dijous, 24 d’agost de 2017

"Duel" (1971)


"Duel" (1971, estrenada en castellà com "El diablo sobre ruedas") va ser la pel·lícula que va posar Steven Spielberg al mapa. Una thriller on el conductor d'un automòbil pateix al llarg de tot el metratge l'assetjament d'un camió, que no pas d'un camioner: un dels grans encerts del film és precisament no mostrar el rostre de qui es troba a la cabina -tampoc les seves motivacions- i deixar que el propi vehicle actuï com un personatge més. La icònica imatge del Peterbilt 281 cobrant vida pròpia i portant al límit la paciència i els reflexos d'un incansable Dennis Weaver constitueixen una de les persecucions sobre rodes més ben aconseguides de la història del setè art. I també un exemple de com treure el màxim partit dels mínims recursos: amb tan sols dos vehicles i una carretera -impagables els paisatges del californià Soledad Canyon- Spielberg va saber mantenir la tensió al llarg de gairebé una hora i mitja, i va lliurar un producte molt més sòlid i perdurable que molts blockbusters elaborats a cop de talonari.

dimecres, 23 d’agost de 2017

LCD Soundsystem - "Tonite"


LCD Soundsystem s'acosten més que mai als postulats sònics de Daft Punk a "Tonite", el primer avançament d'un imminent nou disc que a priori promet bons moments. Veurà la llum el proper 1 de setembre sota el títol d'"American Dream", i n'han avançat la peça en qüestió amb un simpàtic videoclip.

dimarts, 22 d’agost de 2017

105 anys de John Lee Hooker


Tal dia com avui de 1912 i segons un consens més o menys oficial va néixer John Lee Hooker en un punt no determinat de Mississippi -les dades relatives al seu naixement són tan inexactes que fins hi tot hi ha qui discrepa de la data i de l'any-. Al llarg de les dècades posteriors esdevindria no tan sols un dels exponents més universals del blues, sinó també un dels principals fils conductor entre les encarnacions més primitives i rurals del gènere i les formes elèctriques que van precedir el rock'n'roll. Va morir a Califòrnia l'any 2001, a l'edat de 88 anys i pocs mesos després d'haver ofert el seu últim concert. Bandes com els Animals o els Doors van versionar el seu repertori, Canned Heat li van fer de banda d'acompanyament, i ZZ Top mai han amagat una veneració que es fa evident sempre que sona "La Grange".

dilluns, 21 d’agost de 2017

Rancid - "Trouble Maker" (2017)


Hi ha bandes a les quals no els cal reinventar-se. Rancid porten dues dècades i mitja practicant un punk de batalla que conjuga activisme de peu de carrer amb èpica de bar, sense despentinar-se i amb la mateixa naturalitat amb què incorpora patrons jamaicans i recicla els postulats de The Clash sense fregar el plagi ni sonar desubicat. A aquestes alçades res fa pensar que puguin lliurar un nou clàssic capaç de fer ombra a l'encara totèmic "...And Out Come the Wolves" (1995), però "Trouble Maker" (2017) es pot comptar sense cap mena de dubte entre les obres més rodones dels californians. Perquè els presenta en un estat de forma que ja voldrien bona part dels seus contemporanis, i perquè dispara l'un darrere l'altre i sense treva arguments tan incontestables com "Track Fast", "Ghost of a Chance", "Buddy""All American Neighborhood" o un "Telegraph Avenue" que promet emocions fortes quan l'interpretin en directe.

Arcade Fire - "Wake Up" (2004)

El que fa gran una cançó no és el nombre de descàrregues o reproduccions acumulades. Tampoc les dimensions de les sales o recintes que siguin capaços d'omplir els seus autors. Ni tan sols allò que s'hagi escrit sobre ella. El que fa gran una cançó, sigui quin sigui el seu significat, és la seva capacitat d'acompanyar i adreçar-se a tothom per igual en moments tan transcendentals com el que ens ha tocat viure aquests dies. És el cas, per exemple, de "Wake Up" d'Arcade Fire.

diumenge, 20 d’agost de 2017

Sonny Burgess (1929-2017)

SONNY BURGESS
(1929-2017)

L'imaginari popular sol contemplar Sonny Burgess com un actor secundari en aquell viver de músics pioners que va ser Sun Records. I efectivament, el d'Arkansas no va assolir mai les cotes de transcendència d'un Carl Perkins, un Johnny Cash o un Jerry Lee Lewis -la comparació amb Elvis me l'estalvio, sempre va jugar en una altra lliga-, però talls com "Red Headed Woman" o "We Wanna Boogie" han estat i segueixen essent títols d'absoluta referència per a qualsevol aficionat o devot de la causa rockabilly. L'estil que va definir al capdavant dels seus inseparables Pacers, tan visceral com ben apuntalat, es pot considerar com un dels més singulars de l'època en el marc del gènere en qüestió. Un prisma sònic que es feia seu el manual d'estil del rockabilly però a la vegada jugava amb les seves arrels sobreposant les unes amb les altres o bé destacant-ne una en concret en funció del moment. Burgess s'aproximava al format cançó des de l'òptica hillbilly d'un Hank Williams -va arribar a enregistrar una solvent revisió de "My Bucket's Got a Hole in It"-. Però la trompeta de Jack Nance en títols com els anteriorment citats enllaça directament amb les formes del swing o el dixieland jazz. És més: els patrons rítmics de "We Wanna Boogie" invoquen les essències del jump blues. I les dues notes carregades de distorsió del solo de guitarra de Joe Lewis a la mateixa peça -escoltin la força amb què irromp a partir del minut 1:25- anticipen discursos com els del garatge, el punk o el psychobilly. Ens ha deixat a l'edat de 88 anys.

Aureli Rubio al Pastís

AURELI RUBIO
Bar Pastís, Barcelona
19 d'agost de 2017

Costa escriure sobre el concert que Aureli Rubio va oferir la nit passada al Pastís sense referir-se al que havia passat dos dies abans a pocs metres de l'emblemàtic bar barceloní. En certa manera, el simple fet de baixar a peu per les Rambles i adreçar-se a un local que programa música en directe gairebé els 365 dies de l'any ja podia assolir efectes catàrtics en una nit com la d'ahir. I que Rubio hi actués amb tota la normalitat del món -només unes sentides paraules de record a les víctimes van alterar el guió previst- simbolitzava d'una forma molt més que metafòrica el triomf de la vida i les ganes de celebrar-la per sobre de la mort i el terror que volen imposar quatre fanàtics.

Rubio és de Barcelona però canta i toca la guitarra com si s'hagués criat a les profunditats gairebé mitològiques dels Estats Units. La seva veu evoca experiència. La seva tècnica a les sis cordes és tan versàtil que li permet saltar amb tota la seguretat del món i en ambdós sentits la frontera sovint imperceptible entre les formes més primitives del blues i el folk nord-americà. I el seu repertori alterna composicions pròpies amb sòlides revisions dels cançoners de Bukka White ("Parchman Farm"), Blind Lemon Jefferson ("See that My Grave Is Kept Clean") o la Carter Family ("John Hardy Was A Desperate Little Man"). Va anunciar que prepara nou disc de cara a l'any vinent, i en va avançar un parell de fragments dels que carreguen les piles.