(1959-2020)
El nom de la banda ja deixava les coses clares de bon principi. Junkyard no van ser mai cridats a registrar xifres astronòmiques i envair amb les seves fotografies les carpetes de milions d'adolescents d'arreu del planeta. La seva concepció del hard rock distava de la lluentor que havia caracteritzat aquest gènere durant bona part de la dècada dels 80, i remetia als soterranis plens de fum i als antres de mala mort on la cervesa sol resultar tan fresca com la música que hi sona.
Junkyard van fitxar el 1988 per Geffen, el segell que poc abans havia propulsat la carrera d'uns Guns N'Roses a qui tota la indústria volia duplicar per allò de multiplicar beneficis. No tindrien la mateixa sort, per motius que van de la seva naturalesa subterrània –connexions incloses amb referents de l'òrbita punk com Minor Threat- a les jugades mestres d'una disquera que espremia la seva gallina dels ous d'or al mateix temps que neutralitzava tota possible competència fent-la cotitzar ella mateixa a la baixa –el cas de Rock City Angels és encara més flagrant-.
Sigui com sigui, els californians van facturar un parell d'àlbums que es troben entre el bo i millor del rock dur més genuí dels 80 i els 90 -"Junkyard" (1989) i "Sixes, Sevens and Nines" (1991), aquest últim produït per Ed Stasium i amb col·laboradors com Steve Earle- abans d'implosionar víctimes d'un negoci on no encaixaven. Van tornar amb el canvi de segle amb nova formació, ja sense Clay Anthony, qui havia estat el baixista del grup durant els seus anys de glòria –va enregistrar les dues obres citades-. Ens ha deixat a l'edat de 61 anys a causa d'un accident de trànsit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada