Diuen que les coses bones es fan esperar. Doncs bé, Loretta Lynn ha trigat dotze anys a lliurar la continuació de "Van Lear Rose" (2004), el celebrat àlbum que va enregistrar de la mà de Jack White i que la va tornar a un merescut primer pla. No és que durant tot aquest temps s'hagi estat de braços plegats: un cop finalitzada la seva col·laboració amb l'aleshores guitarrista dels White Stripes, la de Kentucky es va posar a treballar al costat de John Carter Cash -fill de Johnny Cash i June Carter i, per tant, un vell conegut de la pròpia Lynn-. Unes sessions que es prolongarien durant anys i que, diuen, han generat material suficient per a omplir diversos àlbums. El primer és "Full Circle" (2016), un retorn a les arrels que deixa enrere el nervi renovador de White per a abraçar el classicisme marca de la casa. Tretze cançons (i una introducció) cuites a foc lent, que honren les cinc dècades de trajectòria de Lynn i a la vegada refermen la perdurabilitat i la vigència del seu discurs. Els duets amb Willie Nelson ("Lay Me Down") i Elvis Costello ("Everything It Takes") no faran córrer tanta tinta com una producció de Jack White, això està clar, però arrodoneixen un resultat final que tan sols coixeja en episodis tan anecdòtics com la regravació de "Fist City" -la canta amb tanta força com el primer dia, però poca cosa pot aportar a aquestes alçades a una cançó tan definitiva-. Dit això, i havent comprovat que l'espera ha valgut la pena, tan sols queda matisar que el títol del disc no hauria de sonar a comiat. Que sigui quin sigui aquest cercle que es tanca i malgrat els 84 anys que acumula a l'esquena, Lynn té corda per estona i ja pensa en tornar a gravar amb Jack White.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada