Orange Skies

Corró d'Avall, les Franqueses del Vallès, agost de 2023.

Un cel de color taronja com aquells que evocaven els Love d'Arthur Lee a "Orange Skies". La segona peça del seu segon àlbum, "Da Capo" (1966), composició de Bryan MacLean que amania el folk rock de filiació psicodèlica amb arranjaments d'alta sofisticació jazzística. Un dels pilars del California Sound, ressonant sota una posta de sol de finals d'agost a la plana vallesana.

R.I.P. Iain Templeton

Iain Templeton.

Ens deixava el mes passat Iain Templeton, bateria de llarg recorregut a l'indie més genuïnament britànic. Va tocar amb The La's el 1988, però no va arribar a entrar a l'estudi amb la banda –sí que va gravar algunes sessions per la BBC-. Posteriorment va entrar als mai prou reivindicats Shack, on va tocar durant bona part de la seva carrera –s'hi va incorporar el 1990, en va sortir el 1992 i hi va tornar el 1998 per no marxar-ne mai més-. Justament amb altres membres de Shack va ser part de la banda d'acompanyament d'Arthur Lee (Love) el 1992.

Les cançons que ens va ensenyar Jack White

No n'ha tingut prou Jack White enregistrant dos àlbums per publicar aquest 2022 –el primer dels quals, "Fear of the Dawn", es posarà a la venda demà mateix-. També ha tingut temps de seleccionar una quinzena de peces per al recopilatori temàtic que distribueix Mojo amb la seva edició de maig, aquest "Hello Operator!" oportunament subtitulat "The Songs Jack White Taught Us". Una selecció tan eclèctica com ben ordenada, on pioners del blues com Robert Johnson, Blind Willie McTell, Son House o Blind Willie Johnson alternen amb tòtems del soul com Otis Redding, gegants del jazz com Cab Calloway, figures del country com Johnny Cash i clàssics del rock com Love o Pentagram. També amb noms de culte a redescobrir com Public Nuisance o Henry and June. La part més atractiva del lot, però, és l'estripada versió que el mateix White es marca del "Licence to Kill" de Bob Dylan –gravada el 2019 en un concert a benefici de la campanya electoral de Bernie Sanders-.

"Charlie Says"

Matt Smith com a Charles Manson en un fotograma de 'Charlie Says'.

Va passar lleugerament desapercebuda al seu dia "Charlie Says" (2018), pionera aproximació cinematogràfica als crims de la Manson Family de la mà de la realitzadora Mary Harron. Estrenada cinc dècades després d'uns fets que molts consideren com el certificat de defunció de la dècada dels 60, i un any abans que Tarantino n'oferís la seva pròpia visió, la cinta aborda sense embuts la inquietant figura i el macabre llegat de Charles Manson –encarnat per un encertat Matt Smith-, un tema que encara avui és un tabú per a la societat nord-americana, des de la perspectiva de tres de les seves adeptes, Leslie Van Houten, Patricia Krenwinkel i Susan Atkins –interpretades per Hannah Murray, Sosie Bacon i Marianne Rendón-, i partint del text de "The Family" (2002), el definitiu assaig signat per Ed Sanders (The Fugs).

Sense emetre judicis de valor i amb una potent banda sonora que alterna nuggets psicodèlics de Love i els 13th Floor Elevators amb composicions del mateix Manson –no es passen per alt les seves connexions amb la cultura pop-, el punt de partida de la pel·lícula és un aparent conte de fades per on desfilen adolescents perdudes, estrelles del rock i hippies encantats de la vida, i on tot és harmonia i bones vibracions fins que arriba el fatal desenllaç que tots coneixem. "Charlie Says" és la història de tres joves que creuen haver trobat refugi a l'últim lloc on l'haurien d'haver anat a buscar, també la d'un gurú manipulador que s'aprofita de la innocència i la fragilitat dels més febles per convertir-los en peons del seu propi joc. Però sobretot és el cru retrat de la cara oculta d'una societat, la nostra, que genera i alimenta ella mateixa els seus propis monstres.

Deu anys sense Arthur Lee

Arthur Lee (1945-2006).

"Cinquanta anys després de la seva edició, 'Forever Changes' es manté com una obra meravellosa. Com més l'escolto, més hi aconsegueixo penetrar i més l'entenc musicalment. No és quelcom que es pugui expressar en paraules. 'Forever Changes' defineix Los Angeles millor que cap altre disc, perquè Los Angeles té una ànima de foscor. La pots trobar a tot arreu: departaments de policia corruptes, tràfic de drogues, la batalla contra els ciutadans que parlen espanyol, els gàngsters... Mai ha estat una societat pristina. Arthur va ser un dels pocs genis musicals autèntics que mai he arribat a conèixer. No n'he conegut pas molts. Però ell ho tenia, i estava com un llum. La seva bogeria era part de la diversió, perquè si et rendies al seu ritme de vida durant un vespre, tenies sort si l'endemà algú et podia reconèixer". Jac Holzman, fundador d'Elektra Records, recorda la figura d'Arthur Lee en un reportatge publicat per Uncut aquest mes d'agost. Un complet repàs a la convulsa gestació de "Forever Changes" (1967), a la relació d'amor-odi que el líder de Love va mantenir amb la seva obra mestra i a com el reconeixement popular del disc en qüestió va enterrar (momentàniament) fantasmes del passat i va propiciar en ple segle XXI un ressorgiment tan irregular i intens com la vida del propi Lee -incloses una memorable visita a Barcelona la primavera de 2002 i una erràtica aparició al FIB 2004-. Avui fa deu anys que ens va deixar. Acabava de canviar Los Angeles per Memphis, havia refet la seva amistat amb Johnny Echols, estava posant a punt una nova banda d'acompanyament i tenia material nou que l'engrescava a tornar a la carretera un cop superada la malaltia que l'afectava. Malauradament no se'n va sortir.