The Fotolog Years: February 15th, 2011

CHARLES DOUGLAS


Pseudònim musical de l'escriptor nord-americà (Dayton, Ohio, 1976) Alex McAulay. Actualment retirat de la música, ha arribat a editar quatre discos aclamats per la crítica però totalment ignorats pel gran públic. El tercer -i possiblement el més representatiu de la seva trajectòria-, "The Lives of Charles Douglas", va suposar recentment la meva porta d'entrada al seu món. Editat originalment el 1999 per Number Six Records, va ser (literalment) rescatat i reeditat l'any passat per la discogràfica anglesa Broken Horse. Va ser una ressenya d'aquesta reedició en una revista també anglesa (no recordo si Mojo o Uncut) el que em va cridar l'atenció. Una ressenya que definia "The Lives of..." com el millor disc mai gravat de música novaiorquesa. Evidentment, d'entrada la cosa em va semblar una exageració. Però mogut per la curiositat -i sobretot per l'obsessió que tinc amb Nova York i la seva escena musical- vaig decidir baixar-me'l d'internet. De fet, la curiositat em picava de tal manera, que mentre me'l baixava vaig decidir explorar la xarxa per escoltar-lo immediatament. I la sorpresa va venir quan a l'adonar-me que potser aquella ressenya no anava tan mal encaminada: només havent escoltat uns segons del tema inicial, "Summertime", vaig cancel·lar la descàrrega i em vaig comprar el disc: volia l'original.

Ara que finalment el tinc a les mans i ben escoltat, encara no m'acabo de creure la troballa. Perquè aquesta és una d'aquelles ocasions en què em sap greu arribar a un album amb una dècada de retard. I és que realment "The Lives of Charles Douglas" és un dels millors exercicis de música novaiorquesa mai realitzats. La influència de la Velvet Underground -especialment la vessant Lou Reed- és més que evident en un àlbum on la pròpia Moe Tucker va tocar la bateria i es va fer càrrec de la producció. Un disc més que reivindicable i el pont perdut entre Jonathan Richman -una altra influència més que palpable- i Jeffrey Lewis, entre Ramones i Strokes, entre Television i Clap Your Hands Say Yeah. Dotze immediats himnes proto-punk de vocació quotidiana com "Earlybird School", "A Boy Like Me" (tota una declaració de principis -i el tipus de cançó que jo intentava fer quan vaig compondre "Until She Comes"-), "Baby Come On" (amb ecos dels primers Blondie) o la pròpia "Summertime" (possiblement, dos dels minuts mai més ben invertits en un tros de plàstic). I saben què és el millor? Que com més l'escolto, més m'adono de la joia que tinc entre mans. Enorme, senyors, enorme.


http://www.myspace.com/charlesdouglasworld
http://www.charlesdouglasworld.com







Audio: "Summertime" - Charles Douglas