dilluns, 18 de desembre de 2017

Keely Smith (1928-2017)

KEELY SMITH
(1928-2017)

Molts hem conegut Keely Smith com a esposa de Louis Prima, amb qui va arribar a enregistrar entre finals dels anys 50 i principis dels 60 tota una sèrie de discos que bé valen el seu pes en or -també hi figurava, en alguns d'aquells plàstics, el sempre oportú Sam Butera-, però el cert és que la seva trajectòria va arribar molt més enllà, brindant alguns exercicis gens menyspreables de sofisticat i deliciós jazz vocal que també val la pena reivindicar. Ens deixava aquest passat cap de setmana a l'edat de 89 anys. En pau descansi.

diumenge, 17 de desembre de 2017

Nick Garrie - "The Moon and the Village" (2017)


Fa molts anys vaig tenir el plaer d'exercir com a teloner de Nick Garrie en el marc d'un projecte musical que em portava entre mans i que acabaria passant a millor vida. L'experiència, que haig d'agrair a les arts com a promotor del bon amic Maurici Ribera (The Missing Leech), va ser tan intensa com enriquidora. I és que a més de passar-m'ho molt bé i compartir escenari amb tota una figura del folk àcid i el pop barroc, vaig poder conèixer un artista de primera i una persona encantadora. Per això m'alegro que des d'aleshores li hagin anat bé les coses i que, sense deixar de ser un músic de culte, hagi despertat l'interès de noves audiències que li permeten girar de forma més o menys regular per ambdós costats de l'Atlàntic i editar discos amb composicions noves quan li ve de gust. A la qual cosa cal sumar el reconeixement que li han declarat destacades figures de l'òrbita independent com els novaiorquesos Ladybug Transistor. Ha estat un component d'aquesta formació, Gary Olson, l'encarregat de produir aquest "The Moon and the Village" (2017). Onze peces malencòniques i tardorenques amb el segell inconfusible d'aquest genial músic britànic. La peça titular em té enganxat. La resta també.

Elton John amb Jack White

Elton John amb Jack White a American Epic.
Visionava dies enrere el duet que es marquen Elton John i Jack White en el marc d'American Epic, el projecte de sèrie documental amb les seves múltiples bandes sonores on el propi White -associat amb T Bone Burnett i Robert Redford- ret homenatge i recupera les arrels de la música popular nord-americana, així com els aparells i les metodologies amb què aquesta s'enregistrava ara fa gairebé cent anys. El cas és que el britànic (piano i veu) i el nord-americà (guitarra elèctrica) es treuen de la màniga un blues titulat "Two Fingers of Whiskey". Una composició pròpia de regust tan atemporal que bé podria haver-se transmès de generació en generació com tants estàndards del gènere. I una d'aquelles escenes que porten un a preguntar-se què nassos fa Elton John tancant cada nit amb la maleïda "Candle in the Wind". Ho poden comprovar a Youtube.

dissabte, 16 de desembre de 2017

Linda Perhacs - "I'm a Harmony" (2017)


El més sorprenent de "The Soul of All Natural Things" (2014) no va ser descobrir que Linda Perhacs seguia viva, ni tan sols assabentar-nos que entre el seu fins aleshores únic disc -"Parallelograms" (1970)- i aquell àlbum de retorn s'havia dedicat la figura de culte del folk psicodèlic a tasques tan terrenals com la d'higienista dental. El més sorprenent va ser comprovar que la nord-americana encara era capaç de signar i enregistrar tota una col·lecció de cançons que no tan sols mantenien intacta la llegenda sinó que permetien tornar a parlar d'ella en clau de present i fins i tot de futur. Hi havia ajudat la seva aliança amb Julia Holter, l'estela de la qual segueix present als traços onírics i eteris d'"I'm a Harmony" (2017). Títol molt oportú per a un nou àlbum de tall detallista i preciosista on la californiana es fa acompanyar de la pròpia Holter, de components de Wilco i d'adeptes com Devendra Banhart. El resultat global no alterarà a aquestes alçades el curs de cap esdeveniment, però torna a reivindicar Perhacs com una força creativa a seguir tenint en compte. Que algun promotor de concerts en prengui bona nota, sisplau.

Johnny Hallyday a Les Inrockuptibles


Un gustàs tenir sobre la taula l'última edició de Les Inrockuptibles amb un imponent Johnny Hallyday a la portada. Bonic homenatge del setmanari francès a un dels pioners i principals difusors del rock'n'roll tant a l'Hexàgon com a la resta de l'Europa continental. I exhaustiu repàs a la figura i l'obra d'una icona cultural de ple dret a l'altre costat dels Pirineus.

divendres, 15 de desembre de 2017

Cinc dècades de "The Who Sell Out"


Tal dia com avui de fa 50 anys va veure la llum "The Who Sell Out" (1967). El tercer disc de The Who, i un àlbum conceptual on cada cançó anava acompanyada d'un fals jingle publicitari. Mig segle més tard, en plena era d'això que s'ha anomenat streaming, escoltem música a través d'Spotify sense immutar-nos quan l'aplicació de torn deixa anar un jingle que poc o res sol tenir a veure amb els nostres gustos. Sigui com sigui, aquí va el meu petit homenatge a una de les obres més rodones (i avançades) que mai han signat Pete Townshend i companyia.

"The Who Sell Out" portava a un estadi més enllà les aspiracions ja insinuades pel seu predecessor, "A Quick One" (1966): el format àlbum entès com a obra d'art més enllà dels seus continguts sonors i una major cohesió temàtica entre els seus diferents temes que va desembocar, en el cas que ens ocupa, en el primer treball conceptual del grup. En aquest sentit, si bé les cançons no tenien cap relació aparent les unes amb les altres, totes elles anaven acompanyades de falsos jingles publicitaris que volien simular una emissió radiofònica -l'àlbum es contempla també com un homenatge a la freqüència pirata de Radio London, que havia jugat un gran paper en la difusió de la música pop al Regne Unit durant la dècada dels 60-.

Aquests anuncis, juntament amb les referències de la caràtula a les marques Odorono i Heinz Baked Beans, feien de la publicitat el fil conductor d'un lp que musicalment enduria el discurs dels Who a la vegada que l'enriquia amb patrons psicodèlics. Com a mostra més evident, el single "I Can See for Miles", tot un calidoscopi elèctric en expansió. Tampoc es quedava curta la inicial "Armenia City in the Sky", tota una explosió de coloraina àcida que contrastava amb les càlides harmonies de "Mary Ann with the Shaky Hand", un altre dels grans moments del disc i una peça que molts crítics han interpretat com un cant a la masturbació. Cinc dècades després de la seva edició, "The Who Sell Out" és contemplat com una de les obres definitives de The Who, un àlbum pioner per la seva temàtica conceptual aplicada a l'àmbit de la música pop i un dels grans discos britànics de l'era psicodèlica.

dijous, 14 de desembre de 2017

The Kitten Covers


S'imaginen vostès com serien les caràtules d'alguns dels discos més emblemàtics de la història de la música pop si els seus protagonistes originals fossin substituïts per gats? Doncs això mateix és el que ha fet l'artista digital Alfra Martini, poblar de gats les caràtules de discos clàssics de gent com Motörhead, Nirvana, Madonna, David Bowie, Little Richard, Joy Division, Neutral Milk Hotel, Public Enemy, The Strokes, NilssonThe Smiths, Billy Joel o Donovan. L'experiment, titulat The Kitten Covers, no deixa de ser curiós, i algunes de les obres resultants estan molt ben aconseguides. Poden comprovar-ho vostès mateixos aquí.