A la universitat vaig tenir un professor que es negava a fer les seves classes en català. No és que insistís a fer-les en castellà, és que es negava a fer-les en català, fins i tot quan la totalitat de l'alumnat era catalanoparlant o entenia el català. La seva negativa no responia a qüestions polítiques, deia, sinó al fet que segons ell el castellà era la llengua "dels negocis" i el català la d'estar per casa (després el podies escoltar parlant un català perfecte en determinats espais de TV3: coses "dels negocis", suposo).
Mai em vaig parar a pensar en la seva obsessió, simplement el veia com un personatge curiós amb el qual em creuava un parell de cops a la setmana, i en el fons les seves extravagàncies (la de la llengua era una de tantes) podien fins i tot resultar simpàtiques. Per descomptat, mai se m'hagués acudit titllar aquell bon home de supremacista ni xenòfob. Potser, veient certes tesis defensades darrerament des del nacionalisme espanyol més hiperventilat, m'equivocava. Insisteixo, potser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada