divendres, 21 de setembre de 2018

William Shatner & Jeff Cook - "Why Not Me" (2018)


Cada vegada que William Shatner entra en un estudi de gravació sol sortir-ne amb un plàstic no apte per a tots els gustos però de resultats tan sorprenents com inesperats. L'última mostra n'és aquest flamant "Why Not Me" (2018), la primera incursió del capità Kirk en l'àmbit de la música country. El signa a duet amb tot un Jeff Cook (Alabama), amb qui sembla haver-se entès a la perfecció a l'hora de confeccionar títols tan inequívocs com "Too Old to Be a Vegan" o "I Hate to Waste Good Beer" -que no desentonarien al catàleg dels propis Alabama-. No cal dir que l'àlbum en qüestió és un tan sols un divertiment per a un Shatner que als seus 87 anys es dedica a fer única i exclusivament allò que li ve de gust, però també es deixa escoltar i entra a la primera si un sap a què s'exposa. Per cert, qui va protagonitzar la sèrie original d'Star Trek ja ha anunciat que prepara un disc de Nadal amb col·laboradors com Iggy Pop, Joe Louis Walker, Billy Gibbons, Rick Wakeman o Judy Collins. A veure qui més és capaç d'aplegar tots aquests noms en un sol àlbum.

Las disculpas de Àlex Ollé

El director artístico de La Fura dels Baus pidiendo perdón porque dos miembros de su compañía lucieron lazos amarillos después de una representación en el Teatro Real. Disculpándose porque dos de sus trabajadores ejercieron su derecho a la libertad de expresión, en un país donde nadie ha pedido jamás perdón por la exhibición de simbología fascista, franquista y nacionalsocialista en campos de fútbol y similares. A nadie se le escapa que las palabras de Àlex Ollé no tienen otra intención que la de poder seguir trabajando en condiciones a lo largo y ancho de este Reino donde un artista puede quedarse sin sustento a la mínima que sus ideas se desvían de determinados dictados (que se lo cuenten a Willy Toledo). Lo que sí deberíamos preguntarnos es dónde estaba ayer esa progresía de salón que 15 años atrás se colgaba oportunistas medallas al grito de "No a la guerra".

dijous, 20 de setembre de 2018

John Blair i The Masonics al FestiSurf Costa Brava

John Blair, llegenda surfera.
El llegendari John Blair, pioner del revival surf al capdavant dels històrics Jon & The Nightriders, encapçalarà aquest cap de setmana la sisena edició del FestiSurf Costa Brava. The Masonics, Hipbone Slim & The Kneetremblers i Los Torontos completaran un cartell tan eclèctic com vitamínic. Serà dissabte a la nit a la Sala Polivalent de Castell d'Aro (el Baix Empordà).

1978 va ser l'any en què el punk va passar oficialment a la història i va donar lloc als seus múltiples derivats. L'any en què els Sex Pistols van implosionar a les mateixes costes californianes on començaven a florir discursos com el hardcore de la mà de bandes com Black Flag o Dead Kennedys. I l'any en què un jove melòman de Los Angeles que responia i segueix responent al nom de John Blair va publicar "The Illustrated Discography of Surf Music 1961-1965", un volum que a data d'avui segueix considerant-se com un dels assajos més definitius que mai s'han realitzat sobre el surf rock. Un fenomen que havia viscut els seus dies daurats durant la primera meitat de la dècada dels 60 i que, a punt d'arribar els 80, semblava condemnat a l'oblit fins que Blair li va treure la pols amb l'obra en qüestió.

El cas és que Blair poc es devia imaginar l'efecte dòmino que desencadenaria la publicació del seu llibre. Tan sols un any després, la banda que ell mateix encapçalava, el combo de surf instrumental Jon & The Nightriders, va publicar un primer single, "Rumble at Waikiki", que en l'actualitat es contempla per unanimitat com el punt de partida de tots els revivals experimentats per la música surf al llarg de les passades quatre dècades. Un artefacte tan potent que immediatament va cridar l'atenció de tot un Greg Shaw, qui no va dubtar en fitxar la banda pel segell Bomp Records. D'aquesta manera, Jon & The Nightriders van encetar la dècada dels 80 amb la publicació de "Surf Beat '80", revelador títol per a un plàstic que posava al dia els vells postulats de la música surfera i que va obtenir la benedicció de tot un Dick Dale, el pioner que dues dècades abans havia donat forma a l'anomenat surf rock.

El cas és que John Blair actuarà aquesta setmana a casa nostra. Ho farà acompanyat d'una de les bandes més solvents i respectades de l'instro surf en aquest costat dels Pirineus, A-Phonics, i en el marc d'una cita que ja ha esdevingut un clàssic del calendari melòman català. El FestiSurf Costa Brava, que celebrarà la seva sisena edició aquest dissabte, 22 de setembre, a la sala Polivalent de Castell d'Aro (el Baix Empordà). Blair en serà el cap de cartell, un il·lustre veterà sense el qual no s'entendria pràcticament res del que ha passat en aquest mateix festival al llarg dels darrers cinc anys, i una de les màximes autoritats mundials en música surf. Però no serà l'únic reclam d'una programació on tornaran a conviure delícies forànies amb algunes de les propostes més fresques i refrescants de l'escena autòctona.

Destaca en aquest sentit la presència de dos dels exponents més eclèctics i genuïns del rock'n'roll britànic de les passades tres dècades, The Masonics i Hipbone Slim & The Kneetremblers. Els primers van sorgir a principis dels 90 de l'òrbita garatgera de Billy Childish, i els seus components han militat en institucions com Thee Headcoats o The Milkshakes. Els segons alternen les coordenades surferes amb les formes més animals i primitives del rockabilly, el rhythm & blues o qualsevol dels seus derivats. Completaran el cartell Los Torontos, l'última sensació del frat rock barceloní. Un combo integrat per veterans de formacions com The Kongsmen o Velvet Candles, que cita com a influències a Sam The Sham & The Pharaohs o The Wailers -els nord-americans, òbviament-. Tot plegat a partir de les 9 del vespre i amb entrada lliure perquè ningú es queixi.


Més informació:
FestiSurf Costa Brava  /  Pàgina web

dimecres, 19 de setembre de 2018

Alice In Chains - "Rainier Fog" (2018)


Reconec que no havia seguit de prop la trajectòria d'Alice In Chains des de la mort de Layne Staley. Que escoltar la banda de Seattle sense aquesta peça clau del seu engranatge em feia molta mandra i que per això no m'havia acostat fins ara a cap dels discos que la formació ha enregistrat amb William DuVall. Però aquests últims dies m'he decidit finalment a donar una oportunitat al seu darrer treball, el recent "Rainier Fog" (2018), després de llegir crítiques força entusiastes en diversos mitjans especialitzats. I m'ha sorprès molt positivament la manera com els nord-americans es mantenen fidels a les seves essències sense anclar-se en un passat que d'alguna manera sembla superat. Peces com "Red Giant", "Drone" o la pròpia "Rainier Fog" poden no estar a l'alçada dels títols més totèmics del combo, però mantenen el tipus i segueixen passant la mà per la cara de tots els projectes de temporada que durant el que portem de segle han provat d'usurpar l'esperit original de la banda. Òbviament se'm seguirà fent estrany pensar en Alice In Chains sense Layne Staley, però entenc que la maniobra que han realitzat Jerry Cantrell i companyia es troba molt més a prop dels AC/DC de Brian Johnson que dels Queen d'Adam Lambert.

dimarts, 18 de setembre de 2018

Dave Alvin and Jimmie Dale Gilmore - "Downey to Lubbock" (2018)


Dave Alvin i Jimmie Dale Gilmore són dues icones de ple dret de la música d'arrels nord-americana de les passades quatre dècades. El primer es va donar a conèixer al capdavant dels irrepetibles Blasters, aquella banda de Los Angeles que va aproximar-se al rock'n'roll més primtiu des d'una òptica punk i amb vocació renovadora, pionera d'incomptables etiquetes i conceptes sense els quals no s'entendria a data d'avui allò que anomenem Americana. El segon va ser un exponent tardà però no menor de l'outlaw country, amb capítols vitals tan apassionants com la seva militància als totèmics Flatlanders. El cas és que acaben de sumar esforços en un plàstic conjunt que no alterarà el curs de les seves respectives carreres però referma els seus autors com a molt més que il·lustres veterans. "Downey to Lubbock" (2018), l'han titulat, per a referir-se a la distància que separa la Califòrnia d'Alvin de la Texas de Gilmore, i l'han omplert de títols poc menys que imprescindibles de la tradició musical que enllaça ambdós estats. Peces com "Let's Get Together" (Dino Valenti), "Lawdy Miss Clawdy" (Lloyd Price) o "Deportee" (Woody Guthrie), despullades de tot ornament i lliurades amb aquell grau d'ofici que només el temps i la carretera poden atorgar.

40 anys dels 'solo albums' de Kiss


L'any 1978 Kiss era una de les bandes més massives del rock nord-americà. El seu darrer llançament d'estudi, "Love Gun" (1977), els havia catapultat fins a les posicions més elevades del Billboard 200, i els seus concerts congregaven autèntiques multituds que havien trobat en el grup novaiorquès quelcom semblant a una forma de vida. Per celebrar-ho, van editar aquell mateix any un recopilatori, "Double Platinum", que reunia les seves peces més populars. I per acabar d'arrodonir la jugada van decidir editar quatre discos a la vegada.

Partint del fet que qualsevol artefacte que portés el nom de Kiss es despatxava gairebé amb tanta facilitat com la Coca-Cola, van preveure que quatre plàstics de cop multiplicarien també per quatre les astronòmiques xifres del grup. D'aquesta manera, Paul Stanley, Gene Simmons, Ace Frehley i Peter Criss es van tancar cadascú pel seu compte a l'estudi, amb diferents compositors i músics de sessió i l'objectiu de facturar treballs de títol homònim que s'havien de complementar els uns els altres en la que s'havia plantejat com una de les grans campanyes de màrqueting de la història de la música pop.

Doncs bé, al final va resultar que les previsions eren errònies i els resultats van ser més aviat modestos. En lloc de multiplicar per quatre, el que van aconseguir va ser dividir entre la mateixa xifra i no a parts exactament iguals -a ningú se li escapa que ja aleshores era poc probable que un àlbum de Peter Criss fos rebut amb el mateix entusiasme que un de Gene Simmons-. Apresa la lliçó, la banda va passar pàgina i l'any següent va recuperar el terreny perdut amb el mastodòntic "Dinasty".

Editats tal dia com avui de 1978 -fa 40 anys-, els 'solo albums' es consideren com el primer gran fracàs de la història de Kiss en termes comercials. Però en el terreny artístic amaguen unes quantes joies que mereixen ser recuperades ni que sigui de tant en tant -jo, personalment, em quedo amb els plàstics de Simmons i Frehley-, i que en alguna ocasió s'han arribat a fer un lloc als directes del grup.

dilluns, 17 de setembre de 2018

Black Honey


Després de dos ep's i una colla de singles que els han permès fer-se un nom a l'escena emergent del seu país, els britànics Black Honey són a punt de publicar un primer àlbum que no hauria de decebre els seguidors de Blondie, The Cardigans o fins i tot Lana Del Rey. Veurà la llum aquesta mateixa setmana i les peces que n'han avançat a través de les plataformes digitals alternen ritmes ballables, atmosferes nocturnes i cultura de club amb la veu d'Izzy B Phillips com a principal tret distintiu. Descobreixin-los a Facebook.