dijous, 21 de juny de 2018

Jessie Munro

El so de la determinació.
Natural de Toronto i establerta actualment a Los Angeles, Jessie Munro sempre ha tingut clar que es volia dedicar a la música. Va començar a cantar de ben petita, i amb tan sols 16 anys va situar-se entre els deu primers finalistes del concurs televisiu Over the Rainbow, produït per tot un Andrew Lloyd Webber i basat en les peces del musical The Wizard of Oz. Era tan sols el principi d'una trajectòria que en anys posteriors va portar la canadenca al prestigiós Berklee College of Music i finalment fins a les costes californianes, on tot just comença a donar forma al seu propi projecte.

Munro està treballant actualment en el que serà el seu ep de debut. Sis peces que veuran la llum durant els propers mesos sota el títol genèric d'"On My Own". Influïda per discursos com els de Carole King o Lianne La Havas, la canadenca ha trobat la seva pròpia veu a mig camí del soul amb acabats electrònics i del r&b de tall contemporani. "La meva idea és aprofitar les sonoritats clàssiques i maridar-les amb d'altres de modernes", confessa ella mateixa a la nota promocional que serveix com a avançament d'aquest primer disc.

A nivell líric, aquestes primeres composicions giren al voltant d'una ruptura amorosa i perfilen a Munro com una artista jove però molt segura d'ella mateixa a l'hora d'explorar conceptes com el dolor, la solitud, la malenconia o la determinació per a sortir endavant. Una mostra evident n'és "Under Fire", la primera pista de l'ep que s'ha fet pública a les plataformes digitals. Una peça de factura urgent, dominada per una línia de baix penetrant i una línia melòdica irresistible. Poden escoltar-la a Soundcloud.

Dia de la Música 2018


Aquest any tindré el gustàs de celebrar el Dia de la Música a la ràdio. I més concretament a Guitarra, baix i bateria, on comentaré novetats discogràfiques i documentals musicals amb Ricky Gil i Laura Peña. Serà la penúltima emissió de la temporada, i podran escoltar-la en directe a partir de les 20h a la sintonia de Ràdio Silenci. Bon Dia de la Música a tothom!

dimecres, 20 de juny de 2018

Predisposició a l'inconformisme

And Also The Trees.
"Volíem ser diferents dels grups amb els quals ens identificàvem en aquell moment. Si una cançó que escrivíem sonava com Joy Division, Echo & The Bunnymen o The Cure, per exemple, la descartàvem o la refèiem completament. Ens agradaven aquestes bandes, òbviament, però no ens passava pel cap assemblar-nos-hi. Teníem una predisposició espontània a l'inconformisme". Simon Huw Jones, vocalista d'And Also The Trees, en una entrevista publicada aquest mes de juny per la revista francesa Rock & Folk. Una actitud, la de la banda britànica, que contrasta amb la de molts grups que demanen als seus respectius productors que els facin sonar, precisament, com Joy Division, Echo & The Bunnymen o The Cure (per exemple).

50 anys del 68 Comeback Special

Elvis Presley, vestit de negre, durant la gravació del 68 Comeback Special.
Tal dia com avui de 1968 es va començar a rodar l'especial televisiu que tornaria a situar Elvis Presley a la primera línia tot reconnectant-lo amb les seves arrels i gairebé descobrint-lo a tota una generació que fins aleshores no el comptava entre els seus referents -diuen les males llengües que durant la segona meitat dels 60 el Rei podia caminar per Sunset Boulevard sense ser reconegut-. El programa en qüestió va ser una producció de la cadena NBC centrada en la figura d'un Presley que, aprofitant l'ocasió, tornava a enfilar-se als escenaris després d'anys dedicats únicament al cinema. Les sessions de gravació es van allargar fins al 27 de juny, es van dur a terme en diferents estudis i van consistir en diversos concerts, l'últim dels quals va reunir el Rei amb els supervivents la seva primera banda d'acompanyament -Scotty Moore (guitarra) i D.J. Fontana (bateria)- per primer cop des dels anys 50. El programa es va emetre el 3 de desembre d'aquell mateix any sota el títol d'Elvis, i el seu impacte va ser tal que des d'aleshores es coneix com a 68 Comeback Special. La banda sonora, titulada "NBC TV Special", va veure la llum aquell mateix mes de desembre amb part de les gravacions realitzades en directe i un nou single d'estudi, "If I Can Dream", que d'alguna manera marcava l'inici de la segona era daurada del Rei. Icònica va resultar la seva aparició a escena vestit amb un conjunt de cuir negre que va despertar tota mena de passions entre el públic present a les sessions. Havia (re)nascut un mite.

dimarts, 19 de juny de 2018

10 anys de "Wagonwheel Blues"


Avui fa deu anys que The War On Drugs van publicar el seu debut discogràfic. Un "Wagonwheel Blues" (2008) amb què els nord-americans definien les bases del seu discurs i començaven a guanyar-se la simpatia tant del públic com de la premsa especialitzada. Una revista britànica va arribar a definir-los com una barreja entre la E Street Band de Bruce Springsteen i The Jesus and Mary Chain. Amb els anys acabarien de polir i arrodonir el seu so, mantenint les essències springsteenianes (i dylanianes) en un extrem i orientant l'altre cap a l'hipnotisme kraut d'uns Kraftwerk o uns Neu!. I si bé és cert que "Wagonwheel Blues" és un plàstic més aviat discret en comparació amb tot el que ha vingut després, també ho és que obres tan indiscutibles com "Lost in the Dream" (2014) o "A Deeper Understanding" (2017) en són conseqüència directa. També és l'únic àlbum que TWOD van arribar a enregistrar amb Kurt Vile encara a bord.

70 anys Nick Drake

Nick Drake (1948-1974).
La història és prou coneguda a aquestes alçades. Un d'aquells talents condemnats a no ser reconeguts fins (molt) després d'haver-se apagat. El geni tímid que es quedava en un racó sense dir res i que tenia pànic als escenaris. I el final tràgic que va posar punt i final a una de les trajectòries més singulars del seu temps. Com sol dir-se en aquests casos, els discos de Nick Drake van passar pràcticament inadvertits al seu dia però amb el pas del temps han influït a incomptables generacions de músics. Avui faria 70 anys de trobar-se encara entre nosaltres.

Aquells eterns himnes adolescents

Spector (de negre, a l'esquerra de la imatge), sota la mirada de Winehouse.
RONNIE SPECTOR & THE RONETTES
Sala Apolo, Barcelona
18 de juny de 2018

Normalment són els alumnes els que reten homenatges pòstums als seus mestres, i rarament a l'inrevés. Hi ha excepcions, és clar, com la que va tenir lloc la nit passada a la sala Apolo mentre Ronnie Spector recordava Amy Winehouse amb una sentida lectura de "Back to Black", projecció inclosa del rostre de la tributada a la pantalla gegant que presidia l'escenari. No va ser l'únic record d'una vetllada durant la qual Spector va mencionar també a Johnny Thunders, Joey Ramone o la seva germana Estelle Bennett. Tampoc es va oblidar d'altres companys de viatge com els Rolling Stones, Brian Wilson o The Dave Clark Five. Records d'una trajectòria artística i vital que va començar com un conte de fades a l'Spanish Harlem novaiorquès, que va superar set anys de tempestuós matrimoni amb un dels grans arquitectes de la música pop -a Phil Spector també el va citar, però molt de passada i sense arribar-lo a anomenar-, i que ja en etapa de maduresa ha donat lloc a col·laboracions amb The Raveonettes o The E Street Band i a obres tan notables com "The Last of the Rock Stars" (2006).

I precisament per això, perquè la seva producció discogràfica en solitari és poc prolífica però en qualsevol cas reivindicable, un no acaba d'entendre que l'obviï en uns directes centrats de forma gairebé exclusiva en els clàssics de les Ronettes. Perquè més enllà de l'homenatge a Winehouse, de tornar-li a Brian Wilson la dedicatòria de "Don't Worry Baby", de recordar a Johnny Thunders amb una sentida "You Can't Put Your Arms Around a Memory", i de recuperar alguns talls de l'àlbum de versions "English Heart" (2016) -a destacar l'adaptació en clau femenina de l'"I'd Much Rather Be with the Boys" dels Stones-, el gruix central del repertori el van ocupar títols com "Baby, I Love You", "Walking in the Rain", "I Can Hear Music" o un "Be My Baby" que podia justificar tot sol el preu de l'entrada. Himnes adolescents de vocació encara eterna que Spector va cantar com si no haguessin passat els anys, acompanyada per unes Ronettes que en realitat no eren les Ronettes però van desenvolupar el seu paper a la perfecció. Menció a part mereixen les anècdotes que explicava la vocalista a l'inici de cada cançó. Entranyables batalletes personals que en el seu cas equivalen a lliçons magistrals d'història del rock'n'roll.