diumenge, 15 de juliol de 2018

Festival de Blues de Barcelona 2018 (2)

Keith Dunn, durant l'actuació d'ahir a Nou Barris.
FESTIVAL DE BLUES DE BARCELONA 2018
Seu del Districte de Nou Barrist, Barcelona
14 de juliol de 2018

Va ser una de les postals més metafòriques de totes les que es van poder observar la nit passada a la Seu del Districte de Nou Barris. La cua que es va formar al davant de l'estand de merchandising tot just acabada l'actuació de Travellin' Brothers. En uns temps en què no es venen discos (o això diuen) i alguns semblen tenir certa pressa per enterrar els formats físics, la banda de Bilbao va congregar tota una multitud que volia endur-se'n a casa una còpia del flamant "13th Avenue South" (2018). La qual cosa convida a replantejar certs postulats propis de l'era digital, i evidencia que quan es fan les coses ben fetes els resultats poden ser més que satisfactoris.

El secret de Travellin' Brothers no va ser cap altre que oferir una actuació incontestable a tots els nivells i magnànima en tots els sentits. Un final de festa per la porta gran a cop de soul pantanós, rhythm & blues ben engreixat, rock de garrafa i fins i tot unes gotes de gòspel i jazz. Comunió total amb el públic des del minut zero, aclaparadora presència escènica i consciència de classe -el vocalista Jon Careaga no es va estar d'invocar el nom de Nou Barris cada vegada que es va adreçar al respectable-. I un repertori que va alternar perles de collita pròpia amb lectures de clàssics de Robert Johnson, Louis Armstrong o Ray Charles.

Abans havien actuat dos referents internacionals de pes com són els harmonicistes nord-americans Keith Dunn i Rob Stone. El primer, veterà amb més de tres dècades de trajectòria, va actuar a duet amb el guitarrista mallorquí Balta Bordoy en un passi que va reeditar l'aliança forjada per ambdós músics ara fa un any al barceloní Honky Tonk Blues Bar. El segon va comptar amb l'acompanyament de The Boogiers, tota una maquinària de jump blues i boogie woogie integrada per vells coneguts de l'escena barcelonina. Tota una unió transatlàntica que va invocar les essències més fresques del blues de Chicago i va culminar amb una accelerada versió del "Rocket 88" d'Ike Turner.

dissabte, 14 de juliol de 2018

Festival de Blues de Barcelona 2018 (1)

Joe Louis Walker, la nit passada al Festival de Blues de Barcelona.
FESTIVAL DE BLUES DE BARCELONA
Seu del Districte de Nou Barris, Barcelona
13 de juliol de 2018

El Festival de Blues de Barcelona és una d'aquelles cites que solen figurar de forma discreta a l'agenda cultural i mediàtica de la ciutat, sepultat sota l'allau de festivals pròpia d'aquesta època de l'any. I és una llàstima perquè ens trobem davant d'un esdeveniment genuïnament singular, amb valor social i de naturalesa transversal. És singular perquè descentralitza el mapa cultural barceloní concentrant bona part de la programació a la Seu del Districte de Nou Barris, una joia oculta del patrimoni arquitectònic situada en un d'aquells veïnats que no solen aparèixer en guies turístiques i similars. Té valor social perquè l'entrada és lliure, la qual cosa contribueix a universalitzar l'accés a la cultura -un detall important tenint en compte que Nou Barris concentra una de les rendes familiars més baixes de la capital catalana-. I és transversal perquè el seu cartell, una amalgama de primeres figures i veus emergents del blues tant a escala global com local, apel·la tant al melòman de base vingut des de diferents punts del país com als veïns d'un barri que la majoria de programadors solen passar per alt.

