La tempesta Doherty

Pete Doherty.

L'últim cop que els Babyshambles van actuar a Barcelona, ja fa uns quants anys, una amiga em va comentar que anava al concert moguda per la morbositat que suposava la possibilitat "que el tio la palmi a l'escenari". El tio en qüestió, no cal dir-ho, era Pete Doherty. I si bé a la meva amiga li agrada la música i havia seguit a Doherty des dels inicis dels Libertines, aquell dia no va anar a escoltar cap cançó en concret sinó a buscar carnassa (i de ben segur en va trobar). No era l'única: els concerts de Doherty es caracteritzen precisament per això des de fa molt de temps, gairebé tant com el que ha transcorregut des de la (primera) separació dels Libertines. Jo mateix ho havia pogut comprovar durant la primera visita dels propis Babyshambles a Barcelona, en el marc del Primavera Sound 2006, i anys més tard ho vaig tornar a fer en l'erràtic passi que l'enfant terrible va oferir tot sol en una sala Apolo tan atapeïda de personal com de vanitat (als Libertines no els he arribat a veure mai en directe, cosa de la qual em penedeixo una mica menys cada dia).

Doherty ha tornat aquesta setmana a Barcelona per a oferir dos concerts sorpresa, i com sempre ho ha fet envoltat de tot el circ que sol acompanyar-lo arreu on va: bohemis de postal amb posat aristocràtic, incondicionals que necessiten sortir de festa amb el seu ídol per tal de sentir-se realitzats i, el més esperpèntic de tot plegat, una muralla de guardaespatlles que pretenen salvaguardar la integritat física d'un Doherty ja prou aïllat i desorientat sense necessitat de cap barrera humana. Pel que fa als esdeveniments, han tingut lloc les nits del dimarts i el dimecres en una sala d'aforament reduït com és Sidecar, havent-se anunciat d'un dia per l'altre com qui no vol la cosa i havent penjat en qüestió de minuts el cartell de sold out. El més curiós, però, és que totes les localitats que es posen a la venda per a esdeveniments d'aquest tipus acabin sempre en mans de personatges que no van als concerts a escoltar música sinó a injectar-se la dosi setmanal de vanitat i supèrbia. Potser hem arribat al punt en què Doherty tan sols és capaç de convocar aquesta mena de personal als seus concerts. O potser la suposada sorpresa havia estat prèviament anunciada en determinats ambients on la bohèmia es paga tan cara com un loft en ple Eixample barceloní.

Personalment, a aquestes alçades la idea de veure a Doherty en directe em sedueix tant com un cap de setmana a Lloret de Mar -és a dir, gens-. No he estat en cap d'aquests concerts i per tant no els puc valorar a nivell artístic ni social, però totes les crítiques que n'he pogut llegir -especialment acurat em sembla l'article signat per Nando Cruz a El Periódico de Catalunya- em sonen a déja vu, a fets i situacions que jo mateix vaig viure al seu moment al Fòrum i a l'Apolo -amb el greuge afegit que una sala d'aforament reduït sempre escurça distàncies no tan sols entre artistes i respectable sinó també entre aquells que van a un concert a escoltar música i aquells que hi van a fer-se veure i a dir jo hi era-. Sigui com sigui, tot el rebombori inicial, tot el pit que va treure la sala en qüestió pel fet d'acollir un esdeveniment tan exclusiu, tota l'eufòria desfermada per l'enèssim concert de l'any, s'ha acabat quedant en no res tan bon punt la música ha deixat de sonar i la crítica ha posat les coses al seu lloc sense cap mena de contemplació. Cap crític parla bé d'un Doherty tan erràtic com de costum i entre el respectable, he llegit, els més innocents parlen de decepció. I jo (insisteixo, sense haver-hi estat en aquesta ocasió) m'atreviria a dir que el que abans es podia titllar de decepció ha acabat esdevenint una constant, un ritual masoquista on res és el que hauria de ser.

Dit això i un cop passada la tempesta, tan sols hi ha tres detalls que em segueixen inquietant. El primer: que, malgrat tot, si avui mateix s'anunciés un tercer concert sopresa de Doherty es tornaria a desencadenar el mateix ritual de l'absurd. El segon: que si un dia d'aquests se n'anés l'enfant terrible a l'altre barri a causa d'algun dels seus hàbits poc saludables (i tant de bo això no passi mai), encara serem capaços tots plegats d'elevar-lo a la categoria de màrtir, lamentant-nos perquè ha marxat massa aviat i obviant la dècada llarga que s'ha passat atorgant mal nom al seu ofici i rient-se del personal que passa per caixa. I el tercer: que mentre una estrella del rock en absoluta decadència genera tot aquest rebombori amb actuacions indignes de qui va signar "Down in Albion" (2005), sales com la pròpia Sidecar solen funcionar a mig gas quan als seus respectius escenaris s'hi enfilen músics amb més discurs que posat. I això últim em fa pensar que potser la culpa no és tota de Doherty. Que el responsable últim d'oferir un mal concert és el propi artista, però qui acaba pagant el preu d'una entrada mogut per qualsevol cosa menys per la música és el propi espectador. I que qui paga bé pot manar, però això no li atorga pas cap mena de raó.