dimecres, 26 d’abril de 2017

Mojo: New Harvest


Em va venir de gust dies enrere recuperar aquest recopilatori editat i distribuït al seu moment per la gent de Mojo. Amb un disseny de caràtula clarament inspirat en un dels àlbums més celebrats de Neil Young, "New Harvest" (2009) oferia un repàs a alguns dels noms que definien aleshores l'estat de les coses en l'àmbit de la música nord-americana d'arrels. Entre els seus quinze talls hi tenien cabuda tota una sèrie de discursos que amb el temps han anat adquirint entitat pròpia -alguns ja la tenien aleshores- i que oferien un ampli ventall cromàtic: del folk de Fleet Foxes Alela Diane a les escapades còsmiques de Yeasayer o Animal Collective, passant pel pop de tall independent d'uns Dodos o uns Papercuts, artesans de la cançó com Bill Callahan o Iron & Wine, i corredors de fons com Vetiver o Akron/Family. Bona collita, sens dubte, la de 2009.

dimarts, 25 d’abril de 2017

Guitarra, baix i bateria - Programa 149

Gimme Shelter: els Stones a Altamont.
Ja poden escoltar l'última col·laboració d'un servidor a Guitarra, baix i bateria, l'espai musical de Ricky Gil a Ràdio Silenci. En aquesta ocasió vaig tornar a coincidir amb Laura Peña, que ens va il·lustrar sobre documentals com "Gimme Shelter" o "No Cameras Allowed", vam parlar d'Exposa't - Fira Musical del Baix Montseny, i vam escoltar Amadeu Casas, Esperit!, Liannallull, The Make, Dirty Pinks, Mazoni, Mumford & Sons, Miquel Vilella, The Rolling Stones i Estúpida Erikah. Una hora no dóna per més, poden comprovar-ho aquí.

Exposa't a El 9 Nou


El 9 Nou (edició Vallès Oriental) publicava aquest dilluns la crònica d'Exposa't, la Fira Musical del Baix Montseny, signada per un servidor. Als quioscos fins dijous.

dilluns, 24 d’abril de 2017

Sant Jordi, llibres i futbol


No m'agrada el futbol. No hi tinc res en contra, però no m'agrada. En ocasions molt concretes fins i tot puc arribar-ne a gaudir, però en general no m'agrada. Tinc amics i coneguts que directament es proclamen antifutboleros. No és el meu cas: a mi m'avorreix observar una vintena de persones corrent al darrere d'una pilota, però entenc perfectament que hi hagi gent per a qui els colors d'un determinat equip signifiquin tant com per a mi un disc o un llibre dels que et canvien la vida.

La diferència és que els discos i els llibres que han canviat la meva vida no aturen el món, no condicionen la mobilitat de ciutats senceres ni motiven en carrers i places celebracions espontànies amb crits, càntics i petards que es passen per l'arc de triomf les mateixes ordenances de civisme que qualsevol bar, sala o festival musical ha de seguir al peu de la lletra. Jo gaudeixo d'allò que m'agrada sense que allò que m'agrada alteri la vida de la gent a qui no li agrada el mateix que a mi. Amb el futbol, en canvi, passa exactament el contrari: t'agradi o no, estàs obligat a aguantar-lo, especialment quan es disputen partits com el clàssic Madrid-Barça que tenia lloc la nit passada. Per això, cada vegada que es juga un d'aquests partits tinc el costum de refugiar-me en una sala de cinema.

Tampoc m'agrada especialment la Diada de Sant Jordi. No pas per la seva simbologia, en la qual no entraré perquè els polítics ja porten prou dies escombrant cap a casa, sinó per la litúrgia dels llibres, les roses i tot plegat. Sóc lector, m'agrada llegir, devoro els llibres en la mesura que puc i sóc incapaç d'entrar a una llibreria i sortir-ne amb les mans buides. Per això m'entristeix observar que el dia de l'any en què més llibres es venen és també la data en què augmenta el percentatge d'exemplars despatxats que acabaran acumulant pols en estanteries domèstiques.

Sant Jordi és el dia en què tothom compra llibres perquè toca, i la cosa em tindria molt més mosca del que em té de no ser perquè tot acaba destapant el seu costat positiu. Per exemple, que els guanys obtinguts durant aquesta jornada permeten a algunes llibreries i editorials sobreviure i servir alegries durant tot l'any a qui realment sent passió per la lectura. I que, per allò de fer festa, la majoria d'establiments apliquen interessants descomptes als seus estocs -ja ho saben: no deixin per demà allò que puguin vostès fer avui, menys encara si d'aquesta manera s'hi estalvien diners-. Per això aquest cop vaig optar per una llibreria en lloc de refugiar-me del futbol en un cinema, i vaig tornar a casa amb un parell de victòries assegurades sota el braç: un clàssic de John Fante (amb traducció de Martí Sales) i una història del Bronx per cortesia d'Àlex Gombau.

Craig Marsh - "Psycho Killer"

Craig Marsh reinterpreta un clàssic de Talking Heads a l'Exposa't.
Craig Marsh és un músic anglès establert al Baix Montseny. El seu repertori es nodreix principalment de versions, clàssics de gent com els Eagles, els Rolling Stones, The Lovin' Spoonful, Squeeze o Steve Miller Band. Jo el vaig descobrir el passat dissabte 22 d'abril, en el marc de la fira Exposa't celebrada a Sant Esteve de Palautordera, i em va sorprendre especialment la seva lectura en clau acústica del "Psycho Killer" de Talking Heads. Res a veure amb el minimalisme amb què el propi David Byrne havia reinventat la peça en qüestió a "Stop Making Sense" (1984): Marsh va injectar tota una dosi de vitalitat a la cançó sense renunciar al seu aire inquietant i introduint amb la guitarra un efectiu ritme de marcat accent jamaicà. Quan va tocar-ne els acords inicials em vaig pensar que es tractava del "Fidel Castro" dels Skatalites o el "Treasure Isle" de Don Drummond. Quan va començar a cantar allò d'"I can't seem to face up to the facts, I'm tense and nervous and I can't relax...", simplement vaig al·lucinar. D'això se'n diu fer una versió.

diumenge, 23 d’abril de 2017

"Si te gustó la escuela, te encantará el trabajo"

Doncs sembla ser que avui és dia de llibres i roses. D'això últim no és que en sàpiga gaire, de fet no en sé gens. De llibres en sé una mica més, no tant com m'agradaria saber-ne, però aprofitant l'ocasió m'ha vingut de gust citar aquest fragment d'una obra del gran Irvine Welsh, "If You Liked School, You'll Love Work..." (2007, publicada en castellà per Anagrama amb traducció de Federico Corriente i sota el títol de "Si te gustó la escuela, te encantará el trabajo"):

"Me muero de ganas de volver a mi hogar, y desde luego ya no está aquí. Nah, para mí son las Canarias: sol todo el año y chochitos que vienen de vacaciones y se les cae la baba de las ganas. Por mí Inglaterra os la podéis meter en el puto culo.
Al echar un vistazo por casa de mi vieja mamá, me entristece lo poco que la vida ha recompensado sus esfuerzos. Unos cuantos muebles, una tele y adornitos de mierda sobre la repisa de la chimenea, eso es todo. Es una de las últimas representantes de esa generación que no se metió en líos, cumplió diligentemente con su obligación de luchar en una guerra imbécil de mierda y se tragó como perros obedientes las chorradas que babeaba la reina todas las navidades. Por supuesto, les dieron regiamente por el culo, igual que a sus antepasados. Llevan esperando desde la Primera Guerra Mundial que sus 'hogares dignos de héroes' se materialicen. Pero ¿dónde están? En esta urbanización de mierda no he visto ninguno".

Si han arribat fins aquí, tornin a l'última frase del primer paràgraf i provin de canviar la paraula Inglaterra per España o Catalunya, i imaginin-se la de pals que els podrien arribar a caure si s'atrevíssin vostès a publicar res que contingués l'oració resultant de tal exercici. A continuació, provin d'endevinar quin delicte se'ls imputaria si els passés pel cap traslladar a la realitat espanyola una frase com "...se tragó como perros obedientes las chorradas que babeaba la reina todas las navidades". Després preguntin-se per què en alguns països un artista pot dir què pensa de la societat que l'envolta i alhora ser reconegut per la seva feina a tots els nivells -sí, Welsh és escocès, però els singles dels Sex Pistols i els gags de Monty Python van servir per alguna cosa-, mentre en d'altres i en el millor dels casos es passaria dies, setmanes i mesos escoltant el nom del porc. I quan creguin haver trobat la resposta, sigui quina sigui, surtin al carrer, aturin-se davant la primera parada de llibres que trobin i adquireixin l'exemplar que els faci més gràcia. Contribuiran a millorar el seu entorn i de passada seran més feliços. Que passin tots vostès una bona Diada de Sant Jordi -patró de Catalunya i també d'Anglaterra, ves quina cosa-.

Exposa't - Fira Musical del Baix Montseny

Autodestrucció, hardcore montsenyenc en format acústic.
EXPOSA'T - FIRA MUSICAL DEL BAIX MONTSENY
Plaça de la Vila, Sant Esteve de Palautordera
22 d'abril de 2017

No és cap secret que el Baix Montseny acull des de fa molts anys una de les escenes musicals més fèrtils de Catalunya, amb permís de la Plana de Vic i de poblacions com Sant Feliu de Guíxols o Vilanova i la Geltrú. Tampoc ho és que aquesta escena s'ha desenvolupat sense el suport explícit de les administracions de la zona. No és que s'hi hagin oposat: simplement han deixat fer sense posar-hi cullerada ni penjar-se medalles, i probablement sigui per aquest motiu que l'escena en qüestió ha sobreviscut durant tant de temps amb una salut envejable al marge de tendències, bombolles i altres condicionants externs.

A data d'avui, el que va començar (com a mínim) durant els dies de Zeidun és un autèntic microcosmos sonor on el rock decibèlic d'uns Liannallull conviu amb la psicodèlia d'uns Pytra Oyster, on el folk-pop d'uns Clementina podria perfectament ser el revers del mestissatge en clau tradicional d'uns Folk o Barbàrie, on l'experimentació d'Esperit! pot anar de la mà amb el hardcore desvergonyit d'Autodestrucció, i on el punk visceral de Les Cruet comparteix hàbitat amb la cançó d'autor joancolomesca de Noel Biniés o l'ofici de Craig Marsh i el seu ampli repertori de versions.

Tots ells participen aquest cap de setmana a l'edició pilot d'Exposa't -d'aquí a poques hores començarà la segona jornada-, una fira impulsada de forma conjunta per diverses associacions del Baix Montseny amb l'objectiu de difondre la producció musical autòctona. Una mostra que s'ha presentat amb la vocació de créixer i esdevenir aparador de tot allò que passa en municipis com Sant Celoni, Breda, Santa Maria de Palautordera o Sant Esteve de Palautordera. És en aquest últim emplaçament on té lloc la citada edició pilot, si bé de cara al futur els seus organitzadors volen descentralitzar la fira per a fer-la itinerant, enfortint d'aquesta manera el sentiment d'escena i dinamitzant l'activitat musical al territori. Felicitats.