Reveladora va ser la imatge, la nit passada, d'un avi amb els seus néts gaudint del concert de Kenny Neal, multiinstrumentista originari de Louisiana a qui alguns consideren com un deixeble avantatjat de B.B. King, a qui ahir va retre un sentit homenatge dedicant-li una de les cançons del seu set. O les coreografies que uns metres més enllà es marcaven dos adolescents del barri que afirmaven saber molt poc sobre el blues, que probablement assistien per primer cop a un espectacle d'aquestes característiques, i que s'ho passaven tan bé o fins i tot millor que tots aquells que venien amb els deures fets de casa. A més de Neal, la nit passada van brillar també els barcelonins Johnny Big Stone & The Blues Workers, però el reclam principal era sens dubte la presència d'un Joe Louis Walker a qui un membre de l'organització va presentar com una llegenda viva.

I no n'hi havia per menys. Amb gairebé set dècades a l'esquena, el californià és molt més que un il·lustre veterà. És un supervivent i sobretot un d'aquells guitarristes fora de sèrie que no sedueixen a base d'exercicis gimnàstics al màstil, sinó d'un estil propi que resulta inconfusible a l'estudi i esdevé tota una experiència a l'escenari. Parlem d'un músic que juga amb l'afinació de la seva guitarra durant els solos per tal de fer-los més dinàmics, d'un líder que comença els seus concerts presentant els músics que l'acompanyen -baix, bateria i teclats- i convidant-los a lluir-se des d'un primer moment, i d'una formació tot terreny que en qüestió d'una hora i mitja és capaç de ventilar-se estils com el blues d'ascendència texana, el soul d'escola Stax, el gòspel o el rock'n'roll més primitiu i no despentinar-se. Aquesta nit el festival comptarà amb la presència de Keith Dunn, Rob Stone i Travellin' Brothers, entre d'altres. Tota la informació aquí.

divendres, 13 de juliol de 2018

Eggstone - "In San Diego" (1992)


Una d'aquelles troballes que un pot arribar a fer de tant en tant en certes botigues de segona mà. Eggstone era una banda sueca que hauria merescut una sort millor, sobretot tenint en compte la repercussió obtinguda per altres bandes escandinaves que s'hi havien inspirat -penso en The Cardigans, per exemple-. I aquest "In San Diego" (1992) és el seu disc de debut, descatalogat actualment però encara fresc i refrescant malgrat el pas del temps. Tretze talls de pop independent amb unes gotes de psicodèlia i aquell sentit melòdic i harmònic que des d'aleshores ha caracteritzat tantíssimes bandes sueques -a més dels citats Cardigans penso en Peter Bjorn and John-.

dijous, 12 de juliol de 2018

Mazoni - "Cançons robades" (2018)


Hi ha artistes que entenen els discos de rareses com a mirades alternatives a les seves respectives trajectòries. D'altres hi veuen l'oportunitat de posar ordre a una part dels seus catàlegs i, de passada, fer les coses una mica més fàcils als seguidors més completistes. De "Cançons robades" (2018, Bankrobber), el primer recopilatori de rareses de Mazoni, es podria dir que d'alguna manera desenvolupa les dues funcions i a la vegada fa una mica més amena l'espera d'un nou disc de l'alter ego de Jaume Pla.

Són nou talls en total, la majoria perduts al túnel del temps i alguns inèdits fins a data d'avui. Destaca entre aquests últims l'inicial "Sol". Una de les peces que Pla va enregistrar en solitari a "Carn, os i tot inclòs" (2017), regravada amb l'acompanyament d'una banda i elevada a exercici de folk-rock malencònic al més pur estil de Tom Petty o George Harrison. La segueixen, gairebé en les mateixes coordenades sonores, "Magranes molt" i "Purgatori", les dues cares d'un single publicat l'any 2013 i llargament descatalogat.

Fins i tot aquells que no estiguin del tot familiaritzats amb l'obra de Mazoni reconeixeran amb tota probabilitat la melodia de "Nedar contracorrent", la sintonia de la sèrie de TV3 Kubala, Moreno i Manchón, mai abans editada en cap format discogràfic. O "Ain't Got No", l'original de Nina Simone adaptat al català i transformat en un rock'n'roll vital i visceral que per moments pot fer venir al cap una de les composicions més populars de Pla -"Ei, que surt el sol", ni més ni menys-.

Encara en l'àmbit de les versions, "A la meva vida" és una tendra lectura de l'"In My Life" dels Beatles. I tornant a les composicions pròpies, cal destacar també la inclusió d'"Arrels" i "Golafre de marisqueria / Foie", dues perles de pop inquiet publicades originalment a l'ep "Inaudit" (2011). Tanca el disc "Eufòria 2010", tot un clàssic de Mazoni regravat amb el suport vocal de tota una Bikimel. Poden escoltar el disc a Spotify.

dimecres, 11 de juliol de 2018

Firemelon


Vénen d'Orange County, Califòrnia, i les seves cançons mariden dècades de tradició nord-americana amb una aguda sensibilitat pop i un ganxo melòdic fora de sèrie. Han compartit escenari amb gegants com Dr. John, Robben Ford o David Lindley. Citen entre les seves influències a Tom Petty, Lucinda Williams, The War On Drugs i Elvis Costello. I encara podríem afegir a l'equació discursos com els de Jayhawks, Ryan Adams, John Mellencamp, Green On Red o Long Ryders, entre d'altres.

Firemelon són Matthew Samia (veu i guitarra), Matt Bailey (guitarra i mandolina), Ron Larson (baix), Jeff Cassens (bateria) i Chris Harvey (pedal steel). El seu primer àlbum, "The First", va veure la llum a principis d'aquest mateix any i ja contenia arguments tan incontestables com l'embranzida inicial de "Never Dance" -amb un orgue envolvent i unes guitarres enceses al més pur estil Heartbreaker-, l'elegància tardorenca de la costelliana "Forget About You" o aquell rock'n'roll deliciosament crepuscular que és "Tell Me" amb la seva deliciosa guitarra twang.

Ara en presenten la continuació amb forma de single. Un "Before Goodbye" que afina encara més la fórmula inicial, reforça els elements més orgànics del so de Firemelon i presenta a la banda més segura d'ella mateixa però sense renunciar a la seva frescor inicial. Una peça de naturalesa malencònica amb acabats d'allò més enèrgics i dinàmics, que juntament amb el citat àlbum de debut convida a seguir el quintet californià de molt a prop. Poden comprovar-ho vostès mateixos al seu web.

Queen Kwong


Les seves cançons sonen com si PJ Harvey i Queens Of The Stone Age col·lisionessin en ple viatge àcid en algun punt indeterminat de les extensions desèrtiques que hi ha a l'est de Los Angeles. I els seus discos conjuren a parts més o menys iguals sensualitat, misteri i visceralitat. Queen Kwong és l'alter ego de Carré Callaway, una californiana que durant els darrers anys ha aconseguit captar l'atenció de gegants com el mateix Trent Reznor, qui en més d'una ocasió l'ha convidat a obrir els concerts de Nine Inch Nails. Poden vostès descobrir-la al seu web o bé acostar-se el proper 16 de juliol a la sala 2 d'Apolo, on actuarà com a telonera de Black Rebel Motorcycle Club.

dimarts, 10 de juliol de 2018

Antologia de Joe Strummer

Joe Strummer (1952-2002).
No resulta fàcil per al no iniciat acostar-se a l'obra de Joe Strummer al marge de The Clash. Dels seus inicis amb els 101ers al seu retorn per la porta gran al capdavant dels Mescaleros passant per la seva tasca com a compositor de bandes sonores, la trajectòria del músic britànic és tan eclèctica com inconnexa. Per això és una molt bona notícia que els seus hereus s'hagin decidit a posar-hi una mica d'ordre amb la imminent edició del que serà el primer recopilatori centrat exclusivament en allò que va passar abans i després de The Clash. "Joe Strummer 001", es titularà, i si tot va bé el tindrem al carrer a finals de setembre en múltiples edicions que, com ja sol ser habitual en aquests casos, aniran dels formats més luxosos als més econòmics. A més de les peces més representatives de cada una de les diferents etapes, hi haurà abundant material inèdit com ara una antiga demo del que acabaria esdevenint "This Is England" -bé, sembla que al capdavall la connexió Clash havia d'acabar sortint per algun lloc o altre-. Més informació aquí.