Invisible Harvey - "La puerta giratoria" (2016)

Dimas Rodríguez (Invisible Harvey) - Foto Noemí Elías.

Hi ha ocasions en què el nom d’un grup de música és purament anecdòtic, un simple tràmit que la formació de torn ha dut a terme per qüestions estrictament logístiques. També hi ha noms, però, que defineixen els seus portadors encara que sigui d’una manera subtil. Invisible Harvey és un d’aquests noms. Perquè batejar-se amb el títol d’una pel·lícula de culte de l’era daurada de Hollywood equival d’entrada a una declaració de bon gust. Una tesi que es confirma quan un s’adona que al capdavant d’aquesta banda barcelonina s’hi troba ni més ni menys que Dimas Rodríguez.

Polifacètic de mena, a Rodríguez l’hem vist dirigir pel·lícules, exercir com a crític musical, tocar la guitarra amb La Banda Municipal del Polo Norte i segur que em deixo alguna cosa. I sí, s’ho poden ben creure, en tot allò que fa la seva petjada sol esdevenir per defecte sinònim de bon gust. Per a comprovar-ho només cal acudir a “La puerta giratoria” (2016, El Genio Equivocado), el disc de debut d’una formació que va començar com el projecte personal del propi Rodríguez (veu i guitarra), que ben aviat es va definir amb les cordes de Núria Maynou (violoncel) i Joan Gerard Torredeflot (violí), i que s’ha acabat d’arrodonir amb la secció rítmica que formen els multiinstrumentistes Cristian Pallejà i Ferran Resines.

Qui s’hagi quedat amb el line-up de la banda, s’haurà adonat que a Invisible Harvey hi conflueixen alguns dels camins i carreteres secundàries de més llarg recorregut de l’indie barceloní. I això vol dir dues coses. La primera, que allò que va començar com una aventura personal ha acabat esdevenint un projecte coral i transversal, amb una identitat tan definida com plural -en altres paraules: Rodríguez no tan sols ha sabut envoltar-se de sospitosos habituals de procedència d’allò més diversa, també ha fet encaixar i harmonitzar totes les peces com qui no vol la cosa-. La segona, que ens trobem davant d’un dels més grans exercicis de pop amb vocació plusquamperfecta que podrem escoltar a casa nostra en una bona temporada.

Fixin-se per exemple en la inicial “El hijo del hombre bala se va de vacaciones”. Lírica introspectiva, malenconia estructural, tempo àgil però reposat i arranjaments d’alta sofisticació. Constants que s’aniran repetint al llarg d’un repertori en etern debat entre les tonalitats càlides i les textures fredes; entre els paisatges tardorencs d’“Águilas en tus versos” o “La noche de fin de año somos arte funerario”, i els repunts primaverals de “La culpa y su capacidad de evaporarse” o la peça titular; entre la boirina elèctrica de “Yo toqué en aquel disco” i els rajos de sol de “Credibilidad callejera”. Novament, si s’han quedat amb els títols de les cançons hauran observat que Rodríguez i companyia no entenen el pop com una etiqueta ni com una finalitat en si mateixa, sinó com aquell microunivers on fantasia i realitat quotidiana van de la mà. Com una finestra oberta a aquell gran plaer i valor que és la imaginació. Una vegada més, sinònim de bon gust.

Originalment publicat a B-Magazine.