"Charlie Says"

Matt Smith com a Charles Manson en un fotograma de 'Charlie Says'.

Va passar lleugerament desapercebuda al seu dia "Charlie Says" (2018), pionera aproximació cinematogràfica als crims de la Manson Family de la mà de la realitzadora Mary Harron. Estrenada cinc dècades després d'uns fets que molts consideren com el certificat de defunció de la dècada dels 60, i un any abans que Tarantino n'oferís la seva pròpia visió, la cinta aborda sense embuts la inquietant figura i el macabre llegat de Charles Manson –encarnat per un encertat Matt Smith-, un tema que encara avui és un tabú per a la societat nord-americana, des de la perspectiva de tres de les seves adeptes, Leslie Van Houten, Patricia Krenwinkel i Susan Atkins –interpretades per Hannah Murray, Sosie Bacon i Marianne Rendón-, i partint del text de "The Family" (2002), el definitiu assaig signat per Ed Sanders (The Fugs).

Sense emetre judicis de valor i amb una potent banda sonora que alterna nuggets psicodèlics de Love i els 13th Floor Elevators amb composicions del mateix Manson –no es passen per alt les seves connexions amb la cultura pop-, el punt de partida de la pel·lícula és un aparent conte de fades per on desfilen adolescents perdudes, estrelles del rock i hippies encantats de la vida, i on tot és harmonia i bones vibracions fins que arriba el fatal desenllaç que tots coneixem. "Charlie Says" és la història de tres joves que creuen haver trobat refugi a l'últim lloc on l'haurien d'haver anat a buscar, també la d'un gurú manipulador que s'aprofita de la innocència i la fragilitat dels més febles per convertir-los en peons del seu propi joc. Però sobretot és el cru retrat de la cara oculta d'una societat, la nostra, que genera i alimenta ella mateixa els seus propis monstres.