divendres, 22 de setembre de 2017

Mojo: Teen Spirit


De Rocket From The Crypt a Lunachicks, d'Afghan Whigs a Melvins i de Mudhoney a Pavement passant per Alice Donut, The Gits o Pavement. I tot plegat evitant els títols més celebrats de cada casa per a centrar-se en material poc habitual. Un total de quinze peces que celebren el rock alternatiu nord-americà de finals dels 80 i principis dels 90, els que la revista Mojo ha aplegat al recopilatori "Teen Spirit" -no, no hi figuren Nirvana-. Ja disponible amb l'edició d'octubre de la publicació britànica. Quinze talls de quan la música alternativa feia soroll.

dijous, 21 de setembre de 2017

N.W.A. - "Fuck tha Police" (1988)


La intenció d'aquest post no és atacar ni criminalitzar cap col·lectiu professional. La intenció d'aquest post és denunciar la utilització per part de l'Estat espanyol de les forces i cossos de seguretat amb finalitats polítiques i fins i tot totalitàries. La intenció d'aquest post és protestar contra la persecució d'opositors polítics, els atacs a la llibertat d'expressió i la detenció de càrrecs electes que aquests dies ha dut a terme la Guardia Civil a Catalunya. Que soni ben fort aquest tema de N.W.A.

#Democracy


La plaça de la Porxada de Granollers, ahir a la nit. Un clam que ja no té res a veure amb la independència o la no independència, ni tan sols amb el referèndum. La batalla -perquè, sí, això és una batalla- és entre un estat que ja ni tan sols s'esforça en dissimular el seu tarannà totalitari, i el desig de qui vol viure amb dignitat al marge d'identitats, sentiments i ideologies. Entre qui arresta persones i càrrecs electes en funció de les seves idees i de qui creu que els conflictes polítics es resolen fent política. #Democràcia #Democracia #Democracy

dimecres, 20 de setembre de 2017

#Democràcia


Davant del que ha passat aquest matí a Barcelona. Davant la persecució de ciutadans i càrrecs electes per part d'un Estat cada vegada més totalitari. Davant la negació per part d'aquest Estat de qualsevol sensibilitat que discrepi d'una Constitució aprovada tot just sortint de quatre dècades de dictadura, sota la mirada de l'estament militar i no votada per cap ciutadà espanyol que actualment tingui menys de 57 anys. Davant tots aquests fets, només pot haver-hi una resposta. Democràcia.

Johnny Sandlin (1945-2017)

JOHNNY SANDLIN
(1945-2017)

La nissaga Allman Brothers Band es troba de dol aquest 2017. Si a principis d'any era Butch Trucks qui ens deia adéu i durant la passada primavera ens acomiadàvem de Gregg Allman, ahir ens deixava Johnny Sandlin. Membre dels Hour Glass amb uns joves Gregg i Duane Allman, posteriorment passaria a la història com a productor. Entre les obres en les quals va treballar destaquen títols clàssics dels propis Allman Brothers com "Brothers and Sisters" (1973) -abans havia treballat com a tècnic de so a "At Fillmore East" (1971) i "Eat a Peach" (1972)-.

dimarts, 19 de setembre de 2017

Prophets Of Rage


Prophets Of Rage
són gent de Public Enemy, Rage Against The Machine i Cypress Hill. Practiquen rap amb guitarres i ritmes contundents, i tot el que canten ho canten sense pèls a la llengua. No sé si seran l'antídot contra Trump, però feia molts anys que cap d'ells havia arribat a sonar d'aquesta manera.

dilluns, 18 de setembre de 2017

Mig segle d'"Smiley Smile"


L'episodi és prou conegut. Brian Wilson projectava una continuació encara més ambiciosa de "Pet Sounds" (1966), l'obra capital dels Beach Boys i un dels discos més influents i venerats del segle XX. El cas és que la salut mental de Wilson, les complicacions tècniques i l'abandonament del projecte per part de Van Dyke Parks van motivar que allò que havia d'esdevenir "Smile" acabés passant a la història com el paradigma dels discos perduts i inacabats. El naufragi va ser considerable, però un cop abortades les sessions Wilson i la resta de la banda van reciclar part del cançoner d'"Smile" en una versió estripada de l'àlbum inicialment projectat. El resultat va ser "Smiley Smile" (1967), editat tal dia com avui de fa 50 anys. Un plàstic irregular on la sensibilitat pop de la banda californiana convivia amb l'ànsia experimental de Wilson. Una mena de "Pet Sounds" a baixa fidelitat on passatges gairebé naïf com "Wind Chimes" o "Vegetables" alternaven amb dos dels singles més definitius dels Beachs Boys, "Heroes and Villains" i l'etern "Good Vibrations" -aquest últim s'havia enregistrat durant les sessions de "Pet Sounds" i havia vist la llum gairebé un any abans-.