per ambdós músics ara fa un any al barceloní Honky Tonk Blues Bar. El segon va comptar amb l'acompanyament de The Boogiers, tota una maquinària de jump blues i boogie woogie integrada per vells coneguts de l'escena barcelonina. Tota una unió transatlàntica que va invocar les essències més fresques del blues de Chicago i va culminar amb una accelerada versió del "Rocket 88" d'Ike Turner.

dissabte, 14 de juliol de 2018

Festival de Blues de Barcelona 2018 (1)

Joe Louis Walker, la nit passada al Festival de Blues de Barcelona.
FESTIVAL DE BLUES DE BARCELONA
Seu del Districte de Nou Barris, Barcelona
13 de juliol de 2018

El Festival de Blues de Barcelona és una d'aquelles cites que solen figurar de forma discreta a l'agenda cultural i mediàtica de la ciutat, sepultat sota l'allau de festivals pròpia d'aquesta època de l'any. I és una llàstima perquè ens trobem davant d'un esdeveniment genuïnament singular, amb valor social i de naturalesa transversal. És singular perquè descentralitza el mapa cultural barceloní concentrant bona part de la programació a la Seu del Districte de Nou Barris, una joia oculta del patrimoni arquitectònic situada en un d'aquells veïnats que no solen aparèixer en guies turístiques i similars. Té valor social perquè l'entrada és lliure, la qual cosa contribueix a universalitzar l'accés a la cultura -un detall important tenint en compte que Nou Barris concentra una de les rendes familiars més baixes de la capital catalana-. I és transversal perquè el seu cartell, una amalgama de primeres figures i veus emergents del blues tant a escala global com local, apel·la tant al melòman de base vingut des de diferents punts del país com als veïns d'un barri que la majoria de programadors solen passar per alt.

Reveladora va ser la imatge, la nit passada, d'un avi amb els seus néts gaudint del concert de Kenny Neal, multiinstrumentista originari de Louisiana a qui alguns consideren com un deixeble avantatjat de B.B. King, a qui ahir va retre un sentit homenatge dedicant-li una de les cançons del seu set. O les coreografies que uns metres més enllà es marcaven dos adolescents del barri que afirmaven saber molt poc sobre el blues, que probablement assistien per primer cop a un espectacle d'aquestes característiques, i que s'ho passaven tan bé o fins i tot millor que tots aquells que venien amb els deures fets de casa. A més de Neal, la nit passada van brillar també els barcelonins Johnny Big Stone & The Blues Workers, però el reclam principal era sens dubte la presència d'un Joe Louis Walker a qui un membre de l'organització va presentar com una llegenda viva.

I no n'hi havia per menys. Amb gairebé set dècades a l'esquena, el californià és molt més que un il·lustre veterà. És un supervivent i sobretot un d'aquells guitarristes fora de sèrie que no sedueixen a base d'exercicis gimnàstics al màstil, sinó d'un estil propi que resulta inconfusible a l'estudi i esdevé tota una experiència a l'escenari. Parlem d'un músic que juga amb l'afinació de la seva guitarra durant els solos per tal de fer-los més dinàmics, d'un líder que comença els seus concerts presentant els músics que l'acompanyen -baix, bateria i teclats- i convidant-los a lluir-se des d'un primer moment, i d'una formació tot terreny que en qüestió d'una hora i mitja és capaç de ventilar-se estils com el blues d'ascendència texana, el soul d'escola Stax, el gòspel o el rock'n'roll més primitiu i no despentinar-se. Aquesta nit el festival comptarà amb la presència de Keith Dunn, Rob Stone i Travellin' Brothers, entre d'altres. Tota la informació aquí.