Quan un viu sol, acostuma a disposar de temps per pensar. Més encara en ocasions com la nit de Nadal, un d'aquells parèntesis en què el món sencer sembla haver-se aturat i la solitud convida més que mai a la reflexió. Per descomptat, avui penso en totes aquelles cadires buides que hi haurà enguany als àpats nadalencs. En les persones que han mort a causa de la pandèmia –també en les que han mort per causes que no tenen res a veure amb el coronavirus i que en conseqüència no semblen merèixer el mateix grau d'empatia social-. Però també penso en totes aquelles persones que passaran el Nadal soles, que ja el passaven soles abans que termes com solidaritat esdevinguessin hashtags, i que el seguiran passant soles quan tots aquells que porten nou mesos pontificant sobre responsabilitat disposin de vacuna i puguin tornar a viure la vida loca com si aquí no hagués passat res.
No em malinterpretin. A títol personal, no em fa res passar tot sol la nit de Nadal. Ho he fet durant molts anys i ho gaudeixo de la mateixa manera que gaudeixo qualsevol altre instant de solitud. M'agrada estar sol, i en un any en què crec haver entès per fi què és la misantropia, agraeixo més que mai poder-me asseure al sofà amb l'única companyia dels meus discos de jazz vocal –que bé que entren en aquesta època de l'any-, les nadales etíliques dels Pogues i les gamberrades diverses de Ramones i Alien Sex Fiend. I tenir temps de pensar, és clar. De reflexionar sobre aquesta solidaritat i aquesta responsabilitat tan pregonades darrerament per qui reiterarà exactament els mateixos hàbits i el mateix ritme de vida que ens han portat fins aquí, un cop l'amo li digui que ja hem vençut el llop i que pot sortir tranquil de la gàbia.
La solidaritat, entesa en la seva accepció més buida, cínica i banal, no deixa de ser en el fons un clàssic del calendari nadalenc. Aquell mes –les quatre setmanes comptades que van del pont de la Constitució al dia de Reis- en què tots som solidaris, fem donacions al Banc dels Aliments i a la Marató de TV3, i ens omplim la boca –i les xarxes socials- de bons desitjos i bones intencions. Fins que arriba el 7 de gener i ens oblidem de tot plegat per tornar a ser els de sempre en el que triguen els aparadors comercials a retirar la decoració nadalenca i començar la temporada de rebaixes. Passarà el mateix, tard o d'hora, amb tota la cura i tota la responsabilitat pregonades durant aquest 2020 per tots aquells que pontifiquen sobre salut quan el que realment els preocupa és saber quan podran tornar a fotre el camp de vacances tal i com ho solien fer en els vells temps.
Doncs no. Ni ser solidari és rentar-se la consciència per Nadal, ni ser responsable és tancar-se a casa i posar-se una mascareta sota amenaça de sanció o per por d'una pandèmia. Potser seria bo que tots plegats ho anéssim assumint, i que justament per una qüestió de responsabilitat actuéssim en conseqüència. I bé, arribat aquest punt em temo que tan sols em queda dir allò de Bon Nadal a tothom. I cuidem-nos. I tot anirà bé. I sobretot que mai em faltin els àlbums nadalencs de Phil Spector, Calexico i Squirrel Nut Zippers en nits com la d'avui. Perquè quedar-se a casa no deixa de ser un plaer quan un hi pot optar lliurement. I perquè la bona companyia sempre és benvinguda, sobretot quan un ha après a gaudir de la solitud.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada