divendres, 27 de maig de 2016

L'ambició de viure de la música

Coldplay.
"La primera vegada que vam tocar a Barcelona ho vam fer al lobby d'un hotel davant poquíssima gent". Chris Martin recordava la primera actuació de Coldplay a la Ciutat Comtal en una entrevista emesa aquest matí pel canal de notícies 324 de Televisió de Catalunya. Des d'aleshores ha plogut molt, i aquest 2016 els britànics han esdevingut la banda que més públic ha congregat a la capital catalana, havent penjat el cartell de sold out a l'estadi Lluís Companys durant dues nits seguides -ahir i avui-. "En aquell moment la nostra única ambició era poder viure de la música", recorda el cantant a continuació.

Personalment no m'entusiasma la música de Coldplay. Tampoc em molesta, però em diu poca cosa. Ara bé, la seva actitud em sembla digna d'aplaudir. Estic tip d'escoltar grups i solistes autoproclamats independents queixar-se que no reben suport de la indústria, que no tenen temps de promocionar-se i que els costa molt sortir endavant. Però tots ells es troben ben instal·lats en feines que res tenen a veure amb una hipotètica vocació musical -i no parlo de qui treballa de cambrer per pagar factures mentre no arriben temps millors, sinó de qui té la vida solucionada i es dedica a la música durant el seu temps lliure, per molt bo i innovador que pugui arribar a ser-.

Tota actitud és respectable (faltaria més), i l'amateurisme és una opció tan legítima com la professionalització. Però qui vol peixos s'ha de mullar abans el cul, i qui no estigui disposat a fer-ho haurà de passar sense peixos. Coldplay van tenir clares les coses de bon principi, van comprometre's amb la seva música de la mateixa manera que un emprenedor es compromet amb el seu negoci o un empleat amb la seva feina, i se la van jugar de valent per a poder viure de la seva vocació. Que després hagin acabat omplint estadis és el de menys, el que compta és la determinació amb què al seu dia van afrontar allò que d'altres es prenen gairebé com un passatemps. I si bé la seva música no m'agrada ni crec que m'arribi a agradar a aquestes alçades, em semblen un bon exemple a seguir per a qui realment es cregui allò que fa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada