Gavin Loughlin

Diu Gavin Loughlin que va compondre i enregistar el seu primer disc llarg a la seva habitació i amb el pitjor equip tècnic que un es pugui imaginar. Ja ho diuen, de vegades la manca de grans mitjans és precisament allò que porta els artistes a realitzar grans obres. I "On the Sidewalk" (2015) n'és una, ja ho crec que sí. Vuit cançons que parteixen de les formes clàssiques de la cançó pop per a endinsar-se en terrenys gairebé experimentals i adquirir textures digitals que en ocasions freguen el trip hop. Fixin-se per exemple en com es va elevant mica en mica la inicial "The Criminal Code", en l'atmosfera opressiva de "The False Idol" o en els aires jazzístics d'una peça titular on la veu de Loughlin esgarrapa a la manera d'un Tom Waits. I fixin-se també en contrastos com el que formen la baixa fidelitat de "Hark! The Herald Angels Sing" i la malenconia celestial de "Black Chimneys" -una cançó nascuda per a esdevenir massiva-. No està gens malament per haver-se gravat amb el pitjor equip tècnic que un es pugui imaginar. Gens malament.

Gavin Loughlin és un multiinstrumentista del nord d'Anglaterra establert actualment a Barcelona. Se'l pot veure actuar amb freqüència en qualsevol escenari on se li permeti enfilar-se, així com en carrers, places i parades de metro. La seva guitarra val tot un pes en or, la seva veu té quelcom d'especial i quan entra a l'estudi ho embolcalla tot amb apunts electrònics que acaben d'arrodonir el producte. Diu al seu compte de Bandcamp que porta un barret ridícul per a amagar el seu pentinat, i que de vegades es deixa créixer massa la barba. També diu ser l'autor de les millors cançons que encara no hem arribat a escoltar. I si bé l'afirmació pot resultar exagerada, un s'adona que no va gens desencaminat tan bon punt es posa a escoltar-lo. Va debutar discogràficament ara fa dos anys amb l'ep "Black Chimneys" (2014), primer pas en la concepció d'un discurs propi que ha acabat de prendre forma a "On the Sidewalk".


Més informació:
Gavin Loughlin  /  Bandcamp