dissabte, 24 de juny de 2017

Cor Blanc


Cor Blanc ha estat sens dubte una de les grans sorpreses d'aquesta temporada. Un duet barceloní que ha evolucionat del folk amb acabats digitals cap a un pop oníric i en ocasions ballable. El seu darrer single es titula "Alice", i suposa el seu debut a l'escuderia Luup Records (Museless, PAVVLA...). Poden veure'n el videoclip -amb imatges del film de culte "Valerie and Her Week of Wonders" (1970)- aquí.

El Petit de Cal Eril - "El Salt"

No és cap secret que la gira de presentació "La força" (2016, Bankrobber) està essent una de les més intenses d'El Petit de Cal Eril. Precisament, el nou videoclip de l'alter ego de Joan Pons el mostra a ell i a la banda que l'acompanya en acció a l'escenari. Es tracta d'"El Salt", una de les peces que integren l'àlbum en qüestió, i poden veure'l aquí.

divendres, 23 de juny de 2017

Pooka


Pooka és una de les diverses variacions del terme púca, que en irlandès significa esperit i que a la vegada identifica una criatura fantàstica del folklore celta caracteritzada per les múltiples formes que pot arribar a adoptar. Pooka, la banda, era un duet de folk format a Manchester per Natasha Jones i Sharon Lewis. Com la criatura en qüestió, el seu discurs podia manifestar-se a través de múltiples formes i adoptar tota mena d'estats. Clarobscures, cristal·lines, tenyides de boirina i amb un punt de misteri, les cançons de Pooka anticipaven d'alguna manera repertoris com el d'unes Smoke Fairies. I el seu debut homònim, editat per Warner l'any 1993, és una molt bona opció per a una nit de bruixes com la d'avui. Bon solstici d'estiu a tothom.

dijous, 22 de juny de 2017

Bob Dylan - "Triplicate" (2017)


Amb Bob Dylan hi ha coses que mai s'acaben de saber del cert i ja està bé que sigui així, per allò de mantenir intacte el misteri. Per exemple, si el títol del seu darrer àlbum -"Triplicate" (2017)- fa referència al seu format de triple disc o al fet que sigui la seva tercera incursió a les aigües del totèmic i monumental Great American Songbook. Tampoc acaba de quedar clar per què ha lliurat tot d'un plegat tres plàstics que per separat haurien pogut tenir la mateixa entitat que les dues anteriors revisions d'estàndards nord-americans a mans del de Duluth -"Shadows in the Night" (2015) i "Fallen Angels" (2016)-, i que fins i tot disposen dels seus propis títols: "'Til the Sun Goes Down", "Devil Dolls" i "Comin' Home Late", respectivament.

Sigui com sigui, una de les grans novetats d'aquest "Triplicate" és precisament el fet d'haver situat d'una vegada per totes el Great American Songbook al centre del relat. Si "Shadows in the Night" era un disc de Dylan reinterpretant el cançoner de Sinatra, si "Fallen Angels" era el punt on el de Minnesota anava més enllà de la Veu per a començar a abraçar la música que dominava les ràdios nord-americanes abans de l'adveniment del rock'n'roll, "Triplicate" és el primer gran monument de l'autor de "Like a Rolling Stone" a un temps i una manera de fer les coses que el van marcar tant com els singles de Buddy Holly i les cançons de Woody Guthrie, i dels quals ell mateix havia signat l'acta de defunció definitiva reinventant les regles del joc amb àlbums com "The Freewheelin' Bob Dylan" (1963) o "Blonde on Blonde" (1966).

Una altra novetat de "Triplicate" és que aquest cop Dylan no s'ha limitat a recuperar únicament títols més o menys obscurs o semioblidats, sinó que ha optat també per estàndards que l'aficionat mitjà reconeixerà amb facilitat. És el cas, per exemple, de "That Old Feeling", "The Best Is Yet to Come", "As Time Goes By" o "Stormy Weather": els dos primers van obtenir un ressò més que notable a mans del propi Sinatra, el tercer és universalment reconegut com el tema central de "Casablanca" (1942), i l'últim és una de les peces més populars del repertori de Billie Holiday. Va ser també Lady Day qui va gravar una de les versions més escoltades de "These Foolish Things", un dels títols que Rod Stewart va triar com a single a l'hora de lliurar, ara fa cosa d'una dècada i mitja, la seva pròpia versió del Great American Songbook.

Recuperada per Dylan, la peça no tan sols deixa en evidència la perfeccionista però insulsa aproximació d'Stewart al repertori en qüestió: també posa de manifest tot el suc que encara poden arribar a donar aquestes cançons quan un les contempla com a tals, com a cançons, i no com a intocables peces de museu. Aquest ha estat precisament un dels grans encerts de Dylan a l'hora d'acostar-se a un cançoner que li va com l'anell al dit: manipular-lo amb molta més cura de la que aplica al seu propi repertori quan el deconstrueix en directe, però sense deixar de reinterpretar-lo al seu aire. I posar-se al servei de les cançons tot deixant que siguin aquestes les que parlin a través seu, tot el contrari del que havia fet durant les passades cinc dècades.

Abans de Dylan, el més habitual era que els intèrprets pop no cantessin les seves pròpies cançons sinó aquelles que algú altre havia compost i que sovint ja s'havien interpretat anteriorment -era així com es creaven els estàndards-. Després d'ell no tan sols es va invertir aquesta tendència, sinó que es va instaurar la regla no escrita que cap nou treball d'un artista podia repetir els mateixos patrons de la seva obra anterior. Mig segle després és el propi Dylan qui ignora aquests dos principis i celebra sense reserves tot allò que ell mateix havia fet obsolet de la nit al dia. D'alguna manera, doncs, "Triplicate" tanca un cercle. El que un jove Dylan va començar a traçar quan va abandonar el Midwest en direcció a Manhattan, i que gairebé sis dècades després l'eleva a la mateixa categoria que els propis Sinatra i companyia en l'imaginari melòman dels nostres temps.

Dia de la Música 2017

Mourn.
DIA DE LA MÚSICA 2017
Fabra i Coats, Barcelona
21 de juny de 2017

Queden lluny els temps en què el Dia de la Música es podia respirar en bona part del mapa barceloní, ja fos amb actuacions en directe a molts dels seus carrers o bé amb unes Rambles atapeïdes de paradetes on les disqueries de la ciutat ofertaven sucoses delícies melòmanes a preus arreglats per a l'ocasió. Actualment la jornada segueix commemorant-se, però d'una manera més discreta i sovint gairebé a porta tancada. Per això són d'agrair iniciatives com la de la cooperativa L'Afluent, que ahir va maridar reivindicació i celebració a Fabra i Coats. La primera es va materialitzar en una taula rodona al voltant de les bones pràctiques en la indústria musical, un debat que ve de lluny i que diversos represenants del sector -músics, advocats, gestors, institucions- van abordar amb vistes a establir directrius i fulls de ruta per a millorar les condicions de treball en un marc professional que en ocasions ni tan sols es contempla com a tal. La celebració va arribar a última hora, de la mà d'un triple concert amb un cartell tan eclèctic com transversal: l'afrofunk de la guineana -establerta a Barcelona- Nakany Kanté, la sofisticació pop del crooner canadenc Sean Nicholas Savage, i l'electricitat de les barcelonines Mourn i el seu contundent rock de garatge.

dimecres, 21 de juny de 2017

Memòries de Viv Albertine

Viv Albertine.
"Escoltava molta música nova a través dels amics i sempre que sortia de casa portava un disc sota el braç. (...) El disc que portessis indicava quina mena de persona eres. Si era una raresa, la gent enrotllada et parava pel carrer per parlar-ne. (...) La música portava la Guerra del Vietnam fins a l'interior de les nostres habitacions. Les cançons que ens arribaven d'Amèrica despertaven el nostre interès en la política; eren lliçons d'història digeribles i excitants. Ens manifestàvem contra les guerres del Vietnam i Corea, debatíem sobre l'alliberament sexual, la censura i la pornografia, i llegíem llibres de Timothy Leary, Hubert Selby Jr i Marshall McLuhan perquè havíem sentit a parlar de tota aquella gent a les cançons o en entrevistes amb músics. (...) També hi havia grans revistes, com Forum, International Times, Spare Rib, Oz, Rave i Nova. Tot i que no ens podíem permetre viatjar, ens sentíem connectats amb altres països perquè les idees i els fets que hi tenien lloc ens arribaven a través de la música i de les revistes".

Viv Albertine (The Slits), en un fragment de la seva autobiografia, "Clothes, Clothes, Clothes. Music, Music, Music. Boys, Boys, Boys" (2014, publicada recentment en castellà per Anagrama). O com la música (la cultura i les arts, de fet) pot obrir portes infinites i definir el procés formatiu de qualsevol persona.

The Byrds - "Turn! Turn! Turn!" (1965)


"Turn! Turn! Turn!" (1965). El segon disc dels Byrds, i juntament amb el seu predecessor -"Mr. Tambourine Man" (1965)- un dels pilars fundacionals tant del folk-rock com de bona part del pop de guitarres que s'ha practicat durant les passades cinc dècades. La peça titular, versió marca de la casa d'un tema de Pete Seeger, és probablement el títol més universal de la discografia dels californians i també un dels singles més icònics de la història del rock. La resta del plàstic, una selecció d'originals i lectures de composicions alienes, tampoc es queda curta. "Turn! Turn! Turn!" va ser el primer disc dels Byrds que mai vaig arribar a tenir, i la connexió amb el discurs de la banda va ser immediata. El vaig adquirir tal dia com avui de fa molts anys, després de localitzar-lo en una paradeta situada en algun lloc de les Rambles. Eren els dies en què al carrer Tallers hi havia encara més disqueries que no pas botigues de roba, i cada 21 de juny bona part d'aquests establiments s'instal·laven a les Rambles amb motiu del Dia de la Música. Els dies en què Barcelona celebrava l'arribada de l'estiu amb música en uns carrers que des d'aleshores s'han tornat més silenciosos i també una mica més grisos. No cal desesperar-se: espais com Fabra i Coats acolliran al llarg d'avui activitats commemoratives de la jornada melòmana per excel·lència. Però no estaria gens malament que algun dia les Rambles i el seu entorn tornessin a sonar tal i com ho feien anys enrere. Bon Dia de la Música a tothom.