dilluns, 22 de maig de 2017

Les novetats de Flamingo Tours

FLAMINGO TOURS
Teatre Can Rajoler, Parets del Vallès
21 de maig de 2017

Molta atenció al que serà el segon àlbum de Flamingo Tours. Encara no hi ha data de sortida, però la formació que encapçala l'explosiva Myriam Swanson ja n'està avançant part dels continguts en directe. Es tracta d'un disc inspirat en Mèxic, va explicar la pròpia Swanson durant l'actuació del grup al Teatre Can Rajoler. Nous horitzons i un ventall estilístic que s'amplia més enllà dels paràmetres del rhythm & blues, el soul i el rock'n'roll de tall primitiu que tan bons resultats han atorgat fins ara als barcelonins. Van ser dues les peces inèdites que vam poder escoltar ahir a Parets del Vallès. La primera, "Agárrame", rebaixa revolucions per a acostar-se als sons fronterers d'uns Calexico, situant en primer terme l'steel guitar de Jordi Mena i la poderosa veu de Swanson -que la canta en castellà, una altra novetat al repertori de Flamingo Tours-. La segona, "Guerrero", és un rock'n'roll frenètic que manté el regust fronterer i no desentonaria a la banda sonora de "From Dusk Till Dawn" (1996).

Dos teasers que conviden a esperar el millor de cara a aquest segon llarga durada i que Flamingo Tours van emmarcar en un repertori centrat encara en "Right on Time" (2015), el revelador àlbum debut que els va confirmar de bon principi com un dels grans valors de la música autòctona d'inspiració fifties. No hi van faltar dianes tan segures com "Tiptoed Zombies & The Young Flesh BBQ", "Clap Your Fingers", "Racing Monsters" o "Love Massacre", al costat de cites als primers senzills de la banda com "Greasy Hands" o "The Brighthunter Do the Mambo" i revisions de títols aliens com un oportú "Funnel of Love" (Wanda Jackson). La tanda de bisos va proporcionar un dels moments àlgids del concert amb "What if I Miss You", balada soul altament nocturna on Swanson va fer tota una demostració d'ofici i poder tot cantant des de la màxima fragilitat però amb la força de les més grans. Tot seguit i per a tornar a tocar de peus a terra, res millor que una àgil lectura de "Shot Down" (The Sonics) que va culminar la vetllada tot posant la platea de potes enlaire.

diumenge, 21 de maig de 2017

20 anys d'"OK Computer"


Avui fa 20 anys que Radiohead van publicar el seu tercer àlbum al mercat japonès -a Europa i els Estats Units ens hauríem d'esperar, respectivament, fins al 16 de juny i l'1 de juliol-. Un "OK Computer" (1997) que contemplat amb perspectiva simbolitza el principi i el final de moltes coses. D'entrada va suposar l'inici d'una aliança, la de la banda amb el productor Nigel Godrich, que es manté activa a dia d'avui i que va permetre a Thom Yorke i companyia fer un notable salt endavant a tots els nivells. Musicalment, deixaven enrere les essències rockeres dels seus dos primers àlbums per a adoptar un discurs més experimental i explorador. Líricament, les lletres de caràcter personal i introspectiu perdien terreny a favor d'uns versos més críptics i abstractes. Tota una sèrie de moviments que ben aviat començarien a marcar tendència, consolidant Radiohead com una de les bandes massives més avançades de la seva generació, relleu natural d'uns Pink Floyd, uns Cure o uns U2 i imprescindible per a entendre discursos que van de Muse a Animal Collective passant pels Wilco posteriors a "Summerteeth".

"OK Computer" va ser el disc amb què la banda d'Oxford va fer possible allò que abans semblava impossible. Que peces com "Paranoid Android" o "Karma Police", inicialment menystingudes com a poc comercials pels executius de la discogràfica de torn, no tan sols escalessin fins al capdamunt de les llistes d'èxits sinó que esdevinguessin himnes per a la posteritat a l'òrbita alternativa. I a nivell metafòric, l'àlbum simbolitza com cap altre aquell moment en què el rock i el pop de guitarres van alterar les seves respectives línies evolutives per a redefenir-se ells mateixos fins als nostres dies. Abans d'"OK Computer" el relat de la música pop el dominaven l'adveniment de l'electrònica de masses, la ressaca del grunge i un Britpop en hores baixes. A partir d'"OK Computer", l'electrònica i el rock van segellar per sempre més un matrimoni ja indivisible, conceptes com post-grunge es van devaluar a la categoria de paròdies i l'etiqueta Britpop va esdevenir una mena de fantasma del qual fins i tot els seus màxims interessats renegarien. Radiohead acabaven d'inventar-se ells solets el segle XXI.

