The Year Grunge Broke

La revista Q commemora a la seva edició de juny el 25è aniversari de 1991, l'any en què el grunge va esdevenir un fenomen global de la mà de Nirvana i el seu "Nevermind". Ho fa mitjançant un dossier especial que es divideix en dues parts. A la primera, Keith Cameron repassa la història del gènere des dels dies de Green River fins a l'edició i el posterior ascens del citat "Nevermind". A la segona, el mateix periodista enumera per ordre cronològic alguns dels discos essencials del grunge, partint de l'ep "Come on Down" (1985) dels propis Green River i acabant novament amb "Nevermind". I això referma que tot corrent artístic d'arrel subterrània comença a morir al mateix moment en què transcendeix a gran escala. "Nevermind" no va ser l'últim disc destacable del grunge -bandes com Screaming Trees, Mudhoney, Melvins, Tad, Soundgarden, Pearl Jam o els mateixos Nirvana encara lliurarien obres capitals en anys posteriors-, però de tots els grups que van irrompre sota aquesta denominació posteriorment no n'hi va haver cap que aportés gran cosa a un moviment que s'apagava al mateix ritme amb què el món sencer l'assimilava.

El dossier es complementa amb testimonis d'alguns dels principals actors del so Seattle, entre ells Tad Doyle (Tad), Bruce Pavitt (fundador de Sub Pop) o Mark Arm (vocalista de Green River i posteriorment de Mudhoney, on es manté a data d'avui). És aquest últim qui, tot recordant els inicis de Mudhoney, resumeix l'esperit d'una escena que poca cosa tenia a veure amb estats d'ànim depressius i altres tòpics de manual: "Mai vam arribar a fer grans plans de futur. Mentre poguéssim tocar i passar-nos-ho bé, ho seguiríem fent. La clau consistia en trobar l'equilibri entre preocupar-te per allò que fas i passar de tot". I és Buzz Osborne (Melvins) qui ho acaba de rematar: "Les coses em van prou bé. Em conformo amb ben poc. No condueixo un Bentley, però tampoc una carraca. Vull dir que no sóc Kurt Cobain però tampoc estic mort, que cadascú n'extregui les conclusions que vulgui. És una manera freda de veure-ho, però un s'ha de prendre aquestes coses amb humor". Diguin el que diguin, el grunge podia arribar a ser molt divertit.