dissabte, 17 de febrer de 2018

Blues de Louisiana a 'Guitarra, baix i bateria'

Slim Harpo.
No deixin d'escoltar l'última edició de Guitarra, baix i bateria, l'espai musical de Ricky Gil a Ràdio Silenci (La Garriga). Gairebé una hora sencera dedicada a explorar el blues de Louisiana i concretament el meravellós catàleg d'Excello Records. No hi falten referents com Lazy Lester, Lightnin' Slim o, és clar, Slim Harpo, així com alguns dels seus deixebles més avantatjats d'aquest costat de l'Atlàntic. Tampoc hi falta la dosi necessària de reivindicació per a temps d'emergència com els que estem vivint. I atenció a la versió que es marca el Ricky d'un dels grans clàssics de Harpo, "I'm a King Bee". Poden escoltar-ho aquí.

La memòria històrica com a fil conductor

MARIA ARNAL I MARCEL BAGÉS
Teatre Auditori, Granollers
16 de febrer de 2018

El que fan Maria Arnal i Marcel Bagés no és folk, ni cançó d'autor, ni flamenc, ni blues, ni rock, ni avantguarda. És tot això a la vegada i molt més. És una mena d'esglaó perdut entre els American Recordings de Johnny Cash i la unió de Refree amb Sílvia Pérez Cruz, entre els Calexico més polsegosos i els experiments de Maria Rodés amb la copla, entre el treball de camp d'Alan Lomax i la renovació del flamenc a mans de Morente i Lagartija Nick. És la recuperació de cançons perdudes i de les històries que aquestes tenen al darrere, però també d'històries anònimes que la de Badalona i el de Flix han transformat en noves cançons. Ahir van presentar el seu primer àlbum, "45 cerebros y 1 corazón" (2017), a la Sala Petita del Teatre Auditori de Granollers. Una vetllada amb la memòria històrica com a fil conductor on no van faltar cites als morts i exiliats de la Guerra Civil ni als represaliats pel franquisme. Un exercici necessari en temps com els que corren.

divendres, 16 de febrer de 2018

Illa Carolina: "Ha arribat el moment de posar-ho tot en dubte"


Illa Carolina prenen consciència de la pròpia maduresa sense renunciar a la vitalitat, la frescor i l'elegància que sempre han caracteritzat el seu discurs. Avui publiquen el seu tercer disc, "Bellavista" (2018, Discmedi), i dies enrere vaig tenir el plaer de parlar-ne amb la seva vocalista, Carol Badillo. Una entrevista que ja poden llegir a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins diumenge.

Com es forja una banda

The Smithereens.
"Muchos grupos españoles llaman 'irse de gira' a tocar un fin de semana a trescientos kilómetros de casa. En Estados Unidos, embarcarse en una gira supone pasar, como mínimo, un mes fuera. Cuando solo se dispone de un disco que no es un gran éxito, eso implica horas de carretera en furgoneta, clubes perdidos en medio de la nada y audiencias escasas y generalmente poco receptivas. Así es como se forja una banda". Sàvia reflexió d'Eduardo Guillot a l'informe sobre The Smithereens que signa a l'edició de febrer de Rockdelux. Altament recomanable llegir l'article sencer.

dijous, 15 de febrer de 2018

Ken Boothe canta The Godfather

L'envejable maduresa d'una icona jamaicana.
Té la seva gràcia escoltar com aquest veterà i pioner de molts gèneres musicals d'arrel jamaicana que és Ken Boothe reinterpreta en clau tropical "Speak Softly Love", la peça central de la banda sonora de "The Godfather" (1972). El tema en qüestió enceta el nou àlbum del caribeny, un "Inna da Yard" (2017) que li serveix per trencar un llarg silenci discogràfic i -el més important- certificar que segueix ben viu tant en termes vitals com artístics. Talls com "I Am a Fool" o "Black, Gold and Green", regravacions (que no pas reciclatges) de clàssics enregistrats dècades enrere pel mateix Boothe, prescindeixen del nervi de temps pretèrits però al seu lloc aporten els aires majestuosos propis de qualsevol obra de maduresa en el sentit més noble i elegant del terme. Molta atenció també als aires soul de la nova versió d'"I Don't Want to See You Cry".

Fetus

Fetus - Foto Isabel Andreu.
El primer que els podria venir a la memòria quan escoltin vostès la música de Fetus són els enyorats Surfing Sirles. Com els barcelonins, aquest power trio empordanès ha sabut absorbir la influència del rock de garatge més immediat de fa cinquanta anys, destil·lar-ne l'essència més punk i enriquir-la amb una lírica tan punyent com galàctica. No és gratuït doncs que un excomponent dels propis Sirles, Guille Caballero, hagi acabat tocant l'orgue en moltes peces del seu disc de debut. Un "L'epicentre del fangar" (2017, Bankrobber) produït per un altre sospitós habitual com és Joan Colomo i on també col·laboren convidats tan il·lustres com Genís Bou (The Gramophone Allstars) o Martina Borrut (Mad'zelle).

Fetus és un projecte format a mig camí de Palafrugell i Sant Feliu de Guíxols per Adrià Cortadellas (veu i guitarra), Jordi Anticó (guitarra) i Lluís Català (bateria). Al primer l'havíem conegut per la seva tasca a Sanjays, una de les bandes més fresques del panorama independent empordanès dels darrers anys. Anticó i Català són components de 13th Magic Skull, la formació de surf instrumental per excel·lència a casa nostra -amb permís de Los Tiki Phantoms-. Facin vostès els càlculs que considerin oportuns i de seguida s'adonaran que l'equació resultant no pot ser sinó infal·lible.

Fetus és amb tota probabilitat la mena de banda que necessita ara mateix la música en català. Un combo que celebra sense reserves les formes més viscerals i primitives del rock'n'roll i a la vegada posseeix prou ganxo melòdic per atrapar curiosos i convertir profans. Una banda capaç de signar esclats de decibels a tota pastilla com "L'epicentre del fangar" (la cançó) i alternar-los amb la sensibilitat pop de "Sidral diacrític". I de clavar dianes tan inequívoques com "Crònica accidental a l'exili", un single en potència que aquesta primavera rebentarà les pistes de ball més desacomplexades com als seu dia ho va fer "Som del Montseny".


Més informació:
Fetus  /  Bandcamp

dimecres, 14 de febrer de 2018

20 anys de Sons Encreuats

Madonna, en una imatge promocional de "Ray of Light".
Avui fa sis anys que vaig obrir aquest blog, però també en fa 20 que vaig començar un capítol vital breu però molt intens i profitós. Tal dia com avui de 1998 Ràdio Cardedeu va començar a emetre Sons Encreuats, un espai musical conduït per Albert Porqueres amb un servidor al control tècnic. Va ser la meva primera experiència radiofònica, i tot i que el programa va durar tan sols una temporada en vaig arribar a aprendre moltíssim. Sense aquella experiència, de fet, no hauria pogut realitzar espais que jo mateix vaig arribar a conduir en aquella mateixa casa al cap de pocs anys, com Hanoi 23 o El Garatge. A Sons Encreuats no vaig aprendre tan sols els mecanismes propis d'un programa de ràdio. També hi vaig aprendre molt sobre música, i alguns dels grups que hi vaig descobrir encara m'acompanyen avui. A cada programa l'Albert escollia una temàtica, la que fos, i al llarg d'una hora anava presentant cançons relacionades d'una manera o d'una altra amb aquell tema. Recordo especialment una edició dedicada als ulls on va sonar absolutament majestuosa "Eyes Without a Face" de Billy Idol -tot i que jo vaig trobar-hi a faltar el "Far Away Eyes" dels Rolling Stones-, o un programa que l'Albert es va treure de la màniga per homenatjar una de les seves grans obsessions, Madonna, que aleshores acabava d'editar "Ray of Light" (1998). Sembla que fos ahir.