dissabte, 20 de maig de 2017

40 anys d'"In the City"


El revival mod de finals dels anys 70 i principis dels 80 no va suposar la primera ocasió en què la música pop mirava al seu propi passat per a seguir avançant -abans hi havia hagut altres revivals com els del blues i el folk-, però sí que va ser el primer fenomen en adoptar un component estètic decididament retro i, de passada, va posar les bases per a tots els exercicis revivalistes i revisionistes que el seguirien. A l'hora d'assenyalar-ne el detonant sol citar-se l'estrena als cinemes de "Quadrophenia" (1979), el film de Franc Roddam inspirat en l'òpera rock homònima de The Who, però cal no oblidar el pes que va tenir en tot plegat l'edició del primer àlbum de The Jam, "In the City", tal dia com avui de 1977.

Paul Weller, Bruce Foxton i Rick Buckler ja havien acreditat la seva militància mod fins i tot abans d'entrar a l'estudi de gravació, però amb el moviment donat per mort des de feia cosa d'uns deu anys i el punk omplint les portades dels diaris, el més fàcil era adscriure el trio londinenc a la revolució de l'imperdible. No és cap secret, de fet, que qualsevol dels contemporanis punks de The Jam compartia amb ells referents com els Who, els Small Faces o el soul d'Stax i Motown. Produït per Vic Smith i amb una icònica caràtula obra de Bill Smith i Martyn Goddard, "In the City" contenia dotze talls que sintonitzaven de ple amb l'energia i la mala llet del punk, deu de propis i dues versions, "Slow Down" de Larry Williams i el "Batman Theme" de Neal Hefti.

Peces com "Art School", "Away from the Numbers" o sobretot la pròpia "In the City" van arrelar molt fort tant a dins com a fora de l'òrbita punk, motivant en qüestió de mesos la proliferació d'incomptables bandes dedicades a reviure la causa mod a cop de posats elegants, melodies urgents i guitarres enceses. Com sol passar en aquests casos hi havia de tot, des d'il·lustres campions de la causa fins a projectes més aviat oblidables. Però cap d'ells arribaria mai a eclipsar uns Jam que, fidels a l'esperit mod original, anirien sempre a la seva i un pas per davant de la resta. Amb els anys sofisticarien el seu so i esdevindrien portaveus generacionals en tota regla, però mai més tornarien a sonar tan crus i directes com en aquest "In the City" que avui fa 40 anys. Per cert, no deixin d'escoltar el darrer treball en solitari de Weller, un "A Kind Revolution" (2017) acabat de sortir del forn on el Modfather manté i fins i tot eleva el boníssim estat de forma exhibit durant la passada dècada.

L'antiheroi torna al Clot

DINO RATSO
Beat Clot, Barcelona
19 de maig de 2017

Darrerament es porta molt en determinats sectors de la crítica musical allò de no jutjar els artistes en funció de les seves obres sinó dels seus estrats socials. Els adscrits a aquest corrent no solen valorar un intèrpret en funció de si diu coses noves o interessants, o de la manera com les diu, sinó de si les diu en un festival més o menys mediàtic o en un polígon industrial d'extrarradi on algun profeta va perdre les espardenyes. A hores d'ara no tinc clar si aquesta mena de crítics pateixen un excés de consciència de classe o simplement acumulen sentiment de culpabilitat pel fet d'haver militat anteriorment a les mateixes esferes que ara els semblen tan elitistes, però el cas és que cap d'ells s'ha acostat mai a un concert de Dino Ratso. Un músic que personifica com pocs l'antiheroi barceloní de barri -del Guinardó, concretament- i que es fa uns bons tips d'actuar en sales i locals totalment aliens a qualsevol circuit, diguem-ne, oficial.

Ahir tornava a un escenari que gairebé pot considerar com la seva segona casa, el del pub Beat Clot, tot un oasi melòman en un barri, el que li dóna nom, on el turisme encara no ha arrelat amb tanta força com en altres punts de la ciutat. Sigui com sigui, ahir sí que hi havia turistes entre el públic, tres dones de mitjana edat que en ocasions elevaven els seus accents del sud d'Anglaterra a un volum gairebé superior al de l'amplificador de Ratso. I ell, acostumat com està a veure-les de tots colors des de l'escenari, no va dubtar a demanar-los de forma educada però contundent que parlessin més fluix. Dit i fet. I acte seguit, com qui no vol la cosa, va entonar un tema que denuncia la proliferació del turisme de sol, platja i borratxeres a la capital catalana, "Fuera de esta ciudad".

Aquest últim és tan sols un dels ja incomptables títols que conformen el repertori de Dino Ratso. Un cançoner que en poc menys d'una dècada ha acumulat cinc discos -el més recent, "Canciones escritas por una máquina" (2016), és també un dels més rodons- i que conjuga ironia i poesia urbana a ritme de rock'n'roll amb totes les lletres. Com a mostres, peces com "Preguntas que buscan respuesta", "El sexo está sobrevalorado", "Elvis ha dejado el edificio", "Coches y chicas" o l'antihimne subterrani per excel·lència que és "Hay que matar a un cantautor", amanides ahir amb cites a The Who ("Substitute"), The Kinks ("Sunny Afternoon") i The Missing Leech ("Confusions"). Una hora llarga de concert despatxada amb nervi, solvència i cançons memorables. Música que ve de baix, com els agradaria anomenar-la a alguns.

Drumkopters

DRUMKOPTERS
Tarambana, Cardedeu
19 de maig de 2017

Donem la benvinguda a Drumkopters. Un jove trio de Zarautz que es dedica en cos i ànima al punk en la seva vessant més urgent, fresca i primitiva. Tres noies que canten en euskera i sonen com l'esglaó perdut entre Thee Headcoatees i el moviment Riot Grrrl. Aquests dies es troben de gira per la Península, la primera que realitzen abans de la imminent sortida del que serà el seu disc de debut. Ahir van desembarcar a Cardedeu, on van actuar en horari de tarda davant d'un públic reduït però molt entusiasta. A la tercera cançó, la pista sencera ballava pogo al ritme d'una bateria tribal, un baix hipnòtic i una guitarra que remetia als primers Joy Division. En acabat, dos nens treien el cap a l'interior de la sala i dibuixaven rostres de sorpresa i fascinació, les mateixes sensacions que experimentarà qualsevol melòman de base que s'animi a descobrir aquest power trio. Al cap de mitja hora d'haver començat a tocar, es van acomiadar amb una dinàmica lectura del tema de Batman: havien dit tot el que havien vingut a dir i, fidels a l'estil que practiquen, havien ofert un concert tan frenètic com immediat. A petició del respectable van allargar-lo amb un únic bis, la repetició d'una de les peces interpretades anteriorment -la que havia desencadenat el pogo-. I un cop acabat el concert van saludar tots i cada un dels presents i els van obsequiar amb els seus millors somriures. Quan llegeixin vostès aquestes línies, elles ja seran a mig camí de Logroño, on els espera una altra nit de rock'n'roll. I les que vindran.

divendres, 19 de maig de 2017

"No Age" (1987)


L'any 1987 el segell SST va posar en circulació un dels seus llançaments més arriscats. Un recopilatori de música instrumental a càrrec d'artistes de la pròpia discogràfica. 19 temes en total que destacaven, a més de per l'absència total de veus, pel seu esperit explorador i la seva vocació avançada. De Black Flag a Steve Fisk, de Gone a Paper Bag i d'Elliott Sharp a Lee Ranaldo. Peces que desafiaven esquemes, trencaven barreres i obrien nous horitzons. Músics que en alguns casos provenien de les avantguardes i en altres del rock més inconformista, però sempre aprofitaven els recursos instrumentals d'aquest últim per a generar llenguatges nous. Sense saber-ho, la gent de SST s'havia inventat el post-rock. Anys després, la banda californiana No Age es batejaria en honor d'aquest plàstic.

dijous, 18 de maig de 2017

Chris Cornell (1964-2017)

CHRIS CORNELL
(1964-2017)

Soundgarden van ser pioners i gairebé arquitectes d'allò que algú va anomenar grunge, i també una de les bandes més celebrades dels anys 90 gràcies a una base instrumental que posava al dia els postulats del rock dur i a la veu prodigiosa de Chris Cornell. A Cornell també li devem la formació de Pearl Jam, grup els components del qual van tocar plegats per primer cop durant la gravació del disc homònim de Temple Of The Dog (1991), projecte concebut pel vocalista com un homenatge pòstum a Andrew Wood (Malkfunkshun, Mother Love Bone). Posteriorment s'aliaria amb la base instrumental de Rage Against The Machine per a donar lloc als també reivindicables Audioslave i començaria una trajectòria solista que ha donat moments més afortunats que d'altres, però sempre s'ha mantingut fidel a una manera de ser i entendre la música. Ens deixava la passada matinada de forma inesperada, després d'una actuació i per causes que es desconeixen al moment d'escriure aquestes línies. Una altra estrella que s'apaga (molt) abans d'hora.